Quins seran els efectes del canvi climàtic als Països Catalans?

La preocupació augmenta a la comunitat científica. Els fenòmens climàtics extrems que hem observat aquests últims dos anys no tan sols demostren que ja és innegable que el canvi climàtic és aquí, sinó que hem entrat en una fase on canvis petits poden comportar conseqüències greus. Allò que fins ara havíem observat –les emissions produïdes per la industrialització generaven efectes relativament petits sobre el clima– a partir d’ara no serà vàlid: petits increments de gasos hivernacle tindran efectes notables. La capacitat del planeta per a mitigar l’acció humana sembla exhaurida. La ineptitud política per a prendre les mesures necessàries per a aturar el canvi climàtic sembla que ha causat que hàgim superat un punt sense retorn. Els canvis que es produeixin a partir d’ara esdevindran irreversibles en l’àmbit de la vida. I encara que prenguem les mesures necessàries per no agreujar-la encara més, també afectaran les generacions futures, més enllà del 2100. La nova situació climàtica afectarà de manera molt significativa el continent europeu, sobretot al sud i molt particularment l’àrea mediterrània. Els Països Catalans es troben, per tant, al nucli de la zona que més patirà a causa de l’emergència climàtica i haurà d’aprendre a conviure-hi. Tot seguit repassem quins seran els principals impactes de l’emergència climàtica al país i les solucions que ja existeixen.

Menys agricultura i amb més competència

L’agricultura és un dels sectors més afectats per l’emergència climàtica. L’augment de temperatures causarà que el clima que hem observat fins ara a quilòmetres de distància, a l’Àfrica mediterrània i al Sàhara, siguin comuns al nostre país. No tan sols pujarà la temperatura, molt probablement per sobre de la mitjana mundial, sinó que també les sequeres seran més fortes i duraran més temps. En alguns punts de la península ibèrica la sequera pot arribar a durar set mesos l’any. Moltes explotacions seran abandonades i algunes hauran de canviar de conreus, i els que es mantinguin necessitaran més reg. Els conreus com ara el blat i el blat de moro poden perdre fins a un 25% de la productivitat al nostre país i esdevenir inviables sense regadiu. Això comportarà més obres hidràuliques, que pot estressar encara més els limitats recursos hídrics del país. En molts casos, els recursos ja  sobreexplotats seran encara menors i de pitjor qualitat a causa de la disminució de les pluges.

A més, l’impacte econòmic en la comercialització també serà important. El centre i el nord d’Europa tindran un clima més similar al nostre actual i es preveu que sigui més humit, amb més pluges. Això farà que, paradoxalment, n’augmenti la productivitat agrícola i els conreus que ara mateix són típics del nostre país es puguin desenvolupar allà sense problemes. Bona part de l’agricultura dels Països Catalans que s’orienta a l’exportació tindrà nous competidors justament als països on ara ven, de manera que es podria col·lapsar econòmicament per no trobar compradors als mercats tradicionals. El país s’ha de preparar per a una disminució de la superfície agrícola i que aquesta activitat sigui més difícil i cara de mantenir, fins i tot havent de canviar de mercats comercials.

També cal preveure l’impacte de l’augment del nivell del mar. El supòsit més conservador preveu una pujada d’1,1 metres amb vista al 2100. Això faria desaparèixer el Delta de l’Ebre, amb tots els camps de conreu d’arròs, que té una altitud mitjana de mig metre. Tanmateix, els supòsits més alarmants mostren una pujada dels oceans de fins a tretze metres. Això negaria àmplies zones agrícoles de la plana del Rosselló, l’Empordà, tot el parc agrícola del Delta del Llobregat, i faria desaparèixer sota el mar l’horta valenciana. En darrer terme, la desaparició de l’activitat agrícola de manera directa o indirecta –per un nou clima inadequat o per la nova competència econòmica del nord del continent– pot causar l’augment del despoblament de les zones rurals dels Països Catalans, si no són capaces de reorientar l’economia local.

Les ciutats no se’n lliuraran: fractures socials i noves malalties

Les zones urbanes també es veuran molt afectades per l’emergència climàtica. Com hem vist, als països mediterranis com el nostre la disponibilitat d’aigua és molt limitada i hi competeixen tant l’agricultura com la indústria i el subministrament residencial. Actualment Barcelona necessita un transvasament (Ter) i una dessaladora per a garantir el subministrament d’aigua. Amb una agricultura que necessitarà més aigua i la prohibició de la UE de fer transvasaments entre conques hidrogràfiques, pot augmentar la construcció de dessaladores arreu del país, amb el gran consum energètic que comporten i la generació de residus (salmorra).

També hi haurà impactes sanitaris. La malària havia estat una malaltia comuna històricament al nostre país, però les polítiques desenvolupades durant el segle XX la van fer desaparèixer. Tanmateix, el clima a la Mediterrània continua essent idoni per al mosquit que la transmet i amb la pujada de la temperatura n’augmentarà la propagació, en cas que torni. A més, algunes malalties fins ara no comunes als Països Catalans, com ara les febres del dengue i del Nil, i el chikungunya, poden esdevenir comunes a causa de l’expansió dels mosquits que les transmeten en un nou clima més propici per a ells. A més, això es pot veure afavorit per la necessària recuperació d’ecosistemes que s’ha de fer arreu d’Europa per augmentar la capacitat de regulació climàtica del planeta, una de les noves prioritats de la UE.

El nostre país està més adaptat a la calor intensa que bona part d’Europa, on això ha causat estralls en el passat recent. S’estima que a la UE moriran 95.000 persones anualment per calor extrema, trenta vegades els valors actuals, si no se’n prenen mesures. Malgrat tot, l’ús d’aire condicionat, fins i tot per dormir, pot esdevenir una necessitat en bona part del país si es vol descansar adequadament i protegir la salut. Sobretot si tenim en compte que la població envelleix i els més grans de seixanta-cinc anys són el segment més vulnerable a la calor extrema. Això pot generar una fractura social entre les capes de població que poden cobrir les despeses d’instal·lació d’aire condicionat i la pujada del rebut de l’electricitat associada, d’aquelles famílies que no s’ho puguin permetre –especialment els jubilats amb pensions mínimes o que viuen sols. En general, s’estima que a la Mediterrània el consum energètic associat a l’aire condicionat en edificis es doblarà el 2035.

Per últim, totes les ciutats costaneres dels Països Catalans es veuran afectades per la pujada del nivell del mar amb vista al 2100, encara que s’aconsegueixin reduir les emissions, perquè els mecanismes que la generaran ja han començat. Són processos lents i amb molta inèrcia, per la qual cosa els efectes correctors trigaran moltes dècades, fins i tot segles, a tornar-nos a la situació anterior. És una de les conseqüències irreversibles de la manca d’acció política i la subestimació dels efectes del canvi climàtic. Cal afegir-hi una evidència científica, parcial fins ara, que esdevé com més va més clara i preocupant: els canvis prevists als supòsits més greus (augment de 3 graus o més) es poden produir als supòsits fins ara considerats menys perjudicials (augment d’1,5 graus o 2). Actualment ens trobem amb un augment de 3 graus sobre els valors pre-industrials, i amb un augment ja assolit d’un grau més. Les mesures de la UE per a complir l’Acord de París tenen l’objectiu d’arribar a un màxim de 2 graus –l’1,5 ha quedat descartat per inassolible arribats a aquest punt.

Més incendis i més grans: caldrà restaurar els ecosistemes perduts

Aquests dies veiem com tornen els incendis al país. Tot i que formen part del cicle natural a la Mediterrània, la freqüència augmentarà i seran més greus. Es veuran afavorits per l’abandonament de l’agricultura. A l’Empordà hem vist un incendi en terrenys dedicats al conreu de la vinya abandonats fa un segle. Tanmateix, les causes de l’incendi cal cercar-les abans. L’agricultura destrueix el bosc i la fauna que l’habitava, que formava un ecosistema en equilibri. En abandonar-se l’activitat agrícola, la natura inicia una lenta recuperació. Tanmateix, ho fa en desequilibri. Una primera fase és el desenvolupament de matollars amb pocs arbres, que com que no compta amb la fauna que se n’alimenta, fa augmentar la massa incendiable. La restauració natural dels ecosistemes sencers és un procés que pot durar segles o mil·lennis si no es gestiona. En aquest sentit, els plans de la UE inclouen la reforestació i la restauració dels ecosistemes arreu del continent.

Al nostre país això serà més difícil per dos fets. Per una banda, la gran majoria de boscs són de propietat privada. Els propietaris normalment no tenen recursos per a fer-hi la restauració necessària i a més en volen obtenir un rendiment econòmic –que entra en col·lisió amb la restauració ecològica. Per una altra banda, l’alta densitat de població i d’infrastructures dificulta la recuperació de la fauna. Actualment l’augment de senglars ja genera problemes. Això es pot reduir mitjançant la reintroducció dels seus predadors naturals, com ara el linx i la guineu, que es poden alimentar de les cries. Tanmateix, la reintroducció de predadors salvatges com ara l’ós i el llop ja ha generat protestes entre els ramaders i els agricultors. Però si es vol restaurar els ecosistemes, cal que ens acostumem a conviure amb la presència de més animals al bosc.

Això tindrà efectes econòmics també. Caldrà readaptar totes les infrastructures per facilitar el pas d’aquesta nova fauna. Passos subterranis a les carreteres, falsos túnels i tanques de protecció seran necessaris per a garantir la seguretat viària i la protecció de conreus, i per a facilitar la mobilitat de la fauna. Aquesta adaptació també serà necessària per a protegir infrastructures i habitatges de l’increment d’incendis i de la superfície del bosc. Un pas intermedi entre l’estat actual i uns ecosistemes en equilibri serà la recuperació d’activitats tradicionals abandonades, com ara la reintroducció de ramats de cabres i ovelles, o augmentar els períodes de caça per ajudar a disminuir determinades poblacions sense predadors naturals encara. També caldrà l’eliminació manual del sotabosc, amb el difícil equilibri de no caure en una sobreexplotació i causar l’empobriment d’un sòl que s’ha de recuperar de segles d’impacte humà. En general, caldrà millorar la gestió forestal, que ha d’anar més enllà de la sostenibilitat econòmica dels propietaris privats i centrar-se en la sostenibilitat ambiental. Sota el mandat europeu de restauració d’ecosistemes, aquests han de ser capaços a llarg termini de mantenir-se per si sols, o si més no amb la mínima intervenció humana possible.

Quines solucions hi ha?

L’emergència climàtica actual ha estat desencadenada per dos fenòmens ben coneguts. Per una banda, l’augment d’emissions de CO₂ causat pel consum massiu de combustibles fòssils –carbó, petroli i gas– d’ençà del segle XVIII, i sobretot a partir del segle XX. Per una altra banda, la sobreexplotació dels recursos naturals per al desenvolupament de l’agricultura i la ramaderia i la crema de fusta per motius energètics. Això ha fet desaparèixer àmplies zones amb ecosistemes naturals, cosa que ha reduït la capacitat del planeta de mitigar l’acció humana, que té un impacte com més va més greu –el canvi climàtic s’ha accelerat. Aquest impacte humà ha estat especialment important a partir de la segona meitat del segle XX.

No cal perdre l’esperança: les solucions ja existeixen i tan sols cal aplicar-les. Per una banda, cal eliminar l’ús de combustibles fòssils i, en general, qualsevol mena de combustió –inclou també evitar l’ús de biocombustibles. Cal migrar ràpidament i massivament a un sistema energètic basat en energia solar, eòlica i hidràulica. Cal emprendre accions contundents per electrificar tot el consum energètic del país amb electricitat d’origen renovable. Això inclou mesures com ara l’adopció general de vehicles elèctrics, abandonar el gas a les llars per a cuinar i escalfar-se, i transformar els processos industrials, en què l’hidrogen verd –generat a partir de renovables– pot tenir un paper molt important.

Quant a la restauració d’ecosistemes, cal emprendre polítiques que sovint entraran en conflicte amb els interessos dels sectors agrícola, ramader, forestal, turístic i industrial, i que fins i tot tindran l’oposició social per l’impacte que tindrà a les zones residencials. Caldrà augmentar la superfície boscosa, la seva qualitat –maduresa ecològica–, acostumar-nos a la presència de més animals als entorns naturals i als seus impactes. Cal dissenyar, modificar i replanificar infrastructures per a tenir una bona convivència amb aquest augment de la fauna. Un sector tan important i cabdal com l’agricultura haurà d’accelerar la transformació, tot aprofundint en l’agricultura de precisió –ús generalitzat de sensors i robots–, l’expansió de l’agrivoltaica i de les granges verticals. La ramaderia, un altre sector estratègic, també haurà de fer una transformació profunda, com ara disminuir el consum de carn tot incloent la popularització d’alternatives vegetals amb gust i textura que l’imiten, o passar a cultivar carn i peix en plantes industrials, prescindint dels animals.

En definitiva, caldrà un seguit de mesures que els governs s’han negat fins ara a aplicar –especialment al nostre país– i que poden implicar canvis significatius al nostre dia a dia. Hi haurà prou valor i capacitat de gestió per part dels polítics, o haurem d’esperar que les mesures siguin imposades des de la UE i el govern espanyol?