L’efecte papallona

L’episodi penós de la Nit dels Museus ens va anar bé per allunyar-nos un poc de l’esquema dual que ens condiciona a l’hora d’analitzar els hàbits lingüístics. Quan ens demanen si practiquem la convergència lingüística (si canviem de llengua davant d’un interlocutor que no parla la nostra), solem repassar l’actitud que tenim en diversos àmbits quotidians: la venedora i jo, el passavolant i jo, el cambrer i jo. La mateixa Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població ho reforça: a l’apartat 4, ‘Actituds en relació amb els usos lingüístics’, els tres subapartats quantifiquen la ‘Població segons la freqüència en què inicia les converses en català’, les ‘Actituds de la població que s’adreça en català i li contesten en castellà’ i les ‘Actituds de la població que s’adreça en castellà i li contesten en català’.

Treballar amb els conceptes de ‘conversa’ i de ‘contesta’ contribueix involuntàriament a reduir l’imaginari de la interacció lingüística al mer contacte de dos. Una interlocució si fa no fa entre iguals (sempre que un dels dos no tingui una posició de palesa superioritat, com ara un funcionari de policia). En aquesta situació, l’ús d’un codi o un altre, o de més d’un, té molt a veure amb la voluntat de cada parlant; diguem que, hipotèticament, tu tens com a mínim un 50% d’opcions d’establir el codi que es farà servir. Que quatre de cada cinc catalanoparlants s’avinguin habitualment a renunciar al seu per adoptar el de l’interlocutor són figues d’un altre paner, però el que és segur és que, com a ciutadà, tens l’oportunitat que cada conversa que encetes (o, alerta, que t’enceten) es desenvolupi en un 50%, pel cap baix, en la teva llengua. Com aquest ciutadà nord-català de visita a l’hospital.

Però hi ha una situació quotidiana en què, curiosament, no solem pensar. I en canvi no solament és ben habitual sinó sobretot més rellevant: la interacció de grup. En el grup les dinàmiques són més perverses, més difícils de dirigir, perquè l’ús lingüístic no és mai el resultat de la suma (o la resta) de dues decisions sinó de la multiplicació d’un nombre de tries equivalent al de membres del grup. La sociolingüística ho estudia, per descomptat, però després, a l’hora d’afrontar la qüestió en públic, sembla que ho negligim. Si penseu en les converses amb més d’un interlocutor que manteniu al cap del dia (a la feina, a l’AMPA, als àpats amb col·legues, al gimnàs, a la colla castellera, a classes de zumba o de pintura, a qualsevol forma d’esbarjo…), us adonareu fins a quin punt és important.

Imaginem-nos un equip de vòlei d’aficionats com tants en corren per les platges ara que fa bo. Són vuit persones. Es troben un parell de cops la setmana per entrenar-se. Suposem una composició plausible: tres catalanoparlants (I), tres castellanoparlants (II), un bilingüe (III) i un estranger (IV). L’opció natural seria que la llengua majoritària del grup fos la pròpia (només n’hi ha dos que no s’hi saben expressar, sempre seguint les dades de l’EULP: un dels tres castellans i l’estranger). I això és el que passaria, en efecte, a la majoria dels països del nostre entorn. Però aquí no. La dinàmica imperant als països de parla catalana farà que l’altra llengua, que no és la pròpia del país però sí d’uns quants integrants del grup, i sobretot l’única en què tots vuit són capaços d’expressar-se, cohabiti amb la pròpia, i molt sovint s’hi superposi. En realitat l’ús final serà el resultat del xoc entre molts elements: la proporció de membres dels grups I i II, la consciència i els hàbits lingüístics dels del grup I i III, la facilitat o voluntat dels del grup II per adoptar el català i, és clar, la presència de IV. Que, ara com ara i sempre amb els resultats de les enquestes a la mà, és un factor poderosíssim que decanta irremeiablement les tries cap al castellà. Per més que alguns nouvinguts s’esforcin (com ho fan, per exemple, la gent de Nous Catalanoparlants* o la Chloe Phillips) a impedir-ho. En cas que l’equip compti amb entrenador, la seva opció (com a figura de referència que és) determinarà encara més poderosament la dinàmica del grup. I ja sabem quina sol ser la tria quan el grup no és lingüísticament homogeni.

Aquesta és la situació més freqüent. Ara bé, què passa quan un dels catalanoparlants de l’equip decideix exercir la lleialtat lingüística? És probable que es tracti d’una persona que també la practica en les converses de dos, on disposa de la meitat del poder de decisió. En el grup no. Perquè ara, amb els seus companys d’equip, amb qui se suposa que l’uneix un mínim de companyonia i a qui en principi continuarà freqüentant, s’enfronta a un element més potent: el judici aliè. Més ben dit, el judici a què ell s’imagina que el sotmetran els altres. Perquè, ara i aquí, practicar la lleialtat lingüística implica convertir-te automàticament en el radical, en l’extremista. Encara que cap dels companys ho manifesti en veu alta. El temor, doncs, de ser jutjat negativament no pas per una figura aliena com seria, posem per cas, la comercial d’una companyia telefònica, sinó pels del teu propi grup, actua com el més eficaç dels botxins. El repressor d’un mateix. Si en un grup ja hi ha algú que practica una determinada conducta, imitar-la exigeix molt menys esforç que no pas obrir camí, que assumir la responsabilitat (i el possible estigma) de ser el primer d’actuar contra la norma.

I si assumir el paper d’heroi/màrtir ja és difícil a qualsevol edat, a l’adolescència encara més. De fet, tal com demostren les enquestes, és l’etapa en què els parlants tendeixen a refugiar-se més en el recer de la llengua no marcada, perquè poques coses hi ha més traumàtiques per a un adolescent que sentir-se exclòs del grup. Per això els estudis registren una caiguda tan brutal de l’ús de la llengua catalana en el pas de l’ensenyament primari al secundari.

En relació amb la supervivència de la llengua, doncs, la norma de convergència en les interaccions de grup és encara més nociva, perquè fa la feina més ràpidament (amb un afegitó cruel: de retruc, afavoreix la possibilitat que dos parlants nadius es comuniquin entre ells en l’idioma sobrevingut). Quan els fills de pares nouvinguts s’adonen que, fora de l’aula, tenen el poder de fer que els altres s’adaptin al seu codi (i us ben asseguro que se n’adonen de seguida), encara costa més de modificar-los l’hàbit monolingüe. Que és justament el que passa als patis i els llocs d’esbarjo de les ciutats grans del país, i cada vegada més a les mitjanes.

Que com podem girar tot això a favor nostre? Doncs prenent consciència del poder que tenim com a parlants. Del fet que l’efecte papallona també regeix en els hàbits lingüístics. Que allò que facis tu té conseqüències en els altres, començant pels de casa i continuant pels de fora. Que tu, com a parlant, ets un model. A seguir, o a defugir.

[*Com a primera mesura, podeu començar per aquesta proposta que us fan per a demà mateix.]