Educar per a la catàstrofe

“Què passarà quan se’n vagi el fang i arribin les absències?”, es pregunta una col·lega estimada de Sagunt. Li demano prestada la frase per arrencar aquestes ratlles i me la cedeix i xerrem una mica. Aquests dies sap greu empipar gaire els amics valencians, però alhora vols saber com ho porten, què necessiten, i fer-los saber que hi penses constantment, que hi penses fins a distreure’t del que has de fer perquè rumies què pots fer per ells, i alhora intentes mantenir un silenci respectuós perquè ets lluny i tens sostre, aixopluc, tot sota control i a resguard. És un equilibri difícil que segons el dia mantens amb més o menys encert. Et ressona un què-podem-fer-hi constant i alhora saps que això va per llarg i que tard o d’hora tindràs ocasió de fer-hi alguna cosa, que després del fang… 

Perquè mentre durin el fang i la queixa, hi haurà enteresa, i la prioritat serà escombrar, endreçar, recompondre, avaluar, inventariar… Però i després? Una casa, una escola, una botiga, una empresa, un poble sencer no es reconstrueix d’un dia per l’altre. Caldrà molt de temps abans no torni a ser “un dia normal” en molts indrets del País Valencià. Com s’ho faran, mentrestant? Hi haurà prou paciència, diners, recursos per sostenir-ho? Quin és el límit de resistència? Hi ha gent que fa més d’una setmana que durant les hores de llum recull, neteja i endreça i durant les de foscor gestiona i organitza voluntaris. Quant de temps es pot estar així? Amb fang fins als genolls, roba vella d’esport, els cabells recollits amb una cua, pendents de l’aigua, del fang i de les notícies? Menjant de llauna, sense aigua, sentint i vivint tant el patiment de tots els que t’envolten, quant de temps? 

Quant de temps pot dir-se “sols el poble salva el poble” sense veure que en realitat volem dir “estem sols davant d’això”? Quant de temps ens consolarà a tots plegats posar el focus en els actes de generositat i voluntarisme? Rere cada desastre, com diu Rebeca Solnit, hi ha sempre reaccions espontànies d’ajuda mútua, et surt de dins intentar fer-te càrrec de la gent que t’envolta…, però això hi ha un dia que t’exhaureix les energies i que el poble que salva el poble ja no consola. Perquè cal alguna cosa més. No pot dependre tot del poble. 

El fang se n’anirà però, i els responsables, com els escombrem? Què en fem? En tenen prou amb aquests morts per adonar-se que toca començar a fer canvis? Construir i ordenar el territori sense tenir en compte el comportament de la natura és d’analfabets ecològics. Però és que és més greu, és negacionisme científic, i això espero que ara hagi quedat clar que mata. Negar el canvi climàtic des de posicions de poder i de control i de decisió et converteix en assassí tard o d’hora. 

Ho deia Bruno Latour, cal aprendre a rehabitar aquest món nou. En aquest món nou, per exemple, tenim unes 40.000 criatures que s’han vist afectades per la DANA (són dades d’Unicef i Save The Children) i fa més d’una setmana que no solament no van a escola, sinó que viuen una situació dramàtica i incerta, envoltats d’adults preocupats, tristos, desesperats, enfadats, potser han vist morts, potser han perdut familiars i amics, potser han perdut casa seva o l’escola, alguns han sortit al carrer a ajudar els adults, altres s’estan tancats a casa, els pares els volen protegir del desastre, però el desastre és darrere la finestra, el fang és el seu paisatge des de fa més d’una setmana. Save The Children ha alertat de la situació, cal no oblidar l’atenció psicològica dels més petits i els joves, no mentir ni amagar-los la realitat, adaptar les respostes a les seves preguntes segons l’edat, però tenir-los presents, observar-los, estar atents als seus canvis, escoltar-los i respectar els seus silencis. Però què més hi podem fer?

“El gran repte serà aprendre a compartir-ho tot sota principis de suficiència, repartiment, cures i precaució”, escrivia David Fernández al pròleg del llibre de Yayo Herrero Els cinc elements. He rellegit Herrero aquests dies; ella, com tants altres, fa temps, fa anys!, que ho diu: cal reeducar-nos per aprendre a conviure i a sobreviure amb això que ens ve. El canvi climàtic es conjuga en present des de fa temps. “La incompatibilitat entre treball i salut, entre menjar i salut, no és res més que el fracàs d’una civilització”, escriu Herrero. “La sostenibilitat passa per reconstruir els llaços amb la terra.”

Escric tot això i penso en els que governen i els seus interessos. El canvi climàtic té un gran aliat, el capitalisme. Cal repensar-ho i refer-ho tot tenint en compte la resposta de la natura a tot el mal que li hem fet. I les persones estan per damunt dels beneficis econòmics. Em sento tan idiota escrivint això: perquè és una veritat com una casa i alhora sembla una ingenuïtat, ara mateix. La prioritat del nostre sistema econòmic, polític i social haurien de ser les persones, protegir les seves vides, i fer que siguin dignes, aquestes vides. Redefinir-ho tot amb la consciència ecològica ben latent. Però costa de creure que això pugui passar a curt termini. L’única esperança són les noves generacions. 

Si eduquem la població perquè sigui capaç de prevenir i actuar davant de situacions d’emergència, com a mínim garantirem que en el proper desastre ambiental, que vindrà, les coses es facin millor i hi hagi més supervivents. Però com l’eduquem? I qui ho fa? Qui està preparat per fer-ho? I qui hi vol estar? Tantes preguntes que respondríem amb estirabots pessimistes, catastrofistes i que toca fer l’esforç de donar-los la volta… Cal entomar aquests reptes pel bé dels que vénen darrere nostre. Els hem d’ensenyar a gestionar aquests riscos. I ho hem de fer nosaltres, els que els hem exposat a aquests riscos, els que els hem provocat. 

“Les humanitats futures seran humanitats que hauran d’aprendre a viure a partir d’un aterratge forçós dels límits físics del planeta Terra”, va dir Yayo Herrero en una conferència del 2022, “Humanitats en temps de catàstrofe”.

Vivim en temps de catàstrofes. Ens ho hem de ficar al cap. No és només el País Valencià. Una miqueta més avall, per exemple, els temporers i temporeres de Huelva s’han quedat sense habitatge també per culpa de la DANA, que vivien en barraques. Les barraques ja eren part de la catàstrofe i ara no els queda ni això. És un problema global i la natura no fa distincions entre rics i pobres, d’acord, però els rics, els poderosos són els que neguen el canvi climàtic, els que l’agreugen, els que ens fan anar a treballar perquè les seves prioritats sempre són materials…

Aquests 40.000 infants que ho han viscut en la pròpia pell han après una lliçó, n’estic segura. En trauran conclusions, d’aquest desastre, i els tindrem conscienciats si aprofitem la ràbia, l’enuig, la impotència, el dolor per començar a educar-los i sobretot educar-nos per rehabitar la Terra tenint-la en compte. Cap feina, cap guany material no justifica la pèrdua de cap vida. Seria bonic que poguéssim anar tots alhora cap a aquest canvi, però això no passarà, de manera que serà la tribu qui haurà d’ensenyar a les noves generacions que si res no canvia caldrà desobeir per protegir-se i protegir. Hi ha assignatures optatives d’emprenedoria en molts instituts, ho havíeu vist venir? Per què, digueu-me, per què no n’hi pot haver un dia d’alfabetització ecològica o conscienciació terrícola o, alto, va, ho dic i tanco barraca per avui (però hi tornaré): desobediència en cas de catàstrofe?