12.12.2015 - 10:00
“Estimats Reis d’Orient, Estimat Pare Noel, com que m’he portat bé m’agradaria que em portéssiu…”
Qui no recorda aquells inicis de cartes, aquells desembres amb els nervis per veure què escriure, i els teus pares dient-te que tot no ho podies demanar perquè hi havia molts nens i perquè en una mateixa nit els Reis havien de repartir tots els regals i no els donaria temps. Tu no ho entenies massa bé, perquè si els Reis eren mags o el Pare Noel anava en trineu volador allò lògic era que poguessin arribar a totes les cases.
Avui en dia hi ha molta pressió amb la carta als Reis: que els fills no se sentin menys que els altres, que no es desil·lusionin o frustrin si no reben el regal que han demanat, el bombardeig televisiu des de començaments de novembre i els catàlegs de joguines més gruixuts que els propis llibres escolars, condueixen al fet que pares, avis, oncles i amics visquin amb estrès la compra i repartiment de regals. Els regals s’obren amb eufòria però la il·lusió dura segons fins que els nens abandonen la joguina obrint la següent, i molts nens, fins i tot, arriben a verbalitzar aquesta desil·lusió després d’obrir un fotimer de regals amb un “i el que vaig demanar del joc de la play?” No valoren el que reben, però sí presten atenció al que els falta. Els nens creixen amb ‘empatx de regals’, en molts casos sense haver-s’ho guanyat. Mirem d’inculcar-los valors com que “cal guanyar-se el que es té” però molts pares no actuen de manera coherent quan inunden el nen amb tant regal.
Per seguir llegint l’article, feu clic aquí.
