Com és l’educació sexual avui? Una classe per dins

“Per què em sé els poemes de Lope de Vega i no sé on tinc el clítoris?” Tot esperant un canvi profund que faci de l’educació sexual una assignatura obligatòria a tots els centres, els alumnes de l’institut públic Maria Espinalt de Barcelona van fer la seva revolució fa sis anys. Van empaperar els passadissos amb cartells que tenien missatges com aquest. O bé “Per què les matemàtiques són obligatòries i l’educació sexual no?”, a més d’organitzar repic d’atuells a l’hora del pati. No era pas que no s’hi ensenyés, aquesta matèria, al centre. De fet, era una de les optatives, però reclamaven que fos obligatòria. La direcció no va menystenir la demanda i va escoltar-los. Al curs següent, l’educació sexual obligatòria a partir de segon d’ESO ja era una realitat; aquells alumnes havien obert camí.

Però en què consisteix aquesta matèria avui dia, exactament? Qui hagi tingut la sort de rebre classes d’educació sexual a l’escola segurament recorda la típica conferència sobre prevenció d’embarassos i malalties, sovint amb l’activitat de posar un preservatiu en un penis de silicona. Però ara els centres que tenen una certa consciència sobre el tema van molt més enllà i hi donen una perspectiva més transversal i vivencial que no pas mèdica.

Una classe d’educació sexual per dins

Avui a Marta Caño, directora de l’escola i professora, li toca impartir educació afectiva i sexual als alumnes de quart d’ESO. Entren a classe un pèl esvalotats, però de seguida se centren, i de fet prestaran prou atenció durant tota l’hora, amb una mica més de participació de les noies que no dels nois. El tema d’avui és el consentiment, el desig, el consens i la negociació en el sexe: com comunicar allò que volem i allò que no. No és una classe centrada en les infeccions de transmissió sexual (ITS), la pornografia o els rols de gènere, però igualment aquests temes aniran sortint de manera espontània.

La Marta divideix la classe en quatre grups i reparteix uns fulls amb una colla de preguntes com ara: “Com sabem què li agrada a la persona amb qui compartim la nostra sexualitat?” “Heu de respondre allò que cregueu, no hi ha una resposta correcta”, aclareix la professora. Els alumnes les escriuen. I també responen a una qüestió general: “És fàcil parlar sobre què ens agrada, què desitgem, els límits que volem posar?”. “Si la persona és bona i et respecta, és fàcil”, diu una alumna, la Clara.

Aquesta pregunta introdueix l’activitat pràctica: la visualització de quatre episodis protagonitzats per figures del LEGO en situacions íntimes: dues d’heterosexuals, dues d’homosexuals, també amb la representació d’una persona amb discapacitat i de relacions no monògames. El material és dissenyat per l’entitat Sida Studi, que ha assessorat els professors del centre que han volgut fer les classes d’educació sexual, guiats per l’activista, educador sexual i professor Teo Pardo. Vídeos de programes com ara Oh My Goig, de BTV; 69 raons, d’À Punt; o més recursos de Sida Studi, íntegrament en català, també serveixen per a aquestes classes.

Els vídeos, que recreen episodis íntims i alguns gemecs, desperten rialles, però l’anàlisi que en faran els alumnes no serà de broma. La primera situació mostra un noi que insisteix a una noia que vol tenir relacions sense preservatiu. Ella li explica que no ho vol fer perquè quan ho fa després està malament per la por d’haver quedat embarassada. Una situació incòmoda en què s’han trobat moltes dones i que un dels grups ha d’analitzar. “Com ho fa el noi per a mirar de convèncer la noia? Li diu ‘No confies en mi’, ‘T’agradarà’…”, comenta la professora. “Això vol dir que el noi és dolent? No, però tornem a allò que hem explicat altres vegades: què s’espera d’un noi en una relació? Que domini, que tingui la iniciativa i proposi. No hem de pensar en si ell és xantatgista, sinó fins a quin punt tenim normalitzats aquests papers. De la noia s’espera que sigui l’objecte del desig, que accepti tot allò que ell vol. Està bé parar-nos a pensar si volem fer allò i, si no, fer com fa ella, comunicar-ho. La sexualitat és plaer i estar preocupada durant un mes per si no et ve la regla no és plaer.”

El segon episodi reflecteix una parella de dones i parla de la importància de prevenir les infeccions de transmissió sexual (ITS), però no a partir d’una perspectiva exclusivament mèdica, sinó també de pacte amb la parella. A més, esmenta la barrera de làtex. “És del mateix material que un preservatiu, però té forma de rectangle i serveix per a prevenir les malalties de transmissió sexual en el sexe oral. En el món de les relacions no heteronormatives a vegades no tenim tan clar com es fa la prevenció”, diu la Marta. “És important de parlar de si acordem de fer-nos proves d’ITS.” El tercer episodi, amb una parella d’homes, vol tractar les diferències en el nivell de desig que a vegades hi ha en les relacions i de la importància de respectar els desigs i ritmes de l’altra persona. “És important de parlar-ne amb la parella”, comenta un alumne, en Ferran.

I la pornografia?

Finalment, la quarta escena recrea una situació en què un noi pega a una noia en una relació sexual, i ella li diu que d’això se n’hauria de parlar abans, no pas donar per fet que li agrada. Aquesta situació serveix per a treure un dels temes estrella: la pornografia i la cosificació de les dones. “A vegades nosaltres mateixes ens creiem aquest paper d’objecte, i potser tolerem coses que no volem. De porno, n’hi ha molt, però en el violent, en què es gaudeix del patiment d’algú, podem arribar a normalitzar que nois tinguin relacions amb una noia sense preguntar-li què li agrada.”

Això enceta un minidebat sobre el tema. Els alumnes neguen haver rebut o vist vídeos de porno violent i una alumna, la Lila, repregunta: “És important preguntar, però si hi ha gent a qui li agrada no ha de ser forçosament dolent.” La professora continua fent-los reflexionar, sense criminalitzar-los ni culpar-los, amb un exemple de Generació porno, de TV3: “Un noi explicava que s’esperava rebre mamades en la primera relació; en canvi, no va sortir cap noia dient que esperés rebre un cunnilingus. A vegades tenim una idea de què ha de passar, i ens hem de plantejar què volem, no fer-ho perquè se suposa que s’ha de fer així.” El centre entén la pornografia convencional com la punta de l’iceberg, amb un impacte molt gran, però que té com a problema d’arrel la societat patriarcal. És per això que s’estima més centrar-se en els estereotips de gènere i en la manera com els reflecteix la pornografia masclista.

Alguna altra alumna, com la Santa, parla de les eines per a dir que no: “Si és una relació d’una nit crec que no cal parlar de sexe. Si no t’agrada una cosa, li dius que no a la cara. En una relació llarga, sí, la confiança és molt important.” “Jo trobo més fàcil dir les coses, perquè és més còmode això que no pas que et facin alguna cosa que no t’agrada”, diu la Naïm.

La classe acaba amb uns petits consells sobre com comunicar: escoltar l’altre sense tirar pel dret ni fer-lo sentir cohibit o pressionat, reconèixer les pròpies emocions i desigs i saber expressar-los –si es vol, amb sentit de l’humor i creativitat–, estar atent a l’expressió corporal de l’altre, cercar acords i alternatives… “Posar límits no vol dir sempre tallar el rotllo“, conclou la professora. Després de la classe, els alumnes ens comenten que s’han sentit còmodes amb les preguntes, i que són qüestions que consideren útils, oimés tenint en compte que fora de l’escola ningú no els en parla gaire.

Un mètode que no tots els centres fan servir

És clar, doncs, que les classes d’educació sexual d’avui, quan es fan amb aquesta perspectiva, no són com les d’abans. La vella educació sexual és una part molt petita de tot allò de què cal parlar quan es tracta de sexualitat: comunicació, autoestima, desig, consentiment, consens, perspectives no coitocèntriques, diversitat sexual, masturbació, rols de gènere, emocions, prevenció de violència, visibilització de la sexualitat femenina… Malgrat que els experts defensen aquesta visió transversal i malgrat que cada vegada se’n parla més, sembla que encara costa de posar en pràctica.

“Ara com ara, l’única obligació que tenim és que els professors de biologia facin educació sexual d’un punt de vista biològic a tercer d’ESO. També la part de prevenció i mètodes anticonceptius. Les emocions i desigualtats es tracten de manera transversal i poc explícita, poc relacionada amb la sexualitat”, explica la Marta. Les xerrades més o menys habituals sí que són comunes i hi ha professionals que integren aquesta perspectiva transversal, però encara no s’ha estès de manera periòdica arreu. Això avui dia s’intenta d’ampliar en algunes parts del país, com el Principat, però encara s’estudia com fer-ho. “De moment ho hem anat adaptant segons els recursos que teníem. Ni tot el professorat té ganes de fer aquesta matèria ni tot el professorat està preparat per fer-la ni tenim sempre totes les hores disponibles. Cada quinze dies tenen una hora, i ho fem en grups de quinze perquè sigui més íntim. A primer d’ESO es fan algunes activitats relacionades per a preparar el terreny, però no una matèria sencera.”

La reacció dels nois

Alguns dels eixos més importants són la perspectiva de gènere i la interseccionalitat; és a dir, el fet de tenir en compte que les diverses desigualtats es vinculen entre si. Una de les idees principals és qüestionar els rols de gènere i preguntar-se fins a quin punt porten els nois i les noies a sentir-se obligats a fer certes coses en el sexe. Assenyalar la situació de subordinació de les dones a vegades desperta resistència entre els nois. “És difícil perquè quan els fas veure que tenen un privilegi a vegades se’ls trenquen els esquemes. Volem que s’adonin que tenen privilegis però que alhora els creen desavantatges, especialment pel que fa a les emocions o presa de decisions. Però a vegades et trobes comentaris com ara ‘És que ara sou les noies les qui ho teniu més fàcil!'”, recorda la Marta. “La idea no és entrar en una guerra contra ells, sinó que vegin que les desigualtats ens perjudiquen a tots.”

Els alumnes expliquen que nois i noies acostumen a reaccionar semblantment, tot i que alguns temes els incomoden o interessen més o menys segons el gènere. “Crec que la masturbació o la pornografia interessen més als nois i quan es parla de coses com la regla més a les noies”, diu la Naïm. Tots els alumnes parlen de tot, però, i qüestions com la masturbació i el desig també són enfocades a les dones.

En aquest cas, no hi ha hagut resistències de pares ni de professors, com pot passar en alguns altres centres. La clau? Explicar l’educació sexual com un dret més. Igual com els adolescents tenen el dret d’educació, també tenen el dret de viure la sexualitat i l’afectivitat amb una informació completa, lluny dels tabús del passat. Una opció que avui, encara, és revolucionària.