Eduardo Zaplana, un home per a un lema: ‘No et calfes el perol, picarol!’

Ho explicava un periodista, fa molt de temps. Situem-nos: Madrid. Unes escales. Càmeres, micròfons, de tot: s’esperen. Arriba el cotxe oficial. En baixa Eduardo Zaplana, amb aquell posat de dominar el món, vestit a mida, cartera de ministre, pell colrada de raigs UVA. El narrador ha quedat pràcticament sol en una banda de les escales. Només el redactor d’un altre mitjà i ell. L’eixam de companys de professió són a la banda oposada. Si s’aturés a fer declaracions, no hi pescarien res. Zaplana, però, no té pas intenció de parlar. Ja ha escannat l’escenari, enfila amunt, i, de cop, fa aquell gest alegre de quan et trobes un amic inesperat, somriu d’orella orella al company que bé sembla que acabi de veure, li estén la mà amb desimboltura, encaixen, s’hi està una bona estona, els flaixos es tornen bojos, s’acomiada amb un altre somriure i acaba de pujar amb agilitat els graons que li faltaven. L’home, encara garratibat, es tomba lleugerament cap al narrador, i li diu, amb un fil de veu: ‘No em coneix de res.’

I què? La imatge de la seva arribada on fos que anava va ser aquesta: jovialitat, somriure, amics que encaixen les mans. Missió acomplerta. I allò que per a alguns pot ser exemple d’un penques, per als altres serà l’art de controlar la situació. Totes dues cares formen part de la moneda Eduardo Zaplana.

‘Em fan falta molts diners per a viure’
La primera vegada que Eduardo Zaplana Hernández-Soro (Cartagena, Múrcia, 1956) va saltar a la palestra dels escàndols de corrupció política va ser l’any 1990, quan, arran de l’anomenat cas Naseiro de finançament irregular del PP, es va fer públic l’enregistrament d’una conversa telefònica entre Salvador Palop, aleshores regidor del PP a València, i ell mateix. José María Aznar acabava d’arribar a la presidència del PP estatal i Rosendo Naseiro era el tresorer del seu partit. Durant la investigació, també va ser detingut Palop. Com si fos un primer assalt abans de l’escàndol dels Bárcenas i M. Rajoy i companyia, en aquell moment ja es va servir una olla barrejada a base de vendes de propietats municipals en canvi de comissions, requalificacions i frases per a la història.

El cas va quedar judicialment en res perquè els enregistraments telefònics es van anul·lar com a prova de càrrec per qüestions formals. En aquestes converses, de tota manera, queda clar el modus operandi que s’ha repetit després en més casos que han anat sortint a la llum: el cobrament de comissions en canvi de concessions, amb una part destinada (presumptament, s’hi ha de dir, o ja no cal?) al finançament del PP i una altra perquè els implicats hi suquin pa particular. O, en paraules d’Ángel Sanchis Perales, diputat al congrés espanyol i aleshores tresorer del PP, saber ‘no ser avar, saber deixar guanyar als altres, perquè en la mesura que tu expens el sistema pel qual pots guanyar, guanyaràs més que no pas si vols fer-ho tu tot sol’ [en castellà a l’original].

La transcripció de la conversa que va ser enregistrada l’11 de febrer del 1990 entre E. Zaplana i S. Palop defineix perfectament el personatge:

—E. Zaplana: Seuré a dinar amb ell i li diré que a veure com hi puc rascar, jo, aquí.
—S. Palop: És clar.
—E. Zaplana: Així, purament i simplement, eh? Que em doni diverses opcions i em quedo amb la més fàcil. Però m’he de fer ric perquè estic arruïnat, Voro. […] Ai, he de guanyar molts diners, em fan falta molts diners per a viure. Ara m’he de comprar un cotxe. T’agrada el Vectra 16 vàlvules?.

Més enllà de saber-li les fites vitals, resumides en aquell concís ‘m’he de fer ric’, els enregistraments també van mostrar sense embuts alguns dels mecanismes per a assolir-les. Quan diu que té intenció de treure el nas a la Sevilla que es prepara per a l’Expo, i riu, i comenta, faceciós, que, com que Juan Guerra ja és fora de circulació (l’escàndol havia esclatat l’any 1989), ell el substituirà (un parèntesi per a fer memòria: Juan Guerra, germà d’Alfonso, l’històric dirigent del PSOE que, un any després, a començament del 1991, va plegar de la vice-presidència del govern espanyol arran de la investigació de Juan per delictes de suborn, frau fiscal, prevaricació i etcètera; tanquem el parèntesi). I com l’havia de dur a terme, la graciosa substitució? Doncs fent, allà, coses com les que practicaven aquí. L’exemple que hi va posar:  ‘Tu fas d’intermediari de la venda, que jo no puc, i tu demanes la comissió a Javier Sánchez Lázaro, eh?’ [hoteler, promotor immobiliari, ex-senador del PP i membre dels Caballeros de Yuste, ens religiós dedicat, entre més qüestions, a difondre ‘l’estudi de la projecció d’Espanya’]. El final d’aquest fragment és apoteòsic: ‘ I després ens ho repartim de sotamà.’

‘No et calfes el perol’
Aquell escàndol, que en un altre temps o en un altre context o en una altra part del món hauria liquidat per sempre les aspiracions de qualsevol polític, amb prou feines si va arrugar el vestit del nostre aplicat aspirant a Berlusconi. I van continuar la carrera com si res: simpatia, deseiximent, aire de triomfador. De Benidorm a l’infinit i més enllà.

Instal·lat a la ciutat turística de la Marina Baixa, l’any 1991 E. Zaplana va fer el següent pas cap a la Generalitat quan va prendre la vara de la batllia de Benidorm. Les eleccions municipals l’havien deixat a l’oposició, però no va trigar ni gaire ni gens a guanyar-se el cor i la butxaca de la trànsfuga més famosa del país: Maruja Sánchez. Per mitjà d’una moció de censura, i amb el vot de l’ex-regidora del PSPV, Zaplana va esdevenir batlle de Benidorm. Missió acomplerta. Primera part de la missió.

Per a aconseguir-ho, l’intrèpid Eduardo s’havia aixoplugat sota l’ample paraigua de la família Barceló, un clan dedicat sobretot al negoci hoteler i que durant dècades havia dominat i dominaria la ciutat i el seu ampli radi d’acció. Jaime Barceló havia estat batlle durant la dictadura franquista; el germà, Miguel, durant els primers anys de restauració monàrquica ho va intentar amb el Partit Demòcrata Liberal (ell provenia de la UCD, per on també havia passat Zaplana) i, després, amb Alianza Popular, però no va reeixir. Fins que van trobar, en el simpàtic Zaplana, un digne representant dels seus interessos. Quan, l’any 1981, el de Cartagena es va casar amb Rosa Barceló, filla de Miguel, ja el van tenir, també, a la famiglia.

L’operació Maruja va garantir anys de bonança econòmica per a la trànsfuga i el seu entorn (sou i/o feina per a tots, bé a l’ajuntament, bé a Canal 9, guardaespatlles pagats, etc.), la dona es va comprar casa amb piscina i Zaplana i companyia es van poder dedicar de ple a les seves coses.

Van ser temps de gresca per als membres de la penya Picarol, una agrupació festera de la qual formava part el futur president de la Generalitat i que tenia per lema un desinhibit ‘No et calfes el perol, picarol’ que bé sembla que el marit de Rosa Barceló hagi seguit, sovint, al peu de la lletra. La penya el Picarol es va crear l’any 1991, es trobava sobretot per celebrar amb fanfàrria la festa major de Benidorm, i comptava entre els seus membres, a més del batlle i futur president, amb personatges com ara José Joaquín Ripoll, que fou president de la Diputació d’Alacant; Fernando Modrego, ex-conseller de Medi Ambient (de Medi Ambient!); o Joan Manuel Cabot, ex-secretari general del PP al País Valencià; o Francisco Murcia Puchades, de la promotora Murcia Puchades i cap de la Federació de Promotors de la Comunitat Valenciana.

Un context econòmic expansiu i aquella declarada voluntat d’enriquiment, i els mitjans per a treure’n suc, i la sensació, probablement, que tot els era permès, juntament amb els contactes del sogre i el seu conegut ‘sentit familiar’ (és que Miguel Barceló fins i tot va ‘traspassar’ a un nét, Agustín Almodóbar Barceló, el càrrec de senador pràcticament vitalici del PP, després de vint-i-dos anys ocupant la cadira a Madrid), van ser alguns dels ingredients d’un còctel d’alt voltatge. I es van activar construccions diverses (benzineries, centres comercials), festivals de música, urbanitzacions i la mare de totes les requalificacions i de totes les inversions ruïnoses per a les arques públiques i lucratives per a (algunes de) les privades: Terra Mítica.

L’any 1992, quan encara no en feia un que E. Zaplana tenia la batllia de Benidorm, uns terrenys del terme municipal es van cremar. Fins que no hi va haver els focs, eren zona no-urbanitzable i d’especial protecció. El terme del Moralet. Ple de pins. Les flames ho van canviar tot. I radicalment. L’incendi va ser provocat, però no hi va haver mai cap piròman detingut. Les terres calcinades van canviar de mans per quatre xavos. I es va proclamar la bona nova de Terra Mítica. I els quatre xavos es van, màgicament, multiplicar.

A les cendres dels pins, van sucar-hi pa empresaris i amics. Per posar només un exemple del joc d’especulacions, una història exemplar: Eliseo Quintanilla, que durant nou anys va presidir la Cambra de Comerç alacantina, va comprar terrenys per cosa de vuit milions de pessetes; els va vendre per nou milions… d’euros. Fi de l’exemple.

A més de membres de la família Barceló-Zaplana, alguns dels integrants de la penya Picarol també hi van tenir beneficis, en aquest joc de compra-venda. N’hi va haver que ho van aconseguir directament en la cosa especulativa: la promotora Murcia Puchades tenia un bon grapat de centenars de milers de metres quadrats dins el pla director del parc temàtic; i segur que devia ser casualitat que l’esmentat pla director hagués estat elaborat sota les ordres del director general d’Urbanisme i picarol ja esmentat, Fernando Modrego. N’hi va haver més que ho van fer en la gestió posterior del parc temàtic: Justo Valverde, cunyat de Zaplana, hi va tenir els càrrecs de cap de vendes i de personal.

Terra Mítica, aquell estrany miratge proclamat amb fanfàrries de cartó pedra, és símbol i paradigma de totes les espoliacions i les irregularitats: un sobrecost galopant (finalment alçar els escenaris en la terra desertitzada va costar més de quatre-cents milions d’euros), contractacions irregulars, concessions ídem, i un llarg etcètera. Es va inaugurar l’any 2000. El 2012 es va vendre a l’empresa privada per seixanta-set milions d’euros. Negoci rodó, sí.

El pacte del pollastre
Així fou anomenat i així és conegut: el pacte del pollastre és l’acord postelectoral entre el PP d’Eduardo Zaplana i la Unió Valenciana (UV) de Vicent González Lizondo, ja desaparegut. L’any 1995, amb un PSPV en decadència, i un PP que assaboria la substitució bipartidista (J. M. Aznar presidia el govern a l’estat espanyol de feia tot just un grapat de mesos), quan Rita Barberà ja havia fet la seva part a l’Ajuntament de València, Zaplana aconseguia la presidència de la Generalitat. En canvi d’això, el pacte del pollastre establia que UV es quedava la presidència de les Corts. I així va ser. Després van desaparèixer: pacte.

‘Ens folrarem!’. Les paraules, que el boca-orella han atribuït amb el temps a l’inefable E. Zaplana (en versió més personal, al seu estil: ‘Sóc a la política per a folrar-me’), les va pronunciar, en realitat, un altre conspicu membre del PP: la mateixa nit electoral, estimulat per la pujada d’eufòria o del que fos, un Vicente Sanz exultant va perdre el món de vista, es va oblidar que tenia un eixam de periodistes al voltant i va deixar anar la frase definitòria de l’estil i de l’època i de tot: ‘Ens folrarem!’

(Vicente Sanz, sí, l’home que el 28 de març del 1995 era secretari general del PP de València, que després es va convertir en secretari general de Ràdio Televisió Valenciana i que finalment ha estat condemnat per abusos sexuals contra diverses periodistes de Canal 9. Tanquem parèntesi.)

Els anys que Zaplana va ocupar la Generalitat valenciana, com en un ‘bunga-bunga’ autòcton, van marcar època. Ell va ser qui va capitanejar la nau triomfant de les majories absolutes, absolutíssimes, del PP al País Valencià. Amb ell van començar els vint anys de Julios Iglesias i Terres Mítiques i ‘agua para todos’. O comissions.

Es va aprofitar, va saber-ho fer, d’una conjuntura econòmicament favorable. I va fer surf per sobre de tot amb el seu peculiar estil de vividor simpàtic i amb triomf garantit. Per sobre dels escàndols que es digerien sense dificultats. I sense cost electoral. Va convertir el seu projecte en un projecte d’èxit. Més que això: va construir un escenari d’èxit sobre la base mal·leable, etèria però alhora real, de la reivindicació o la recuperació del, diguem-ne, ‘orgull valencià’: amb una imatge de perfil liberal, fins i tot de certa modernitat i que es contraposava a la dreta de tall catòlico-reaccionària, va fer seva la consigna de ‘posar València al mapa’. I la gent s’ho empassava. Durant un temps. El PSPV de Lerma era un ens pansit i decadent (amb els Roldans i companyia com a icones recents). Compromís no existia. I es va apoderar d’un concepte que es pronunciava en castellà i que cadascú es prenia a conveniència: la ‘valencianía‘. Davant la marginació estructural per part del poder espanyol, oferia el miratge d’una terra de meravella recuperada, mítica. La consigna, a més, projectava més possibilitats encara: ‘Lo mejor está por llegar.’

Fidel als seus interessos, tan bon punt J. M. Aznar el va cridar per anar-se’n a fer de ministre a Espanya, E. Zaplana va fer les maletes i es va adaptar ràpidament a les coses de la cort. Aquelles fotografies refistolades al casament de la filla del president espanyol en són quadre i paradigma. Quan va deixar formalment els càrrecs polítics, li van trobar un lloc a Telefónica. Res de nou a l’oest. D’un temps ençà, papallonejava amb la nova força emergent (com ell), liberal (com ell), regeneradora i desinteressada (com ell). La detenció li deu haver esguerrat els plans. Aquests i alguns altres.

I, de passada, deu haver eliminat també la facècia que feia temps que corria, una picada d’ull, cop de colze, rialleta, i que li donava, al gran gesticulador, aquella aura d’intocable, de feliç supervivent dels cataclismes que sembrava al seu voltant. Escàndol rere escàndol, judici rere judici relacionat amb el PP valencià o estatal, amb la imatge de Camps assegut penosament al banc dels acusats, i l’altre president, l’efímer Olivas, i el Blasco que ell mateix es va encarregar de fitxar, i etcètera assenyalats per la corrupció, la pregunta sempre planava, explícita o soterrada: i Zaplana, què? Quin paio!

Perquè res de tot això, ni tantes altres coses, no és cap novetat. Se sap. I se sabia. També anys enrere. Quan es feien brometes amb la seva tirada cap a les falleres majors, quina gràcia, quan alguns dels mitjans que ara dediquen llargs reportatges esparverats a la caiguda en desgràcia gastaven pàgines i temps a lloar-ne fons i maneres, que aleshores eren descrits com a mostra de visió estratègica i capacitat política i dinamisme econòmic.

Poc després de fer-se’n pública la detenció, el periodista Francesc Bayarri escrivia aquesta breu reflexió. Pot semblar que la transcric com a cirereta, però resulta que no, que, probablement, el tema, en realitat, és precisament aquest:  ‘Grups mediàtics que entrevistaven Zaplana en mode “gran estadista”, que negociaven amb ell la privatització de la televisió autonòmica, que reclamaven (i aconseguien) la renovació de llicències radiofòniques i televisives, que brindaven per la publicitat institucional que inseria en els mitjans, que no publicaven casos de corrupció quan els casos de corrupció s’estaven produint en temps real… i que ara competeixen per publicar el perfil més cruel de Zaplana, en mode “si és que nosaltres, sempre tan brillants, ho sabíem tot des del començament”. I gent que afila ara els seus tuits, i que durant vint anys enfocava, obedientment, el perfil bo del personatge (per cert, que algú m’explique quin és el bo). Temps terribles: els grans cronistes s’estan morint (Wolfe, Roth) i els cronistes miserables continuen escarbant en el tarquim.’