15.10.2024 - 21:40
|
Actualització: 15.10.2024 - 21:43
Era el campió, el capo, el líder, el padrí i, en paraules del periodista Francesc Arabí, el creador de la corrupció al País Valencià. El mapa vital d’Eduardo Andrés Julio Zaplana Hernández-Soro transita per moments que van de desitjar un Opel Vectra de setze vàlvules a tenir xofer o conduir un Audi Q7; de pagar una regidora trànsfuga per accedir a la batllia de Benidorm a cobrar comissions milionàries per a adjudicar a empreses amigues la privatització del servei de la ITV; de compartir dies de vins i roses amb Julio Iglesias a anar a fitxar cada quinze dies al jutjat.
I van també de proclamar la innocència davant el tribunal que el jutjava, a ser portada de tots els informatius i tots els diaris amb un rètol que deixa clar que és culpable. Ja ha dit que hi recorrerà en contra, però ara es prepara per a encarar una condemna de deu anys i cinc mesos de presó, i el pagament d’una multa de més de vint-i-cinc milions d’euros. La petició fiscal era de disset anys.
A més, l’audiència de València li ha comissat tot de béns: de comptes corrents a fons d’inversió i, és clar, vehicles. Com ara l’Audi Q7 que conduïa el dia 22 de maig de 2018, quan eixia del garatge de sa casa, a l’eixample de València i membres de l’UCO de la Guàrdia Civil el van detenir.
Aquell dia de primavera, a Zaplana se li va fer de nit. Va ser la frenada en sec d’una carrera fulgurant, farcida d’èxits polítics, de somriures, de negocis milionaris, de vestits fets a mida i de moquetes tovetes.
La caiguda
La notícia va estremir les redaccions. La imatge de l’ex-president abillat amb uns pantalons texans, un blazer blau marí i un embruniment impecable arribant al seu xalet de Benidorm va fer parar les màquines. Aquell dia es van deixar anar renecs i exabruptes. També crits de celebració. És possible que en moltes d’aquelles redaccions hi hagués dossiers sobre l’ex-president que mai no s’havien publicat perquè altrament s’haurien perdut les subvencions i les campanyes de publicat amb què regava determinats mitjans.
Eduardo Zaplana havia caigut. Semblava impossible. Ja feia setze anys que no era president de la Generalitat, però alguna cosa havia fet que es trencàs la corretja de seguretat, el silenci dels empresaris, la desviació de la mirada de jutges i fiscals… Nedava entre dues aigües: l’ombra de la corrupció i el glamur d’aquell a qui ni res ni ningú no es pot resistir.
Zaplana va ser president el 1995 i el 2002. Abans havia estat batlle de Benidorm i, més tard, ministre del govern d’Espanya amb José María Aznar. Després d’ell van passar pel Palau de la Generalitat Francisco Camps, José Luis Olivas i Alberto Fabra, tots del PP.
El zaplanisme
Eduardo Zaplana va marcar una època tant en el govern com en el PP. Guant de seda amb mà de ferro. Francesc Arabí li ha dedicat dos llibres després de vint anys d’investigacions. Va destapar, per exemple, l’anomenat cas IVEX, que va permetre que Julio Iglesias s’embutxacàs centenars de milions de pessetes per a promocionar el País Valencià. En una entrevista a VilaWeb deia que Eduardo Zaplana és una persona molt intel·ligent, un home de negocis, un empresari de la política, que sap que el poder no està en la política, sinó en el món econòmic i, sobretot, en les clavegueres.
I així va ser com Zaplana va utilitzar el despatx de presidència com la seu d’un cotreball on fer negocis amb uns i altres. Un dia canviava la llei de caixes d’estalvis perquè es poguessen endeutar en projectes com Terra Mítica; un altre dia decidia que el servei de les ITV s’havia de gestionar de manera privada i avisava els seus amics, els germans Cotino, perquè es presentassen al concurs; un altre dia s’inventava un model de gestió privada d’un hospital construït amb diners públics i deia als germans De Rosa que allò era fabulós i així començava el model Ribera Salut… També sabia, Zaplana, que els mitjans de comunicació eren tan i tan importants, i per això va entrar amb tot l’equip a Canal 9, en va doblar la redacció i hi va posar els seus amics a dirigir-la.
Tot això era escrit. Tot això se sabia. Fins i tot, de manera més o menys clara, s’havia publicat alguna volta. La qüestió del perfil bo o el perfil dolent és una anècdota sense trellat. Maniobres de distracció. Exercicis de tafurer per a entretenir el personal que, mentre cerca la boleta, no veu que els carteristes li han furtat els calçotets i tot.
“Només” el cas de les ITV
En realitat, el cas Erial pel qual ara l’han condemnat, és solament el que té a veure amb l’adjudicació de les ITV i de l’elaboració del pla eòlic. De la resta n’ha eixit indemne. Ell ha negat sempre tenir diners a l’estranger, o haver cobrat comissions per afavorir els seus amics, o tenir testaferros. Però la presó és un lloc inhòspit per a passar-hi els últims anys de la vida i el seu amic de tota la vida, Joaquim Barceló, Pachano, va tenir un dia inspirat el 10 d’abril i va cantar. Que sí, que tot allò que era al sumari i a l’informe del fiscal era cert, i que tot allò que ell havia fet havia estat per amistat amb Eduardo. En aquell moment, la cada dels advocats de Zaplana es va congelar perquè havia caigut tota l’estratègia de defensa. Per molt que s’esforçassen era impossible de remuntar-ho. Perquè no tan sols va confessar Pachano, sinó també més acusats que han vist com els reduïen molt la condemna. Potser ni tan sols hauran d’entrar a la presó.
Eduardo Zaplana ja sap com és viure a Picassent. Hi va fer uns mesos de reclusió preventiva quan el van detenir l’any 2018. Una campanya publicitària molt ben orquestrada per la seua defensa i el seu entorn va aconseguir que l’alliberassen per motius humanitaris perquè va presentar un informe mèdic en què l’hematòleg que el tractava de la leucèmia que tenia deia que hi havia perill de mort imminent. La jutgessa instructora s’hi va resistir fins al darrer moment, però finalment va accedir a aquesta llibertat de què encara gaudeix.
Carlos Mazón, l’hereu
A banda aquest rastre de ferum, Zaplana ha deixat una herència política al País Valencià. Malgrat la detenció i les evidències, encara hi ha zaplanistes que no poden amagar quina mamella els ha alimentat d’ençà que feien les primeres passes en la política. Dues d’aquestes persones s’asseuen cada setmana a la taula del Consell i són el president de la Generalitat, Carlos Mazón, i la seua mà dreta, la vice-presidenta, Susana Camarero.
Carlos Mazón amb prou feines va ser capaç d’articular una resposta coherent quan li van demanar que opinàs sobre la sentència. La resposta va ser llançar terra als ulls dels socialistes. Ell, com Zaplana, va començar la carrera política al sud del país. En acabar els estudis de dret, entre el 1999 i el 2003, Zaplana el va nomenar director general de l’Institut de la Joventut (IVAJ). Entre el 2003 i el 2004, va ser director general de Comerç i Consum. El departament va canviar de nom i va rebre el nom de Direcció General de Seguretat Industrial i Consum. I, potser és una casualitat, però és d’aquest negociat que depenia el servei de les ITV, en realitat, la supervisió del funcionament de les ITV que van començar el procés de privatització l’any 1997. Hi ha casualitats, i hi ha fils transparents que van lligant persones i trajectòries.
L’elecció de Carlos Mazón com a dirigent del PP, després de la defenestració d’Isabel Bonig, va venir del sud. Del poder i l’ascendència que encara tenia Zaplana sobre el partit i sobre l’empresariat que li dóna suport.
Ahir, a les Corts, Juanfran Pérez Llorca, el síndic del PP, va haver de dedicar alguns minuts a remarcar que aquest PP d’ara no tenia res a veure amb el PP d’Eduardo Zaplana, que havien passat vint anys i que hi havia una nova generació de polítics que eren ben lluny de l’ex-president.
Susana Camarero, la mà dreta
La sentència contra Eduardo Zaplana es va saber ahir, quan la vice-presidenta Camarero explicava en una conferència de premsa la llei del voluntariat que el Consell acabava d’aprovar. La seua cara era un poema. Amb tot, la pregunta sobre la valoració dels fets va recaure sobre Ruth Merino, consellera portaveu, que l’acompanyava. Merino es va limitar a la fórmula habitual per a eixir del pas: que el Consell respecta les sentències, etcètera.
Eduardo Zaplana és el vèrtex que uneix Carlos Mazón i Susana Camarero, nascuda a Madrid, però criada a València. Entre els anys 1995, va ser la lloctinenta de Zaplana a les Corts Valencianes. Fou diputada i secretària primera de les Corts. Quan Zaplana se n’anà, ella va fer carrera com a diputada i senadora i va ser secretària d’estat d’Afers Socials nomenada per Mariano Rajoy.
Les urpes a anticorrupció
Fins i tot després de comparèixer i declarar com a acusat de corrupció a l’audiència de València, Eduardo Zaplana va tenir les urpes prou llargues per a fer-les arribar a l’Agència Antifrau Valenciana. Va tenir la potestat d’imposar-hi un amic seu, Eduardo Beüt, com a director. Abans, la majoria del PP i de Vox a les Corts van canviar la llei i el sistema d’elecció. I Beüt va anar per feina i en tornar de les vacances va començar una purga entre els treballadors que havien col·laborat amb la fiscalia anticorrupció, que és una de les atribucions que té l’agència, fent informes també sobre el cas Erial.
I encara, una de les primeres decisions que va prendre el govern de Mazón, un mes després d’arribar a la Generalitat, va ser eliminar l’oficina per a recuperar els diners públics desviats per la corrupció. Fins el mes de gener del 2023, l’oficina havia recuperat més de vuit milions d’euros i estava pendent d’afegir-ne cinc més. Tots derivats del cas Cooperació, pel qual va ser condemnat el conseller Rafael Blasco. Potser és casualitat, però quan la Generalitat va decidir de prescindir d’aquesta eina que és habitual en els governs europeus, l’oficina estava encarregada de calcular el perjudici econòmic que el cas Erial havia causat en les arques públiques.
