Eduardo Zaplana, el final de l’escapada

“Jutgen un total de quinze persones, entre elles, dos ex-presidents de la Generalitat Valenciana, un d’ells també ex-ministre, per delictes de prevaricació, falsedat documental, suborn, organització criminal i emblanquiment de capitals, en el marc de l’anomenat cas Erial…”

Ha arribat el dia del judici a Eduardo Zaplana i així és com començava la nota informativa del calendari d’assenyalaments que el TSJ valencià envia cada divendres als mitjans de comunicació. Després, continua dient que l’ex-president de la Generalitat i ex-ministre espanyol va cobrar, presumptament, comissions il·legals, etcètera. Amb aquesta asèpsia i sense dir-ne els noms, la nota parla d’Eduardo Zaplana i José Luis Olivas. Tots dos, ex-presidents de la Generalitat. L’un, també ex-ministre, i l’altre, ex-president de Bancaixa. Parla també dels Cotino, de Francisco Grau, de Miguel Barceló… Parla, en definitiva, de personatges habituals a les pàgines de tribunals aquests darrers anys al País Valencià.

Més de vint milions en comissions il·legals per a Zaplana i els amics

Eduardo Zaplana s’enfronta a una pena de dinou anys de presó per tots aquests presumptes delictes enunciats al principi. Avui comença el judici, tot i que fins el dia vuit no el sentirem. Això, si l’ex-president no aconsegueix l’ajornament que fa dies que demana tot al·legant indefensió perquè el seu advocat està malalt. Serà, per cert, la primera volta que l’acusat declara davant les autoritats judicials, perquè mentre ha durat la instrucció s’ha negat a declarar davant el fiscal i davant la jutge instructora. Sí que el vam poder sentir en un programa de televisió on es mostrava “convençut de la seua innocència”.

S’haurà d’aclarir el cobrament de més de deu milions d’euros en comissions derivades de concessions de les ITV i parcs eòlics per mitjà d’una organització formada per persones molt properes a l’ex-president. Zaplana sempre ha negat els fets. A més dels dinou anys de presó, li reclamen una multa de quaranta milions d’euros i dues més, de 72.000 i 36.000 euros. Segons l’informe de la fiscalia anticorrupció, la trama va obtenir més de vint milions d’euros de manera delictiva. El grup operava amb societats radicades a l’estranger, que anaven aconseguint adjudicacions. En aquests tercers països els diners s’amagaven i es treballava per emblanquir-los i fer-los entrar al circuit oficial. Alguns d’aquests diners van ser comissats en comptes suïssos.

El judici a una època

Aquest judici que comença avui, i que és previst que s’acabe al juliol, és molt més que el judici a Eduardo Zaplana. És la revisió de tota una època i tota una manera de fer política. O de fer negocis. O totes dues coses alhora. Zaplana seurà avui al banc dels acusats, però molts dels seus col·laboradors ja hi han estat, en unes quantes causes i amb el resultat de condemnes de presó. El cas més destacat és el del set voltes conseller Rafael Blasco. També és una mena de retorn al passat, perquè aquest judici comença quan el Partit Popular torna a ser a les institucions valencianes. I quan al palau de la Generalitat hi ha Carlos Mazón, deixeble avantatjat i el més zaplanista de tots. Aquest judici és, per al PP valencià, una nosa que voldrien que passàs aviat i sense fer soroll, com un xarop amarg.

El cas Erial es va destapar el 22 de maig de 2018, dia de Santa Rita, patrona dels impossibles, amb la detenció de l’ex-president a la porta de casa. Va ser com una mena de final de la fugida. Sempre endavant. Feia més de dos anys que un jutjat l’investigava, i feia anys que Zaplana havia esdevingut l’emblema d’una manera de fer política expansiva, sense mirar pèl quant a les despeses, sense pràcticament donar explicacions a les Corts de les decisions que es prenien als despatxos. Sense “calfar-se el perol”, que és el lema de la penya Picarol, on Zaplana milita fa anys. Va ser una època en què als despatxos del palau de la Generalitat i de la majoria de les conselleries els negocis eren indestriables de la política. No s’entenia una cosa sense l’altra. La política era el mitjà, el lucre, l’objectiu.

El que pot ser més sorprenent de tot és que de ben jove ja es veia venir quins eren els valors sobre els quals volia fonamentar la carrera política: el lucre. Ha plogut molt d’ençà de l’enregistrament d’aquelles converses amb Salvador Palop en què deia que estava arruïnat, que necessitava diners. També ha plogut d’ençà que va comprar una regidora socialista per assolir la batllia de Benidorm. El festival de la cançó de Benidorm era pura decadència i encara faltaven molts anys per al Benidorm Fest, però la capital del turisme va ser la rampa de llançament de la carrera política d’Eduardo Zaplana. Allà es va fer fort, allà va saber tocar tots els ressorts que, pocs anys després, el durien a obtenir uns resultats electorals que li van permetre de formar govern. Era l’any 1995, quan es va signar el pacte del pollastre amb Unió Valenciana. Han passat prop de trenta anys de tot allò, i molts titulars amb tot de sospites de corrupció de les quals Zaplana ha sortit indemne. Fins ara. El cas Sanz, el cas Terra Mítica, el cas Ivex, amb Julio Iglesias com a protagonista, el cas Lezo.

Zaplana va ser aquell ministre que el dissabte després de l’11 d’abril de 2004, quan els carrers clamaven contra José María Aznar, es va fer posar una bandera espanyola en un despatx de l’agència Efe per a enregistrar un missatge institucional dient que els autors de la massacre de l’estació d’Atocha eren membres d’ETA.

Colonitzar l’economia i els mitjans

El zaplanisme va esdevenir un règim que va colonitzar l’economia del País Valencià, però també, i sobretot, els mitjans de comunicació. El control sobre la ràdio i la televisió públiques va ser exagerat, malaltís, fins i tot, però també va pagar de manera molt generosa els favors, els silencis i les lloances que escrivien o emetien els mitjans privats. Ell va ser el precursor de la política dels grans esdeveniments que anys després va consagrar el seu successor, Francisco Camps, que també ha estat jutjat i que resta pendent de sentència.

Zaplana és l’home de la Ciutat de la Llum d’Alacant, uns estudis cinematogràfics propis d’un megalòman malaltís que només van funcionar dopats amb subvencions públiques, cosa que va fer que la Unió Europea els imposàs una multa tan forta que els va fer inviables. El govern del Botànic va negociar durant anys per revertir la situació, i a poc a poc tornen a acollir produccions. Va intervenir les caixes d’estalvi valencianes, amb l’ajuda del seu successor, José Luis Olivas, i les va dur a la ruïna literal. Zaplana és l’inventor del model Alzira de sanitat pagada amb diners públics però gestionada per empreses privades. Justament, ahir va concloure la reversió de l’hospital de Dénia. És també qui va heretar un projecte de Ciutat de les Ciències del govern de Joan Lerma i el va sobredimensionar a nivells que sobrepassen qualsevol escala i que, per tant, van representar sobrecostos estratosfèrics.

Cap d’aquestes coses comencen a jutjar-se avui a València, però són l’elefant dins la sala de vistes.