Eduard Voltas: ‘L’independentisme ha perdut la iniciativa política’

El periodista Eduard Voltas demana que l’independentisme no perdi de vista quin és el seu objectiu polític, tapat per la repressió d’ençà del primer d’octubre: l’exercici de l’autodeterminació i la independència. Això, sense oblidar els presos polítics i exigir-ne l’alliberament. Però des de l’octubre, diu en aquesta entrevista, tot ha estat llepar-se les ferides. Considera que el primer d’octubre no ha de ser cap data a museïtzar, sinó un camí a seguir. Aquesta entrevista forma part de la sèrie ‘La tardor republicana’, que analitza la tardor que vam viure fa un any i la que vindrà aviat.

—Aquest Onze de Setembre no serà una Diada més…
—Sincerament, ja estic fart que l’Onze de Setembre hagi de ser el termòmetre de res. Crec que aquesta etapa ja l’hauríem d’haver superat. No crec que el moviment sigui més fort si és un èxit, ni que sigui més feble si punxem. Tinc una certa sensació de déjà vu amb aquests debats i m’interessen ben poc.

—S’han de fer més accions davant les presons?
—Crec que un dels paranys de la lluita antirepressiva és que et faci oblidar els teus objectius polítics. I l’objectiu polític no és treure els presos de la presó, ni reivindicar-los, ni recordar-los, cosa que hem de fer cada dia, si cal, però l’objectiu polític és l’exercici de l’autodeterminació i la independència. I tinc la sensació que, com que no hi ha un acord entre les forces polítiques i socials de l’independentisme sobre com avançar cap aquest objectiu polític, anem omplint el buit estratègic a còpia de sopars grocs i performances a favor dels presos.

—Però, si no, es corre el risc de normalitzar la situació de repressió.
—Jo no dic pas que hàgim de deixar de fer accions en defensa i record dels presos, ni de bon tros. Crec que un moviment de més de dos milions de persones té prou múscul per a mantenir ben viva la flama de la lluita repressiva sense oblidar que l’objectiu polític és un altre. Que és molt evident que no hi ha un acord entre l’independentisme sobre això i, per tant, no s’avança. Diguem-ho d’una altra manera: l’independentisme ha perdut la iniciativa política. Des de l’octubre, l’ha perduda completament. Tot allò que fa és reactiu. La defensa dels presos és reactiva. És evident que ningú voldria ser en aquesta situació, perquè no som nosaltres qui l’hem creada. No hi ha iniciativa política, i jo reclamo que n’hi hagi. Evidentment, tots els sopars grocs que calgui, però amb iniciativa política. I això no hi és.

—Què en resta, del primer d’octubre? Quina és la seva herència?
—En els articles i alguna xerrada que faig (en faig poques, però en faig pel territori), defenso que en el primer d’octubre hi ha la resposta a pràcticament totes les preguntes que ens puguem fer sobre el futur del moviment polític, sobre el futur de Catalunya com a país, i probablement sobre el futur de la democràcia a Europa.

—Per què?
—Perquè té tots els ingredients de tot això que acabo de dir. És la recepta de col·laboració entre institucions i la gent. És a dir, l’organització popular, l’autodefensa, la consciència col·lectiva, etc. Ho té absolutament tot. Per tant, em sembla que el primer d’octubre no és una data a museïtzar, sinó un camí a seguir.

—Íntimament, què us evoca aquesta data?
—Jo defensava l’escola Can Saladrigas del Poblenou de Barcelona. Durant el dia, hi va haver un parell o tres de falses alarmes que venia la policia i la gent s’agrupava, tancava files davant la porta de l’escola. Vam arribar a ser tranquil·lament vuit-centes persones. En un moment determinat, la gent va començar a cridar ‘Poblenou! Poblenou!’ Aquest sentit de comunitat, de dir ‘som aquí’, ‘fem barri’, ‘això és el Poblenou i fem comunitat’, ‘avui, aquí, davant d’aquesta escola’. A mi, això em va emocionar molt.

—Vist avui, què va faltar per fer efectiva la República?
—He de dir que estic temptat de no contestar a aquesta pregunta, perquè ens passem el dia llepant-nos les ferides de la tardor, i ‘què va faltar?’, ‘què va fallar?’. Jo diria que la tardor havia de ser l’estrena mundial de la República catalana i va quedar en un assaig general fallit, però que ens dóna una quantitat d’informació brutal sobre nosaltres mateixos, sobre l’estat espanyol, sobre Europa. Per mi, la lliçó és una síntesi entre les dues posicions que semblen enfrontades dintre l’independentisme. Per una banda, ‘hem de ser més’, i per una altra, ‘hem de ser més determinats’. Jo crec que les dues tenen raó: és indiscutible que hem de ser més i és indiscutible que hem de ser més determinats.

—Després del primer d’octubre, arribarà el judici als presos polítics. Què hem de fer aquells dies?
—No diré què penso que s’ha de fer, perquè una de les coses que he defensat sempre és que siguem disciplinats i fem allò que la direcció política i sociopolítica diguin. Espero que s’arribi a aquesta data havent decidit què cal fer i com fer-ho. Si no hi ha direcció, la gent acabarà fent allò que li sembli, i tants cap tants barrets i ja veurem què passarà. Potser al final el caos creatiu és més fructífer i productiu que una resposta endreçada. No vull ser un més dient què s’ha de fer.

—Constantment es veu la divisió entre els partits independentistes. Com cal afrontar-la?
—Jo crec que la solució és que s’asseguin a parlar. Moltes vegades ho han fet i s’han posat d’acord. No veig per què no poden fer-ho ara. Jo crec que els elements de diagnòstic del que va passar a la tardor hi són, i que en privat tots coincideixen, encara que en públic no ho diguin. Jo crec que el món Puigdemont estaria disposat a admetre que cal ser-ne més i que cal ser més forts i el món d’Esquerra Republicana estaria disposat a admetre que cal ser més determinats.

—Quines han de ser les prioritats del govern català a curt termini?
—Formes govern per governar. Espero que el govern governi, però que no deixi de fer visible de manera permanent i molt pedagògica que no hi ha resolució al conflicte, no hi ha normalitat possible sense l’exercici del dret d’autodeterminació i, per tant, aquí hi ha una qüestió de sobirania, no de presos. La qüestió dels presos és una conseqüència del problema, no és el problema. De totes maneres, tinc poques esperances que el govern duri si no hi ha aquest acord de mínims sobre què cal fer aquesta legislatura. Jo no el veig, aquest acord. Si ara em fessin apostar diners que aquesta legislatura serà llarga, jo no els apostaria.

—S’han de convocar eleccions a la tardor?
—Ni de bon tros. No resoldrien res. Expressava un diagnòstic, no un desig. No resoldrien res perquè hi hauria una redistribució interna d’escons moderada i s’haurien de tornar a entendre els mateixos que ara no s’entenen. Crec que seria una pèrdua de temps i d’energia. Crec que el temps i l’energia l’han de dedicar a seure i posar-se d’acord lluny dels focus, aprofitant que vénen les vacances.

—Què ha de fer el Consell de la República?
—Jo el veig si hi són el president Puigdemont i tots els exiliats. Em refereixo a totes les sensibilitats polítiques de l’exili. Hi vull veure, evidentment, el president, i hi vull veure Marta Rovira i hi voldria veure Anna Gabriel. Això seria un Consell de la República en la mesura que tots els republicans hi són. Si no és així, correria el risc de convertir-se en una institució al servei d’un projecte polític electoral i no de tots els republicans.

—I quina hauria de ser la seva funció?
—Dues funcions: una, bàsicament la internacionalització del conflicte; i dues, actuar com a element de fixació entre el projecte de la monarquia espanyola i el contraprojecte de la república catalana, que pot quedar diluït per la governació autonòmica. La governació de l’autonomia té el risc de diluir la visualització del contraprojecte.

—Quines oportunitats representen per a l’independentisme les eleccions municipals de l’any vinent?
—Com que no em consta que ningú tingui previst de proclamar la República i defensar-la després de les eleccions municipals des dels ajuntaments, crec que és qüestió que l’independentisme ocupi tot l’espai de poder municipal possible, perquè sempre és millor tenir vuit-centes batllies que no set-centes, i sempre és millor tenir sis mil regidors que no cinc mil. Potser m’equivoco i sóc incapaç de veure-ho a un any vista i potser les coses hauran canviat, però ara mateix, francament, no veig un 14 d’abril.

—Trobeu realista que aparegui una ‘nova finestra d’oportunitat’ a curt termini?
—Jo crec que una finestra d’oportunitat autèntica no la veus fins que no s’obre. Això no ho decideixes tu. Una cosa que construeixes tu i decideixes tu és exactament el contrari d’una finestra d’oportunitat. El primer d’octubre no és una finestra d’oportunitat. El primer d’octubre és una cosa que has construït tu, per això surt tan bé. El primer d’octubre és fruit de la iniciativa política. És l’últim moment en què l’independentisme té la iniciativa política i per això surt tan bé: perquè ho construeix, ho organitza, ho pensa, decideix la data, hi posa tots els recursos, fa tot el que s’ha de fer perquè surti bé. Exactament el contrari de la finestra d’oportunitat. La finestra d’oportunitat és una cosa que passa inesperadament i aleshores tu veus l’oportunitat de colar-te per allà el mig. Penso que és important fer aquesta distinció. Per tant, dir que estàs preparant una finestra d’oportunitat em sembla un contrasentit.

—Penseu que es poden construir?
—No, no. No es poden construir per això que acabo de dir. Es construeixen escenaris polítics. Això espero i crec que ho esperem tots. Que les direccions polítiques i cíviques de l’independentisme siguin capaces de dir ‘ara farem això’. Fa molts mesos que som incapaços de dir-nos ‘ara farem això’. L’única cosa que veig al calendari el pròxim sopar groc. Del famós procés constituent que havia de ser leitmotiv d’aquesta legislatura, no en sé res. Espero això, iniciativa política i que siguin capaços de respondre ‘ara farem això’, i aquest ‘això’ per mi no ha de ser ni la proclamació de la república ni la revolució, simplement un projecte polític que ens permeti d’avançar i tenir la sensació que recuperem la iniciativa i que tornem a marcar l’agenda política nosaltres.

—Què s’ha de fer amb la impunitat de l’extrema dreta a Catalunya?
—Això és bàsicament una qüestió policial i aquí els Mossos i el conseller d’Interior hi té molt a dir i molt a fer. Crec que la sensació és que policialment no es fa el que s’ha de fer, i això és molt perillós perquè quan hi ha una situació d’aquestes d’agressions continuades, periòdiques, sempre d’un bàndol cap a un altre, sempre amb les mateixes característiques i no hi ha una resposta policial contundent, aleshores hi pot haver algú de l’altre bàndol que pensi que no està protegit i s’ha de protegir. Que hi hagi una intervenció policial contundent en forma de detencions i d’acusacions i de portar gent davant el jutge no és tan sols policialment obligatori des d’un punt de vista professional, sinó que és socialment aconsellable per a evitar qualsevol risc de temptació, d’espiral de violència.