Eduard Riudavets: “Tenim alumnes de 29 nacionalitats i ens hi relacionem sempre en català”

Eduard Riudavets és el director de l’Escola Vedruna del Raval de Barcelona. Una escola que, malgrat tenir una realitat complexa, les xifres situen al mapa com d’èxit: 350 alumnes, 29 nacionalitats, 0% d’abandonament i un 90% d’alumnes graduats. Si les xifres impressionen en tots els sentits, encara impressiona més de veure Riudavets en acció pels passadissos de l’escola. Se sap el nom de tots els nens i diria que en coneix la història. A la sortida, ens trobem ex-alumnes que vénen a recollir els germans petits. Cali, que va arribar el 2020 de Filipines i ara fa batxillerat, ens explica que ho aprova tot amb bones notes. La dificultat no és solament la multiculturalitat, sinó les condicions en què viuen alguns nens: d’haver de conviure tota la família en una habitació amb el pare malalt a haver de venir cada dia de fora de Barcelona perquè s’han quedat sense habitatge.

Sí, aquesta petita escola és com un oasi on en un entorn dur, per no dir hostil, on la vida arrela de la millor manera. Eduard Riudavets també va néixer al barri, al carrer de la Lluna, i també va anar a aquesta escola. D’ençà dels vint-i-tres anys que hi treballa i no li ha passat mai pel cap de deixar-la, tal com passa a la major part dels seus companys. És vocacional, ens diu. Davant la situació complicada de l’entorn, l’estabilitat de la plantilla és una de les millors eines per a avançar. Riudavets és positiu i no vol fer retrets estèrils. Però deixa clares unes quantes coses amb concisió: cal abaixar ràtios i que això no vulgui dir una disminució de recursos, o sigui, més recursos per a les escoles; i cal evitar formacions estèrils com les que els han obligat a fer de capacitació digital. Un desig: que les coses no siguin més difícils cada dia.

—Alumnes de 27 nacionalitats, 0% d’abandonaments escolar, 90% d’alumnes que es graduen… Com es gestiona, tot això?
—Això era fa 15 dies, ara tenim alumnes de 29 nacionalitats. Pensa que cada setmana el consorci ens envia 2 o 3 alumnes nous. Aquesta setmana han arribat 3 alumnes nous de nacionalitats diferents. Fem l’atles del món, però creiem que Vedruna sempre ha estat una escola oberta a la realitat del barri, en aquest cas, del Raval.

—Tot i aquesta situació, els vostres resultats són bons. Com us ho feu per tenir tant d’èxit?
—…

—Bé, no em mireu així perquè dic èxit… Reformulem-ho, com us ho feu per tenir aquests bons resultats?
—Ara ha sortit als mitjans de comunicació l’èxit que hem tingut en proves externes, però creiem que no és el més important. Potser un altre any o una altra lleva no sortiran bé i no passaria res. És important la continuïtat, que durant uns anys les coses vagin bé. Potser un any va molt bé la comprensió lectora i alguna prova matemàtica no tant. Per nosaltres el més rellevant és no tenir abandonament escolar, que els nostres alumnes no marxin. Això sí que és un èxit, com també que les famílies en les enquestes de satisfacció sempre estiguin contentes i que al barri es parli bé de nosaltres.

—Quina és la clau?
—Tenim una línia pedagògica molt marcada, molt estable, i això és la clau perquè les coses vagin bé, tot i les moltíssimes dificultats de tota mena que tenim.

—I això de treballar amb tantes nacionalitats?
—Aquesta escola aviat farà cent cinquanta anys i sempre ha estat oberta a les necessitats del barri. Fa molts anys hi havia nenes òrfenes, ara acull els nouvinguts. És la realitat que tenim. Tot i la dificultat, la multiculturalitat dóna una riquesa important, que ha de sumar. Els recursos sempre són curts.

—Com ho feu per no col·lapsar? Seguiu un mètode propi?
—Un dels factors importants és l’estabilitat de l’equip. Els mestres que arriben aquí a vint-i-escaig anys es queden per sempre. No volen canviar, això fa que hi hagi un claustre implicat i estable. Hi ha escoles que cada any canvien la meitat del claustre i això fa difícil que puguin generar unes dinàmiques estables. T’imagines que, de la trentena de mestres que som, cada any en canviessin quinze? El nostre claustre coneix molt bé el projecte educatiu, tant qui arriba com qui fa anys que hi és.

—Com ho treballeu?
—Hi ha un acompanyament molt pautat dels mestres nous perquè puguin conèixer bé el projecte educatiu. També des de la Fundació Vedruna es fan formacions per als mestres, tant per als que fa un any que hi són com per als que en fa vint. Igualment, hi ha dinàmiques perquè els mestres de diferents etapes es barregin. Fem projectes en què barregem alumnes de diferents etapes educatives perquè no hi hagi un salt gaire gran entre el pas d’infantil a primària, de primària a secundària.

—Dieu que és un barri que socialment enganxa, però teniu un 45% dels alumnes en situació de vulnerabilitat. Això no complica les coses? Com ho feu per equilibrar la situació?
—Són alumnes amb necessitats socioeconòmiques delicades, i, per tant, necessitem més ajut del consorci. Tenim alumnes amb motxilla, que són alumnes que no paguen res. Però la despesa sovint no queda coberta totalment, llavors hem de buscar recursos, sigui per a les colònies, per als ordinadors…

—Alumnes vulnerables vol dir fracàs escolar?
—Hi ha aquesta llegenda, però no ens passa. Optem per treballar la part oral sobretot en els cursos dels menuts, però també en els grans. Sobretot fem treball emocional, aquest és el més important, que els alumnes vulguin venir a l’escola. És una feina d’acompanyament que fem dels 3 anys als 16. La part de tutoria, l’acompanyament, és clau perquè l’alumne vingui content, i això fa que l’abandonament sigui zero.

—Expliqueu això que treballeu l’oralitat.
—Creiem que és molt important treballar tota la part oral i la part de lecto-escriptura. Hi ha alumnes que madurativament estan preparats i amb 4 i 5 anys poden llegir, però uns altres potser el procés de lecto-escriptura no el poden fer fins a primer del cicle de primària, entre els 6 i els 8 anys, i llavors hi posem èmfasi. Són alumnes que el català en molts casos és la seva quarta llengua, per tant, hem de fer una feina oral, de rodolins, de cançons, de temes populars… A casa no ho treballaran i, en conseqüència, fem un treball de consciència fonològica perquè posteriorment puguin afrontar la lecto-escriptura.

—Del rebombori que han originat les proves PISA, què en penseu?
—Se n’ha fet un gra massa, s’ha fet una alarma social. Tothom n’ha opinat, a vegades amb afirmacions molt absolutes i sovint demagogues i oportunistes. Són més importants les proves de competències bàsiques, en què pots veure la progressió de les escoles. Nosaltres no les hem passades, les PISA, però les escoles d’iniciativa social que les han passades han tret uns resultats molt alts, per sobre de la mitjana. Però potser això no els interessa dir-ho, als polítics.

—Sigui com sigui, sí que hi ha la sensació que es podria fer més bé. Què milloraríeu?
—Ja tinc prou feina aquí, a l’escola, eh?

—Però els bons resultats us avalen…
—Reduir ràtios a les aules hauria de ser el primer, i escoltar l’opinió dels mestres que treballem la inclusió, també.

—En aquest debat, s’ha parlat de la importància de la comprensió lectora?
—La comprensió lectora és bàsica, perquè a vegades hi pot haver resultats dolents de matemàtiques, o del medi, per exemple, perquè tenen problemes de comprensió lectora. No perquè no siguin bons en l’àmbit mecànic, sinó perquè no entenen què els demanen. Per tant, la comprensió lectora és molt important. Nosaltres tenim gent molt preparada per treballar la lectura en veu alta i perquè la puguin treballar a casa. També fem el projecte dels padrins de lectura, en què nanos més grans ajuden els petits. Per agafar-ne l’hàbit, tenim pautades cada dia estones dedicades a la lectura, fins a setze anys.

—Del rebombori PISA s’ha fet molta crítica als mètodes innovadors que vosaltres feu servir.
—Amb els resultats de les famoses PISA ara sembla que tot el canvi metodològic que s’havia portat a terme en algunes escoles, entre les quals, la nostra, es vulgui tirar a terra. La inclusió en treballs metodològics innovadors és bona perquè tothom s’hi implica. Potser sí que hi ha escoles que han cregut que era una moda, però crec que la majoria dels qui en fem no ho veiem així. Treballar per projectes, si es fa ben fet, dóna molt de si. Poder treballar en grups cooperatius en què tothom tingui un rol molt marcat, en què sigui important la suma de les quatre persones que formen part d’un treball cooperatiu dóna bons resultats, i pots fer projectes socialment molt potents en què hi hagi un producte final important. Que tot allò que s’ha anat aprenent s’ensenyi a les famílies. Ara, potser hi ha una altra escola que té una metodologia molt clàssica i que també funciona, no hi ha una fórmula màgica. Per nosaltres n’hi ha una altra de fonamental, que és l’acompanyament tutorial de l’alumne. Tenim dos tutors per a cada aula de secundària. Que els mestres no marxin fa que puguem anar treballant el projecte, que no hàgim d’explicar cada any el mateix i que els projectes es puguin millorar.

—Tot ho feu per projectes?
—Creiem que hem d’apostar pel treball per projectes, tot i que hi ha hores que no s’hi poden encabir. Hem analitzat molt els currículums i a part dels projectes s’han de fer hores amb un treball sistemàtic matemàtic i lingüístic, en què s’han d’aprendre mecanismes que després ens puguin ajudar en els projectes, tant a primària com a secundària.

—Se cerca massa el benestar psicològic del nen?
—Amb això ens hauríem de posar d’acord amb les famílies, tots plegats hem de saber dir que no. No podem anar cadascú per la nostra banda. És clar que tots busquem el benestar emocional dels nostres alumnes, s’ha de trobar el punt de les coses. No podem repetir clixés com els de fa trenta o quaranta anys, perquè a principi del segle XX ja es treballava per projectes. En aquest país, abans del franquisme, les escoles ja anaven al bosc a fer treballs i projectes. No ens hem inventat la sopa d’all. Potser hi ha coses que no cal memoritzar tant com abans, però no dic que no s’hagi de memoritzar res. El paradigma ha canviat, ara els nanos saben trobar informació i, per exemple, hem de treballar coses noves, com ara la part ètica de les xarxes socials.

—I l’exigència? El projecte fa que no hi hagi tant d’esforç?
—Potser segurament no sabran tantes coses de memòria, però seran més competencials. Què volem, nosaltres? Que el nostre alumne sigui competencial.

—Perdoneu, “alumne competencial” què vol dir?
—Que sàpiga desenvolupar-se davant un problema que li passi a la vida, que tingui una bona comprensió lectora, que pugui anar agafant coneixements i que els relacioni amb coneixements anteriors. Que vegi que allò que ha après a medi li serveix per a un projecte audiovisual, que pugui fer servir diferents llengües. Això és ser competencial davant la vida, no només a l’escola.

—Abans heu dit que el català és la quarta llengua. Com ho feu per ensenyar-lo?
—Mira, a vegades he sentit companys que diuen que costa molt que els docents es dirigeixin en català als alumnes. Aquí això no ens passa, no ens costa, tots ens relacionem en català amb tothom. Tant el personal docent com l’administratiu tenim molt clar que si els nostres alumnes no senten el català a l’escola, difícilment el sentiran al seu entorn. La nostra directriu és clara, tots ens dirigim en català a l’alumne, tant si és a classe, com al menjador, com a les extraescolars.

—I els alumnes?
—Fins als vuit o deu anys parlen català, a partir d’aquesta edat has d’estar pendent que en el treball cooperatiu el facin servir i no es passin al castellà. A secundària és més difícil. Al pati, els nens, a mesura que es van fent gran, es relacionen en castellà. Ara, tots saben català i el parlen bé.

—I amb les famílies?
—Les famílies entre si parlen molt en castellà o anglès. Amb l’associació de famílies oferim un voluntariat de català per a tenir un sistema de traducció als grups de WhatsApp, en diferents llengües, perquè puguin entendre els missatges que els enviem. Sempre que sigui possible ho fem en català, perquè, si no, aquests alumnes no en sabran mai.

—Per canviar-ho, què es pot fer?
—Això va molt més enllà de l’escola, ens hem de demanar què hauria de fer la societat. Els nostres alumnes no miren la televisió, miren TikTok o YouTube. Tenir youtubers en català seria important.

—I teniu prou suport amb això del català, teniu prou recursos?
—La realitat d’alumnes que tenim és molt allunyada del català. Tant si són alumnes del sud-est asiàtic com si són sud-americans. Hem de demostrar, i esforçar-nos perquè ho vegin, que el català és útil per a viure a la societat on som.

—Teniu aula d’acollida? Com funciona?
—Sí, actualment hi tenim 32 alumnes i estem desbordats perquè els alumnes que arriben nouvinguts puguin estar-s’hi 2 anys. Per aprofitar al màxim aquest recurs, als més petits no els hi posem. Les fem servir per a alumnes de 8 anys a 16. Pensa que ens correspon una figura d’una mestra a 30 hores. No podem barrejar alumnes de 14 o 15 anys amb nanos de 8. Per tant, hem focalitzat sobretot esforços en l’alumnat de 14 o 15 anys de secundària, perquè d’aquí a un parell d’anys sortiran al carrer i necessiten que fem un esforç. Aquests alumnes també necessiten ajuda perquè han de viure el dol migratori.

—Què és el dol migratori?
—Els han promès un món fantàstic i quan arriben aquí molts viuen en condicions difícils, i viuen un dol migratori. Estan deprimits, sobretot les noies, que veuen un món occidental al qual potser no poden accedir per temes culturals. Això fa que posem l’èmfasi de l’aula d’acollida en els més grans, però tenim més de trenta alumnes a l’aula d’acollida i una dotació de trenta hores.

—Teniu trenta alumnes i tan sols teniu trenta hores la setmana?
—Sí i de diferents edats. Per exemple, a 6è de primària tenim 7 alumnes d’aula d’acollida. Són nanos d’11 o 12 anys, però la dotació la dediquem sobretot a la secundària. Aquí tenim un problema i demanem més ajuda al consorci i al departament.

—Abans parlàvem que ha de disminuir la ràtio. Manquen recursos?
—Suposo que falten recursos humans i deu ser qüestió de pressupost, però crec que hem de treballar molt bé aquest pressupost perquè els recursos es destinin on calen. En això es podrien fer millores importants. A les nostres escoles, els mestres estan molt preparats tecnològicament, però, en canvi, a totes les escoles de Catalunya ens han fet fer una formació a partir d’uns fons europeus per acreditar un nivell de competència digital. Aquest curs que ens han fet fer de quaranta hores és un desgast molt fort per als docents, perquè tots tenim un nivell. Doncs aquest pressupost tan gran que s’ha dedicat a aquesta formació digital podria estar dedicat, en la meva humil opinió, a posar més hores en qüestions més importants. És una evidència que falten mans. Si no es fa això, els resultats aniran cada vegada pitjor. Siguin alumnes nouvinguts, siguin alumnes que han nascut aquí.

—Les concertades com la vostra tenen més dificultats?
—Això és una bona pregunta a la qual costa trobar resposta. Només sabem la nostra realitat. Tenim dificultats, però prefereixo no entrar en aquest jardí.

—Vist en la teoria, una escola com la vostra hauria de tenir tots els recursos necessaris, perquè la inclusió hauria de ser una prioritat.
—Nosaltres optem clarament per la inclusió i necessitem recursos humans, que són la clau per a poder incloure aquests alumnes. Si no, cada vegada els resultats aniran pitjor.

—Formeu part de la Xarxa de Competències Bàsiques?
—Fa uns nou o deu anys vam entrar en aquest grup d’escoles en què ens reunim per treballar qüestions d’innovació pedagògica, i ho coordina el departament. Vam ser la primera escola concertada que va entrar-hi. N’estem molt contents i n’hem après molt. Ens han donat molta vida, ens han donat moltes eines per treballar una avaluació formativa, tot el tema del treball per projectes, de la importància que els alumnes evidenciïn que han après, del treball cooperatiu.

—Com treballeu els valors a l’escola?
—El fet que hi hagi dos tutors per aula fa que cada dia, a la secundària, sigui molt important. Cada dia quan pugen del pati hi ha una estona de reflexió. Es pot comentar una notícia, o posar una cançó que els ha agradat, o parlar d’un tema, però és l’excusa perquè cada dia vegin els tutors durant vint minuts i treballin els valors. És una manera de crear vincles amb els alumnes, una complicitat, perquè si necessiten explicar-te una cosa, ho puguin fer, que se sentin seva l’escola. També a l’escola des de ben petits treballem els valors de l’empatia i la solidaritat. Fem campanyes solidàries pel barri molt fortes. Són alumnes que saben com costa tot.

—La religió, amb tantes de diferents que deuen tenir els vostres alumnes, com la treballeu?
—Som una escola d’origen religiós, catòlic, però tenim en compte que som en una societat i en un microclima multireligiós. Tenim un calendari molt interessant, fet per Tot Raval, en què es veuen les celebracions de les diferents religions. I a vegades són ells mateixos que el corregeixen. Treballem Tots Sants però també el Ramadà, o una celebració hindú o sikh. Treballem la religió com un fet cultural. I la veritat és que tots són molt respectuosos entre ells.

—Sou tan positiu que sembla que no hi hagi problemes.
—Sí que n’hi ha, sí. Cada vegada ens ho posen més difícil i no hauria de ser així. Els problemes crec que han quedat clars. Però tinc els nanos cada dia a l’escola, no tenen la culpa de res.

—Això que cada vegada us ho posen més difícil, ho podeu explicar més?
—No cal que entrem en el detall. Cada vegada ens ho posen més difícil i no hauria de ser així. La relació amb l’administració cada vegada és més deshumanitzada, més burocratitzada, i això dificulta les coses. Seria fàcil fer-ho millor.