21.08.2015 - 06:00
Avui fa setanta-cinc anys que Ramon Mercader, nascut a Barcelona, va matar Lev Trotski. Es va introduir a casa seva, a Mèxic, i li va clavar un cop de piolet letal al cap. Aquest català executava l’ordre directa de Stalin d’eliminar aquell dissident del partit. A més del fet puntual de l’assassinat, tot allò que va passar abans i després a la vida de Mercader és una història d’espionatge, de complots i d’idealisme, i també el retrat d’una època. L’historiador Eduard Puigventós s’hi ha endinsat i ara publica la investigació ‘Ramon Mercader, l’home del piolet’. És un treball historiogràfic minuciós amb nous descobriments d’una biografia de film.
—Quins són els descobriments més destacats que heu fet amb la investigació?
—Sempre havien dit que Ramon Mercader el van reclutar el 1937 amb la intenció de matar Trotski. Jo miro de remarcar que no. Quan el va reclutar la seva mare es va convertir en una persona de l’engranatge d’espionatge dels serveis secrets soviètics. La primera missió que va tenir se centrava a informar i prou. El 1938 es va infiltrar en un grup de trotskistes que hi havia a París per a treure’n informació. No va ser fins al cap de dos anys que s’oferí per complir l’ordre de Stalin, que era matar Trotski.
—Què va fer que digués: ‘Ja ho faré jo’?
—És el fet de veure que l’ordre de Stalin s’havia de complir. Ell era un comunista ortodox, totalment convençut. Mercader veia que ell era la persona més ben situada per a acomplir-ho i, com a revolucionari convençut, no podia dir que no. Segurament tenia contradiccions internes, però va creure que era el destí que li havia tocat.
—Era fascinació per la ideologia?
—Sí, va matar per ideologia. Era la seva manera de contribuir a la revolució mundial.
—Heu fet una investigació ben llarga i complexa d’un personatge sobre el qual ja hi havia moltes coses escrites. Què us va empènyer a creure que encara n’hi havia per a descobrir?
—Primer de tot jo tenia al cap de fer la tesi sobre els fets de l’octubre del 34, però en Josep Maria Soler i Sabaté, director de la tesi, em va proposar que cerqués un tema internacional, que posés Catalunya al món. I em va suggerir en Ramon Mercader. Quan vaig començar a llegir allò que hi havia escrit, vaig pensar que ja era tot fet. Tanmateix, si t’ho paraves a mirar, historiogràficament i ben documentat no hi havia res. Tot eren cròniques periodístiques, ideològiques o de premsa rosa i tot. Calia provar les coses i desmentir rumors.
—Més enllà del fet puntual que matés Trotski, per què és important explicar la vida de Ramon Mercader?
—En un moment de totalitarisme i immersos en la Gran Depressió, volien canviar el món i les ideologies seduïen molta gent. Com va dir Teresa Pàmies en un article publicat els anys setanta, qualsevol dels joves polititzats d’aquell moment podia haver estat Ramon Mercader. És la fascinació que hom sentia per la revolució i la Unió Soviètica. Ben mirat, Mercader és un retrat d’una generació que podria haver acabat com ell. També és veritat que potser al cap d’uns quants anys molts es van sentir decebuts de la seva elecció.
—És la mare, Caritat Mercader, que va portar Ramon Mercader a tenir aquests ideals?
—Sí. Hi va tenir un paper important durant la seva formació i quan el va reclutar, però també és veritat que es van veure molt poc. Coincidien poques vegades al llarg de la seva vida. La Caritat és una persona molt present, però també molt absent a la vida de Mercader, paradoxalment.
—Com era la mare i per què era una revolucionària?
—La mare era una dona rebel i inconformista de l’alta societat. Es va casar molt jove i va mirar de fer la seva, però hi va haver un gran punt d’inflexió a la seva vida. Quan la família Mercader es va arruïnar perquè l’oncle d’en Ramon no sabia fer funcionar l’empresa, van haver de deixar la vida que tenien i es van traslladar darrere la catedral, al carrer Ample. És un carrer pròxim a les Rambles. El Pau, el pare d’en Ramon, s’espavilava amb unes quantes feines i la Caritat, la mare, començava a fer contactes amb cercles anarquistes. Va començar amb la droga, a tenir maldecaps amb el marit i la van acabar tancant a un manicomi. Quan en va sortir va decidir de fugir amb els fills. A França se sentia atreta primer pel socialisme i després pel comunisme. A partir de llavors es va convertir en una revolucionària convençuda i amb molta personalitat i popularitat.
—La fidelitat a Stalin va perdurar sempre a Mercader, també després dels anys a la presó?
—Un dels nebots de Mercader, que em va ajudar amb el seu testimoni, em deia que sí, que en Ramon va continuar sent un comunista estalinista convençut. Va arribar un moment que no li agradava gaire en què s’havia convertit la Unió Soviètica, però per sobre de tot desaprovava qualsevol dissidència.
—D’on surt el piolet per a matar Trotski?
—La història del piolet és estranya. Fins i tot la policia mexicana es dedica a fer informes i a preguntar d’on ha sortit el piolet. Però no és clar. Mercader deia que el duia d’Europa, però la seva amant deia que no l’havia vist mai. El cas és que el tenia. Algun testimoni diu que havia fet alguna cosa d’alpinisme i ell mateix ho deia, que era esportista i que li agradava la muntanya. Sigui com vulgui, no se sap ben bé d’on va sortir el piolet.
—Per què el va convertir en l’arma?
—Quan ell pensava com calia matar Trotski, tenia opcions diferents, entre les quals el piolet. De fet, ell es va presentar a la casa de Trotski amb tres armes: duia el piolet sota la gavardina, una pistola i un ganivet llarg. No solament es preguntava com calia matar Trotski, sinó que també volia tenir opcions per a fugir després. No volia fer servir la pistola per no fer soroll i alertar tothom i amb el ganivet no veia clar que fos prou ràpid. En canvi, creia que un bon cop de piolet el deixaria ben estabornit i no faria gaire soroll.
—Però el pla de no fer soroll i escapar no li va sortir gaire bé.
—Mercader no s’esperava la reacció de Trotski. Tot i fer-li una ferida de set centímetres de profunditat al cap i la sortida de massa cerebral, Trotski va fer un crit aterridor. Es va poder aixecar i es va defensar fins que van arribar reforços. Sí que és cert que després d’aquest gran esforç va caure a terra, al cap d’unes quantes hores va perdre el coneixement i l’endemà va morir.
—Els Segadors havia de sonar al funeral de Mercader a petició de la família?
—Sí, la família va demanar que sonés al costat de l’himne de la URSS. Els últims anys de la seva vida Ramon Mercader sentia una certa nostàlgia de Catalunya. Deia al seu germà que recuperés el català, que era la seva llengua materna. Ell era internacionalista i, per tant, no podia ser nacionalista català, però sí que és cert que tenia aquesta nostàlgia. La família va demanar això dels Segadors, però no ho van permetre.
—Quan s’estudia tan a fons un personatge, quina relació s’hi acaba establint? Has sentit empatia per Mercader?
—Òbviament ell va fer un acte que en cap cas no aprovo, però sí que és cert que després de treballar-hi durant quatre anys i mig he creat un cert vincle amb el personatge. El coneixes i et fas una idea de qui era. Ell va ser un botxí, però alhora va ser una víctima del mateix sistema, que el va utilitzar. Miro de posar a la balança les dues coses.
—Si ara poguessis fer una pregunta a Ramon Mercader, directament. Quina seria?
—Segurament li preguntaria si està orgullós de la seva trajectòria vital, si creu que va fer bé o si se sent utilitzat.
—Què hauria passat si Trotski no s’hagués mort?
—Trotski era un personatge totalment defallit i allò que el va redimir va ser la mort que va tenir. Potser hauria mort al cap d’uns quants anys amb un cert anonimat. Em penso que el fet de morir d’aquesta manera va causar que passés a la història amb lletres encara més grans de les que hauria tingut. Té un paper innegable a la construcció de l’estat soviètic, de l’exèrcit roig i a la intel·lectualitat marxista, però segurament el seu pas a la posteritat sense l’assassinat no hauria estat igual.
—Encara hi ha arxius classificats a la Rússia de Putin i a Cuba que podrien dir coses de la vida de Mercader. Què resta per a descobrir?
—Crec que la biografia que publico és un punt de partida. Es podria investigar el paper que tenia Mercader dins el règim castrista de Cuba. A més, penso que els arxius de Rússia ens explicarien segurament molt bé què hi havia realment darrere del pla per a matar Trotski. Es podria saber quanta gent hi havia implicada i quins recursos s’hi havien esmerçat. També se sabrien més coses dels mesos de preparació de l’atac. Són coses que encara resten a l’aire i aquests arxius ens ajudarien molt.
