Eduard Olesti: “Barcelona és com un déu grec: és capritxosa, s’enfada, et fa fora, s’encén”

Eduard Olesti (Barcelona, 1995) acaba de publicar la seva primera novel·la, Gossos dempeus (Club Editor). Crua, irònica, realista, sanguinària i amb molta personalitat. És una història, també, barcelonina, amb uns personatges molt autoconscients, que naveguen entre la desesperació i l’apatia. La sarna hi apareix contínuament, tot contagiant-se de cos a cos, i de carrer a carrer, com si tota la ciutat fos víctima d’una malaltia que causa un neguit físic repetitiu i difícil de suportar, però de remei incert. Olesti, que també és dramaturg i poeta, va guanyar fa dos anys el premi Amadeu Oller per un poemari que duia precisament per títol Sarcop, un medicament contra la sarna. També ha escrit Un cowboy crepuscular.

—Què té, la sarna, que la faci tan útil com a metàfora?
—El caràcter parasitari. La sarna es transmet amb el contacte estret amb la pell o compartint samarretes o llençols. L’epidèmia que en vam tenir a Barcelona va coincidir amb la covid i, per a mi, va simbolitzar aquest moment en què ens van separar els cossos d’una manera molt violenta. Després dels confinaments, ens vam reunir també de manera molt violenta: entre els tocs de queda i les altres imposicions estatals, si volíem passar la nit junts havíem de compartir llit, i això feia que ens encomanéssim de sarna, i ens rascàvem tots amunt i avall pel carrer. La metàfora del paràsit m’era molt útil per a parlar de què parasita qui, de si l’amor pot tenir un caràcter parasitari, de quin sistema econòmic permet que la ciutat sigui parasitada per l’especulació…

—La Bíblia ja parla de la sarna com un càstig.
—Sí. La sarna és una malaltia que fa molts anys que és amb nosaltres, que té les seves onades i ve i se’n va. Els romans en deien “el mal dels set anys”. Per curar-te et ficaven en una banyera de sofre. M’interessava com aquesta mena de remeis, com un càstig, poden ser molt feridors. Allò que et cura de la sarna és verí. Aquesta contradicció de buscar un remei que et faci mal crec que apareix en molts aspectes de la novel·la, com ara l’amor.

—Sembla que en parleu també com una manifestació física d’un mal social.
—Sí: m’interessa jugar amb metàfores que afectin tant un cos, un individu, com la casa on viu, el seu entorn, el territori, i que no hi ha fets aïllats sinó que tots formem part d’una complexitat sistèmica terrible. La complexitat del món em causa por i estupor. Que una mateixa metàfora pugui travessar-ho tot, d’allò més gran a allò més petit, és una eina útil per a teixir un relat sobre què ens passa.

—La picor acompanya tota l’estona. Un símptoma que alguns volen dissimular.
—La picor funciona molt bé com un gest teatral dels personatges. És un remei que no ho és: vols saciar la picor, però el paràsit se’t posa sota les ungles i, si et rasques un altre punt, se t’hi escampa. No és la solució.

—És moda fer novel·les d’ambientació rural o apocalíptica. Per què heu volgut que l’acció de la vostra fos a la Barcelona actual?
—La novel·la té clarament una actitud reactiva envers el món. Però no és una actitud reactiva envers un circuit literari o una moda literària concreta. No he escrit en cap moment pensant: “Com que ningú fa això, ja ho faré jo”. L’impuls que m’hi ha dut és estar molt enfadat amb el món, no pas com escriuen els meus companys de generació.

—Però per què la ciutat?
—Potser és que no tinc gaire imaginació. He viscut aquí tota la vida. De què he d’escriure?

—“Barcelona ens escorxarà”, diu un personatge. L’heu tinguda, aquesta sensació? La trobeu una ciutat amenaçadora?
—Sí. És una ciutat que expulsa. Ens fa fora. I això és temible. Barcelona és com un déu grec: és capritxosa, s’enfada, et fa fora, s’encén, hi ha moments màgics on tot crema. És una ciutat molt mística, en aquest aspecte. Bona part de la meva generació tenim aquest desig de fugida, d’anar a un altre lloc.

—Com la veieu, avui, Barcelona? Què hi respireu?
—M’agradaria pensar que es troba en un interregne entre una cosa i una altra. En un estat de canvi, de metamorfosi, de tornar a néixer. Ara bé: no sé si això ho veig en la ciutat o és una cosa que visc personalment i que, per tant, ho veig a la ciutat. Això ho intento fer bastant, a la novel·la: veiem el món amb els nostres ulls i el subjecte il·lumina el món amb la seva mirada. Els personatges se senten identificats amb allò que decideixen de veure, difícil com és intentar copsar-ho tot.

—Hi teniu esperança, en aquesta metamorfosi?
—No hi ha més remei. Si no, què?

—La novel·la és plena d’episodis de violència i víscera. Assassinat, accident de trànsit, desbudellament, sang. Per què?
—Perquè el món em sembla un lloc terriblement violent. Fer una novel·la on no es manifestés la violència em sembla que seria una forma de col·laboracionisme del qual no vull formar part.

—Alhora, després de la pandèmia, hem viscut anys una mica somnolents, aquí. Amb apatia i poca mobilització.
—Tot té les seves fases. Els moviments socials tenen vida: neixen, creixen, moren, reneixen, tornen. Ara, no crec que visquem en un moment sense violència o amb la violència soterrada. Crec que només cal baixar al carrer per veure les brutalitats amb què hem decidit conviure, totes les injustícies per les quals no fem res. Ens hem insensibilitzat tant que a ningú li agafa un atac de cor de veure algú dormint al carrer. És terrible. Això em sembla també violent. Suposo que la insensibilització és una manera de protegir-se, perquè prou difícil és tot. Ho puc arribar a comprendre. Però potser hem de dir que no. Potser ens hem d’enfadar.

—També escrius brutícia, fàstic, immoralitat.
—Això potser té a veure amb la voluntat de modificar el cos del lector. El fàstic, el riure o el plor són reaccions emotives davant d’una obra d’art que modifiquen el cos, encara que sigui amb una lleu expressió facial, i això segur que modifica el pensament. En teatre m’agrada molt, això. Tothom seu juntet i es condueix el cos del públic en una direcció o una altra, encara que sigui només per aplaudir al final. En novel·la, però, el públic es dilueix, està aïllat, atomitzat. La voluntat d’arribar a l’altre amb l’art necessita uns recursos específics, com poden ser el fàstic, l’escatologia. Tot allò que et faci moure.

—Al final retraieu al lector la seva apatia, la manca de resposta.
—Em sembla que té a veure amb una frustració personal envers l’art net, l’art que té una netedat com de dentista, tot blanquet, ben maco, cossos bonics, “no espantem ningú”, “no molestem”.

—Un altre personatge recurrent: la cocaïna.
—Crec que en l’ús de substàncies tòxiques sempre hi ha una recerca i una fugida alhora. En el cas d’aquesta novel·la i la cocaïna, és perquè els personatges són rics tot i que fan veure que són pobres. I la cocaïna és de rics.

—Això passa molt, en aquesta ciutat. Rics que fan veure que són pobres.
—Sí, som en una època de Carnestoltes constant. Sospitem que hi ha una veritat rere el fet que, com deia RuPaul, vam néixer nuets i la resta és drag. I vivim en una mena de Carnestoltes en què la veritat de la nostra identitat es basa en aspectes purament teatrals. Vestir-se d’una classe que no és la teva passa de dalt cap baix, com passa amb molts altres aspectes.

—Apareix molt a la novel·la la idea del teatre total, que va més enllà de l’escenari. És perquè vivim en una societat de molta representació, com més va menys genuïna?
—No. Estimo prou el teatre per pensar que no té res a veure amb la mentida. Allò teatral no és fals. Ens comuniquem i convivim sempre a partir de codis teatrals, però no per això són mentida. La vida i el teatre van tan lligats que el dia que es mori l’ésser humà i ja no quedi ningú més, vindrà un públic de no sé on, de sobre els núvols o de sota la terra, i ens aplaudirà. Diran: “Chapeau. Bravo”.

—Per què es volen posar dempeus, els gossos?
—Hi ha aquest article de John Berger que es diu “Per què mirem els animals”. És una molt bona pregunta. Ell parla de la font d’iconoclàstia que suposen els animals, especialment en la infància, quan els llibres de dibuixos, les peces de roba, els objectes, les joguines, beuen dels animals. Berger diu que això ve d’una enyorança ancestral. Hem viscut sempre amb els animals, des que l’humà és humà, però amb el temps i la industrialització ens n’hem distanciat molt. Per això, quan en veiem un, tenim com una sensació que ens fa dir: “On has estat tot aquest temps? Et trobava a faltar, gosset”. No és empatia, però pot ser una identificació: “Jo sóc això”. Als personatges sempre els passa amb un mamífer. Hi ha una germanor entre espècies.

—La taxidèrmia també és nostàlgia?
—La taxidèrmia és una cosa molt friqui, molt interessant. És fer una foto amb un material futur d’un passat idealitzat. L’animal sempre té una postura, una actitud molt específica. És com un falsejament d’un passat ideal per mitjà d’un cadàver, d’unes despulles. Quan hi vaig caure, veient un espectacle que parlava d’això, vaig dir-me: “És clar, si això és l’escriptura! Fem exactament igual!”

—De tota manera, a Barcelona com més va més gossos hi ha. I els amos sovint els tracten d’una manera molt humana.
—Sí. Hi ha llibres en què es fa servir el recurs de donar la paraula a l’animal. De vegades, no sempre, em fa certa llàstima, em sap greu, encara que sigui en una ficció. Agafes aquests éssers que tenen el regal més preuat, el do del silenci, i tu va i fas que parlin? Per favor, no… Estaven ben tranquils. Potser un dia escric un llibre on parla un gos, llavors ja me’n desdiré, però no cal: el silenci dels animals i de les coses és un paradís, és meravellós.

—Per què demaneu al lector que desconfiï de les paraules?
—No ho sé. Ho diu un personatge. No sé si desconfiem massa de les paraules o hi confiem massa. No sé quin és el nostre problema, com a humans. Individualment, crec que hi confio massa. Suposo que té a veure amb una necessitat de control. Entendre que el pensament i les emocions es poden estructurar sintàcticament i que, si m’aferro molt a la paraula, patiré menys o entendré millor què passa o sabré trobar una resposta a preguntes que em poden angoixar. Passa que no acaba essent així. Hi ha més veritat en un cop de puny que en la denominació “cop de puny”.

—La novel·la no ho reflecteix gaire, això, doncs. Hi barregeu formes de narració molt diferents, canvieu abruptament d’estil: enumereu coses en vers, hi poseu de sobte un poema gràfic, passeu d’un monòleg a raig a un diàleg d’intervencions concises.
—Això crec que té més a veure amb la influència de TikTok. Aquesta velocitat, el ritme, la necessitat de canvi constant. És més un recurs estilístic, que parla força del nostre temps.