Eduard Monsó: ‘Tenim un problema nou: la gent que encara es troba malament i va passar la infecció fa un mes i mig’

Eduard Monsó, de seixanta-tres anys, és el cap del servei de pneumologia de l’Hospital Parc Taulí de Sabadell. Al començament de març fou un dels encarregats de dissenyar el dispositiu especial i d’emergència per a afrontar la previsible entrada en massa de pacients amb covid-19. ‘Nosaltres, els metges, érem perfectament conscients de què podia acabar passant, veient el cas d’Itàlia.’ Però no va poder completar la feina: al cap d’una setmana ja es va adonar que els símptomes de refredat que arrossegava de feia dies eren alguna cosa més seriosa i el 21 de març va entrar a l’hospital, aquesta vegada com a pacient, positiu de coronavirus. ‘Em vaig infectar treballant, entre companys, la segona setmana de març.’ S’hi va estar, ingressat, més de dues setmanes, amb oxigen artificial, i tractat pels seus col·legues. La setmana passada va tornar a treballar a l’hospital. Tenint aquesta doble visió, la de metge i de pacient alhora, i amb la perspectiva dels dies, en aquesta entrevista Monsó fa una mirada enrere i explica per què ens hauríem d’haver fixat més en la Xina, per què no va ser una bona pensada adoptar com a criteri el lloc d’on venien els possibles infectats i per què tots, joves i grans, som població de risc. I una mirada endavant: ‘Ara l’objectiu és tractar les seqüeles potencials de la covid-19, d’una banda, i també la gent que, havent passat la infecció fa cinc o sis setmanes, continua tenint-ne símptomes i trobant-se malament; són una minoria però és real, i tot just fa una setmana que hem començat a abordar-ho.’

—Sou pneumòleg, però heu estat pacient de la covid-19. Quan us vau infectar?
—Entre el 9 i el 13 de març, aquella setmana. Va ser aquella setmana quan vam començar a dissenyar i organitzar un sistema nou dins de l’hospital, un sistema que ens permetés de plantar cara a allò que podia venir. I hi havia moltes reunions, molt intercanvi, i molt fàcilment va ser una infecció entre companys, perquè jo em vaig infectar i gent que treballa amb mi també, quan encara hi havia pocs malalts. No va ser en contacte amb pacients, sinó entre treballadors de l’hospital.

—Quant vau tardar a saber que us havíeu infectat?
—La setmana següent vaig començar a tenir símptomes, però eren molt lleugers, com els de qualsevol refredat. El cap setmana vaig tenir febre i ja vaig anar a l’hospital com a pacient, era massa sospitós, i ja m’hi vaig quedar, amb oxigen artificial des del primer moment i durant dues setmanes i mitja més. Em van tractar els meus companys i no vaig perdre la consciència en cap moment. Vaig estar greu però em van tractar molt bé, amb una dedicació total i una implicació de metges i infermeres que emocionava. I vaig percerbre, des del llit, com a pacient i com a metge, la dimensió del que passava.

—Per als sanitaris ha estat molt dur. Alguns heu emmalaltit, com en el vostre cas,  i tots heu tingut un impacte emocional fort de veure morir tants pacients. I no parlem de les hores i les condicions….
—Va ser difícil, perquè no ens oblidem que es moria gent jove i això sempre és molt dur. Associem molt la situació de risc amb la gent gran o amb patologies, però també hi havia gent jove sana que va estar molt greu i fins i tot que es va morir. I això angoixava encara més. Aquesta idea és important: tots som població de risc. Tots. Jo mateix no tinc cap malaltia crònica important i vaig emmalaltir de manera greu. I he vist gent sana de vint, trenta i quaranta anys, molt greu als hospitals. Per tant, no es tracta de protegir un sector de la població, ens hem de protegir tots perquè tots som població de risc. Això és important de tenir-ho clar. I sí, per als sanitaris a qui es morien tants pacients la sensació d’impotència era molt gran i potser encara no sabem quin impacte emocional tindrà tot això.

—El virus ja corria per aquí molt abans del confinament?
—Segur que sí. Al començament no sabíem que hi hauria transmissió de gent sense símptomes o amb molt pocs símptomes. Vist amb perspectiva, potser es va donar massa importància al lloc d’on venia el possible malalt. Si algú venia del nord d’Itàlia i amb febre s’aïllava, però era l’única prevenció en aquell moment. I ara sabem que el virus ja corria per territori català de bon començament, amb casos asimptomàtics o amb molt pocs símptomes. I que es transmetia ràpidament. Segurament si haguéssim tingut un xinès treballant amb nosaltres que hagués viscut el principi de l’epidèmia a Wuhan, o algú que hagués tingut molta més informació de què havia passat, ja ens ho hauria dit i hauríem estat més prudents. Vam assumir una mica tard que hi havia transmissió en període sense símptomes. Ens vam refiar molt dels símptomes i això probablement va ser un error, les dues primeres setmanes, perquè es va infectar molta gent així.

—S’ha demostrat que no estàvem preparats…
—És que no ho estava ningú, per a una pandèmia d’aquesta dimensió. Que podia arribar una gran epidèmia ja ho sabíem des del començament del segle passat, amb la gran epidèmia de grip en què va morir molta gent, però en aquell moment no hi havia antibiòtics, l’estat de salut i l’alimentació de la població eren molt més precaris per a molta gent i això hi va influir molt. O el primer SARS, que va córrer per orient i Amèrica, va ser molt diferent, perquè com que no hi havia portadors sense símptomes era molt més fàcil d’identificar cada cas. En aquest cas ens trobem amb una malaltia en realitat més lleu, però que té una capacitat de córrer molt més alta perquè hi ha molta gent portadora que no sap que ho és i que no presenta cap símptoma.

—La taxa de mortalitat, a casa nostra, ha estat molt alta. Què s’ha fet malament?
—Ara és evident que algú hauria d’haver parat més atenció al que havia passat a la Xina perquè al gener teníem moltes dades per a entendre la dimensió de què hi passava. Sabíem que hi havia gent que es moria sense poder ni tan sols accedir a un centre perquè l’atenguessin. I tenint en compte la manera tan ràpida com va créixer allà era molt optimista pensar que no correria pel món i que això, aquí, no podia passar. Quan va començar a circular per Itàlia ja era molt evident que al cap de pocs dies podíem estar igual, perquè l’intercanvi de persones entre Catalunya i Itàlia és constant. De fet, en aquell moment ja podíem estar pràcticament segurs que passaria alguna cosa semblant. El retard des que va començar la crisi a Itàlia fins que aquí es van començar a prendre accions podia haver-se evitat o minimitzat.

—Dieu que algú hauria d’haver parat més atenció a la Xina. Això no s’ha dit gaire. Qui és aquest algú?
—Jo diria que tothom qui es dedica a la salut pública havia d’haver fet molt cas d’allò que passava a la Xina, des del primer moment, gratant per obtenir tota la informació possible, sabent que els xinesos no solen pas facilitar les coses. Però una epidèmia que creix tan de pressa ja des del primer moment, encara que sigui lluny, cal estudiar-la amb molt detall per si t’acaba esquitxant. I fixar-se en tot allò que s’ha fet a cada lloc per combatre-la per analitzar com es pot adaptar a casa teva si arriba. I això, probablement, per desconeixement i per excés de confiança, no es va fer prou. Hem anat curts de previsió, claríssimament.

—I què hauríem d’haver fet i no vam fer?
—Bé, un confinament tan radical com el que s’ha acabat fent era difícil d’implantar en aquell moment perquè volia dir moure un estat sencer. Als països més petits, de cinc, vuit o deu milions d’habitants, els era més fàcil per a prendre decisions. Respecte al material sanitari, cal tenir en compte que abans de la pandèmia ja anàvem justos de respiradors, de llits de medicina intensiva i de moltes altres coses. Era suficient per a atendre les necessitats del país en situació normal però era molt fàcil que se’n trobessin a faltar i que s’arribés al límit de seguida si passava res una mica excepcional. Des d’un punt de vista sanitari, el país no estava preparat per a cap excepció. La que fos. Si hi hagués un terratrèmol que ensorrés trenta edificis la situació sanitària ja seria molt difícil de dominar. Quan es va ensorrar el túnel del Carmel, que era abans de la limitació pressupostària, hi va haver una gran capacitat de reacció. El país no està preparat per a suportar situacions una mica excepcionals. La qüestió no és tant quants llits o respiradors tenim, sinó quina capacitat de reacció tenim en cas d’una situació excepcional, sabent que les situacions excepcionals no ho són tant, d’excepcionals, perquè de tant en tant n’hi ha. Per tant, hem de preparar-nos per a aquestes situacions excepcionals i les hem de saber gestionar perquè passen i continuaran passant.

—Més pressupost?
—Sabíem que el sistema de salut català era molt ben construït, però que no anava gens sobrat. I per tant, d’entrada, calien més recursos, més pressupost, per poder millorar l’estructura i plantar cara a una situació excepcional com aquesta. Fa uns quants anys que ens trobem en una situació pressupostària molt justa. Als alemanys això no els va passar perquè anaven molt més sobrats de llits d’intensius i de xarxa sanitària en general. Ells no es van haver de preocupar de crear una unitat d’intensius de gran dimensió del no-res perquè ja la tenien, ja tenien prou llits i respiradors, encara que normalment no els hagin d’utilitzar. També és cert que, com deia, calia haver prestat més atenció al que passava a la Xina. Tot això començava a mitjan gener o final de gener. Per tant, amb només un mes i mig de coll abans del començament del pic. És poc temps, però també és cert que amb covid-19 un mes i mig és molt, perquè tot passa en quinze dies. Tenir sis setmanes per a preparar-se una mica millor era, en el fons, molt de temps. Si més no, per a protegir i preparar millor tot el personal sanitari que acabaria exposant-se de seguida amb el virus. Hi va haver molta infecció entre professionals, com en el meu cas. I així i tot cal dir que aquesta capacitat d’improvisació i d’inventiva que vam tenir va aconseguir de duplicar i triplicar la capacitat d’intensius en molts hospitals, en dos o tres dies. Ho vam aconseguir, però haver-ho pogut fer amb setmanes de temps hauria estat molt més tranquil·litzador.

—És possible que hi hagi un rebrot a la tardor? Estem preparats, si passa?
—D’aquest virus encara en sabem molt poques coses. El primer dubte que teníem era si es comportaria com un virus estacional, és a dir, com la grip, que quan fa calor pràcticament desapareix. Sembla que sí que és així, però encara no és segur. Però els virus estacionals a la tardor o a l’hivern reapareixen i no seria estrany que passés. Per tant, hem de preveure aquesta possibilitat i preparar-nos. Segurament, si hi ha un rebrot no serà un episodi de les dimensions del que ara anem superant, perquè n’hem après molt, tots plegats. La gent tindrà una certa prevenció a evitar grans multituds, una part important de la gent mantindrà la distància de seguretat, ens rentarem més i millor les mans, ens posarem les màscares en espais tancats, etc. Hi haurà unes mesures de prevenció que ara comencem a tenir interioritzades i que haurem de mantenir, encara que vagin perdent intensitat. I si apareixen casos nous de covid al setembre reprendre aquest sistema de protecció sense arribar al confinament serà més ràpid i fàcil. Ara la societat ja sabrà què ha de fer des del primer moment.

—Els hospitals estarien preparats per a un rebrot?
—També. Ara els centres de salut ja saben molt millor com han d’actuar en cas que rebin un cas sospitós, com protegir-se, etc. Una de les claus és identificar els casos de manera més ràpida i efectiva, cosa que no hem sabut fer prou aquesta vegada. Si hi ha un altre brot estem molt més preparats per a manejar-lo. Però alhora no podem relaxar-nos perquè del virus, efectivament, encara en sabem molt poc. Aquesta sensació d’orgull de l’espècie humana de final del segle XX i començament del XXI que sembla que estiguem per sobre de tot és equivocada, hem d’entendre que som vulnerables i que el nivell d’ignorància encara és molt gran. Potser aquest virus desapareix per sempre més però potser muta i es comporta de manera més agressiva. No ho podem saber, encara.

—Inquietant…
—Tenim una experiència de dos mesos. És l’única experiència que tenim i ens hem de fiar d’això. Però sempre ha estat així. Quan van aparèixer les epidèmies de la grip nova el neguit també era gran, sobretot perquè no teníem prou informació. Això continuarà passant sempre. Ara, per exemple, en alguns llocs del món pateixen molt perquè el dengue costa de controlar, mata gent jove i amb el canvi climàtic s’estén. És lògic pensar que un dia arribarà aquí. Recordeu què va passar amb el zika, també. És cert que no havíem vist res que tingués la dimensió d’això que hem viscut ara, almenys en les dues darreres generacions. És inquietant, sí, però hem d’assumir que som fràgils i que aquesta fragilitat hi serà sempre.

—N’hem après la lliçó?
—Tant de bo, però l’espècie humana tendeix a oblidar-se dels aprenentatges relativament de pressa. El problema no serà per a aquesta tardor, perquè si hi ha un nou brot acabarà essent d’una dimensió menor i tothom sabrà molt bé què ha de fer. El problema serà que la infecció reaparegui d’aquí a tres anys, per exemple, perquè aleshores serà molt fàcil que ens n’hàgim oblidat. A curt termini ho farem bé i m’agradaria pensar que a mitjà termini també, però d’això ja no n’estic tan segur.

—Els metges tampoc no tenien clar quin era el millor tractament…
—Encara ara no sabem quin és el millor tractament. S’anava provant, amb les poques evidències que hi havia, compartint informació entre hospitals, però a hores d’ara encara no hi ha un tractament clar. I això, per als metges, és sempre molt dur si els pacients es moren. Lligant amb una pregunta anterior, la intensitat del que es vivia era tal que es treien forces d’on fos i les hores passaven. El problema solia arribar a l’hora d’arribar a casa després d’una jornada molt llarga, en la qual havien passat moltes coses, probablement s’havien mort uns quants pacients, i sabies que l’endemà i l’altre serien iguals o pitjors. Això m’ho han explicat molts companys. Jo no ho vaig poder viure, perquè aleshores jo ja era pacient. Però també ho vivia, parcialment, estant malalt.

—Us sentiu reconeguts, els sanitaris, per la feina feta?
—Per part de la societat diria que sí. S’ha valorat molt l’esforç que s’ha fet. I us asseguro que ha estat molt gran perquè s’havia d’inventar tot de manera molt ràpida i arribaven poques eines de jerarquies més altes. La ignorància era molta, les eines eren poques i el temps corria. Calia prendre decisions en condicions dures, amb poques eines i amb poca informació. I es va fer amb gran esforç de tots, perquè l’un estimulava l’altre. Hi havia pediatres que tractaven pacients adults, infermeres de quiròfan que van passar a tractar persones amb respirador, etc. La trama de relació entre el personal sanitari es va fer molt intensa i va ser molt important per a aguantar la tensió i la demanda extra d’hores. Penseu que els torns de feina es van duplicar i de vegades triplicar. I no només estrictament sanitaris. La gent del servei tècnic, per exemple, havien fet arribar cables, corrent i  oxigen a llocs on dos dies enrere no arribava, etc. Com que tothom es va ajudar entre si, es va compartir molt coneixement i tot plegat va funcionar prou tenint en compte la situació. Tant de bo no ho hàgim de fer gaire sovint.

—Un dels errors ha estat no haver fet proves PCR des de la primera sospita?
—De tests PCR de segur que se n’havien d’haver fet molts més, això segur, però hi havia una limitació important, que és que no n’hi havia prou.

—Ara n’hauríem de poder comprar amb vista a un possible rebrot a la tardor?
— Sí, però quan fas això després no passa i alguns critiquen que t’has gastat uns diners per una cosa que no haurà servit de res. És difícil de trobar el punt. Probablement se n’havien d’haver comprat a mig gener, però tampoc no hi havia una gran producció mundial de tests i era molt difícil de calcular la quantitat, perquè n’haurien calgut milions.

—Parlàveu del tractament i de la incapacitat d’identificar el millor. Però segur que teniu alguna pista...
—S’han donat tractaments que sembla que han funcionat, però les bases teòriques per a donar aquests tractaments eren dèbils perquè quasi no s’havien provat. Algun treball publicat de fiabilitat mitjana parlava de la hidroxicloroquina. I de fet jo mateix en vaig prendre i m’he recuperat. Abans es van provar un parell de retrovirals, però van acabar fent més efectes que secundaris que no res més. També es va provar amb cortisona a dosis molt altes amb un relatiu èxit, etc. Però és que el debat no és només quin tractament sinó en quin moment cal donar aquest tractament. I en això l’estudi que coordina Oriol Mitjà és important perquè vol provar que es pot donar el tractament en fases molt inicials, quasi abans que apareguin els símptomes, i que això funciona. Tant de bo vagi bé, però pot ser que un medicament funcioni només en un determinat moment de la malaltia. I sobre això encara no en tenim certeses. Necessitem més temps.

—No tenim cap més pista?
—Bé, hi ha un antibiòtic que es pot combinar amb la hidroxicloroquina i que sembla que funciona, perquè té capacitat antiinflamatòria. Aquí no es tracta només de tractar el virus, perquè per a tractar els virus de fet tenim molt pocs instruments, sinó que cal tractar la resposta immunitària de l’individu contra el virus, perquè aquesta resposta pot ser tant o més demolidora que el virus i per tant cal atenuar-la. Per tant, els antiinflamatoris van bé, però no sabem gaire en quin grau ni de quina manera.

—Si encara no ho sabem tot, aquestes decisions les prenia cada metge?
—Bé, al meu hospital les decisions es prenen per consens. El grup dels més introduïts fa una recomanació i la resta segueix aquesta recomanació. Però en aquest cas concret és cert que aquesta recomanació ha anat canviant, a partir de les experiències que anàvem vivint dins l’hospital i parlant-ne amb alguns altres hospitals. La decisió final és del metge que porta el pacient, però segueix la pauta que recomana l’hospital, que al seu torn sol ser bastant compartida amb els altres hospitals, però no al 100%. No tots els hospitals han tractat el coronavirus de la mateixa manera. N’hem après algunes coses, però en falten moltíssimes més per fer-ho bé.  Per exemple, hem après què s’ha de fer aguantar l’individu que es posa malament i que li falta oxigen fins que la cosa s’atenuï. Però el problema és que aquesta malaltia no ve sola, perquè apareixen trombosis, embòlies, etc. Són malalties derivades de la infecció però que no són pròpiament la infecció. I ara apareix un problema nou: què cal fer amb tota la gent que continua tenint símptomes i trobant-se malament i va passar la infecció fa un mes o un mes i mig. Són una minoria, però són una minoria que no es troba bé i que en canvi ja s’hauria de trobar bé.

—Quins símptomes tenen?
—Bàsicament, s’ofeguen o se senten molt cansats. Penseu que és gent que formalment ja fa cinc o sis setmanes que s’ha curat i continua trobant-se malament. Alguns van passar per l’hospital però molts altres no, només van tenir símptomes lleus, i continuen tenint símptomes! Aquest és un dels objectius d’ara. I això tot just ho vam començar a abordar la setmana passada. L’altre desafiament és les seqüeles potencials del coronavirus.

—De quines seqüeles parlem?
—En alguns pacients, que són minoria, les seqüeles són importants i poden ser molt limitadores. La primera gran conclusió i que jo mateix vaig viure en primera persona és que la recuperació és molt més lenta del que estem acostumats. Normalment el temps de recuperació d’una pneumònia voreja els deu o quinze dies. En aquest cas no, és molt més lent. I la gent que persisteix en símptomes, com el cansament, ho pateix durant moltes setmanes. La impressió és que al cap d’uns quants mesos la gran majoria s’hauran recuperat del tot, però el fet és que no ho sabem. I això causa molt neguit. Ara veiem les seqüeles dels primers casos que van infectar-se al març. Som al principi, però sí, de seqüeles potencials, perquè encara no són seqüeles perquè és massa aviat, n’hi ha de tota mena. Com deia, aquest és el desafiament actual i, novament, en sabem ben poques coses.

—Per a tots els qui es van recuperant de la malaltia, cap recomanació?
—Els qui tenen un component respiratori important, sobretot poden fer exercicis respiratoris, és a dir, caminar i fer exercici. Convé fer rehabilitació respiratòria. Cal evitar que s’atrofiï la musculatura de l’aparell respiratori. Per tant, encara que ens trobem cansats, pot ser bo forçar una mica la respiració per revitalitzar tot el sistema. L’exercici físic moderat però mantingut durant les setmanes immediatament posteriors a la infecció probablement és la millor recomanació, igual que la hidratació, etc. A més, si el pulmó té residus causats per la infecció els hem de moure i fer-los desaparèixer, perquè per allà hi ha de passar aire i si no n’hi passa estarem sempre cansats. Aquí cal una posició activa del malalt, que s’hi ha d’esforçar molt.

—Més enllà del vaccí, sou optimista?
—Sí. Podem ser optimistes perquè amb una malaltia nova i prou demolidora que només coneixem de fa quatre mesos, s’ha avançat molt i s’ha evitat que es morís molta gent. Una ltra cosa són els impactes socials, que són molt complicats d’entrada i veurem com ho fem. Però de mecanismes de reacció sí que n’hi ha, i no necessàriament per la via del confinament radical, sinó amb mesures de protecció molt més simples.

—El desconfinament, el fem bé?
—Tothom va entendre el principi del confinament, però el principi del desconfinament s’entén molt menys. Costa molt més d’entendre i la veritat és que la reglamentació és molt complexa i canviant. Però que el desconfinament sigui lent i s’eviti molt la mobilitat és perquè encara no estem gaire segurs de què passarà aquestes setmanes vinents. Per tant la prudència extrema és justificada encara que sembli desmesurada. I la qüestió no és estar confinat o no, sinó mantenir una certa distància física amb la gent que ens envolta. Confinar en si no té importància, és tan sols un instrument per assegurar la distància. I aquesta distància l’haurem de mantenir força temps, encara que sigui com a prevenció. El fet important és la distància, no el confinament. I ens hi haurem d’acostumar.

—Abans parlàveu de la gestió que de tot això en farà la humanitat a llarg termini…
—Bé, és que en bona part tot això és culpa de la vida de la nostra societat d’ara. Tots aquests virus existeixen de fa dècades o segles a les selves, en reservoris animals. I n’hi ha molts més. I si ningú no hi va a remenar, romanen allà. Però en el moment en què penetrem en zones on hi ha animals i els compliquem la vida, aquests animals entren també als hàbits humans i hi ha més alteració i més possibilitat de transmissió. Això va passant i si collem gaire els entorns naturals salvatges, creix la possibilitat que això passi una vegada i una altra.

—Voleu dir que si tinguéssim més cura del planeta i dels espais naturals ens estalviaríem alguns d’aquests problemes?
—Quasi segur que sí. Aquest virus no és nou. Aquest virus fa molts anys que viu a la selva asiàtica, en zones on l’home no entra. I n’hi ha molts més. I com més intervinguem en el planeta més els fem circular. Passa una mica com quan els europeus van arribar a l’Amèrica del Sud. Hi van arribar de manera molt agressiva però la principal agressió va ser portar-hi el virus de la grip i més virus que allà no hi eren i pels quals la població no tenia cap grau d’immunitat, cosa que va causà la mort de moltíssimes persones. Els contactes de l’home amb un virus amb el qual no ha tingut mai cap relació són molt arriscats i fins que no s’aprèn com ens n’hem de protegir hi ha moltes morts. Per tant, val més no remenar gaire els hàbitats naturals, la selva i els animals que hi són.

—Respecte a això també sou optimista?
—Es pot ser optimista pel fet que sabem què hauríem de fer. Però és cert que els qui prenen decisions i tenen poder per a prendre-les segurament ens crearan molts maldecaps les dècades vinents. Hauria de canviar molt tot perquè no fos així. Però aquesta consciència, la de tenir cura del planeta pel bé de tots, hi és i va creixent. I si hem d’aprendre res d’aquesta pandèmia és precisament això.