Eduard Márquez: últimes notícies

La tarda del dilluns 20 de gener es recordarà com el començament d’un dels estralls amb què l’any 2020 s’ha entestat a fixar-se en la nostra memòria col·lectiva. La pluja que en aquells moments queia amb insistència a tot el país va donar pas a tres dies de llevantada fortíssima que va fer tot el mal que va poder. Acabàvem d’estrenar l’any, però aquell temporal no era pas el primer desastre que patíem: una setmana abans una explosió violenta a la petroquímica de Tarragona va segar la vida d’una persona i va posar la zona a mil·límetres de la catàstrofe.

Aquell 20 de gener, però, l’actualitat cultural barcelonina tenia un punt calent: el teatre Romea, en l’escenari del qual l’escriptor Eduard Márquez ens explicava els seus problemes com a creador. El títol de la convocatòria era dels que engresquen –Potser (o sobre el bloqueig d’una novel·la)– i, per això, els seguidors d’Eduard Márquez vàrem desafiar, encuriosits, les fúries de la meteorologia fins al punt que la platea del veterà teatre del carrer de l’Hospital va resultar petita en qüestió de minuts i es va haver d’habilitar ràpidament la graderia del primer pis.

Com que conec Márquez de fa temps –i sé que detesta poques coses tant com l’espectacle per l’espectacle– vaig intuir que aquella sessió seria molt especial i no em vaig equivocar gens. Ben al contrari: tot allò que aquell home, aclaparat pel blocatge creatiu davant un projecte literari de gran envergadura amb el qual ja feia uns quants anys que es barallava, ens va explicar al llarg d’una hora exacta de rellotge em va activar el desig de saber-ne més detalls. Per això, pocs dies després vaig visitar-lo a casa amb la intenció de fer-me una idea més concreta del problema que el tenia aclaparat.

La transició espanyola des de dins

A tall de resum d’aquelles hores –ho he publicat més detalladament en una altra banda– diré que l’ambiciós projecte que Márquez portava entre mans consistia a escriure ‘des de dins’ la història de la transició espanyola al nostre país. Una novel·la que tindria uns quants (molts, vaja) centenars de pàgines amb un escenari principal, la ciutat de Barcelona, i que retrataria un període molt concret: el que va del 17 de gener de 1969, data de l’assalt al despatx del rector de la Universitat de Barcelona, al mes d’abril de 1980, data de la primera investidura de Jordi Pujol com a president de la Generalitat de Catalunya. Així doncs, Márquez –un escriptor de distàncies llargues i velocitats lentes que considera que el seu ofici és, per damunt de tot, un deure moral– no s’estava de res: el projecte en què s’havia embarcat era titànic i, per tant, les dificultats que comportava tampoc no eren trivials.

A casa, les dues llargues prestatgeries de la biblioteca amb uns quants centenars de llibres ordenats per temes amb els quals l’escriptor ha treballat em varen tenir ocupat una bona estona. Allí hi era tot, o gairebé. I al costat de la taula de treball, una pila considerable de monografies, informes, carpetes, discs i films dels setanta. Tot perfectament endreçat i classificat, la majoria llegit i resumit en fitxes i en llibretes, més la taula auxiliar on fan estació el material acabat d’arribar, les lectures encara pendents i les dades que cal verificar. Vaig veure també les joies de la col·lecció: un munt de fulls fotocopiats amb informes interns de la policia, dels jutjats, dels grups polítics del moment –de l’extrema esquerra a la ultradreta–, notes oficials i, molt especialment, els dietaris personals que li han deixat en dipòsit unes quantes persones significades. A la vista de tot això em diu: ‘Hi ha molta gent que creu en allò que preparo.’ I m’ho crec. I per això entenc el seu neguit quan, després de molts anys treballant-hi, de cop i volta li arriba allò que els músics denominen ‘el trac‘ i els escriptors ‘el blocatge’, un nom potser no tan sofisticat, però que també fa molt de respecte.

Vaig voler saber què pretenia amb l’acte del Romea, i em va dir que, primerament, sincerar-se amb els lectors: ‘He arribat fins aquí i no sé com sortir-me’n.’ I, segonament, generar debat. Un objectiu que no tinc gaire clar que l’hagi assolit, ateses les reaccions detectades després, i, sobretot, a causa de la paràlisi forçosa a què ens va abocar el tercer estrall de l’any: el coronavirus. Molt més devastador que els dos anteriors que havíem patit i, ara, a escala planetària.

Últimes notícies

Mentiria si digués que durant tot el període que hem estat confinats a casa m’he desentès d’Eduard Márquez. Ben al contrari, hi he pensat sovint. Sobretot en la manera com evolucionaria la novel·la, si finalment aconseguia de superar el blocatge, enmig de les circumstàncies excepcionals que vivíem. Finalment, la setmana passada li vaig enviar un correu electrònic en el qual m’interessava per tot plegat i no va passar ni mitja hora que ja rebia notícies. Una resposta extensa que començava amb una frase ben engrescadora: ‘He treballat molt i he reorientat el projecte’ i que continuava amb una referència al músic John Coltrane que em va fer pensar que, efectivament, les coses rutllaven: ‘El meu heroi del free-jazz ho explica molt bé en una entrevista: “És la improvisació que inspira una peça, que compta, i no la peça en si, que sovint és molt banal. […] Crec que deixaré que la naturalesa dels temes determini la manera de tocar. […] Em deixaré guiar per la naturalesa dels temes i els tocaré com els senti”.’ Després em detallava el nou enfocament del projecte d’una manera tan ben estructurada que vaig entendre que, finalment, havia superat el blocatge. No pas pel procediment d’enfrontar-s’hi de cara sinó pel de reconsiderar-ho tot, capgirar-lo i tornar a començar a partir de paràmetres diferents.

També em va dir que acabava d’enregistrar un vídeo per a la Fundació Romea en el qual, a tall de corol·lari de l’acte de gener, explicava totes les reflexions d’aquests darrers mesos que li han permès d’evolucionar el projecte fins on es troba ara mateix. El vídeo, d’uns setze minuts de durada, l’acaben de penjar a la pàgina web de la Fundació i comença amb Eduard Márquez dient: ‘Sóc molt lluny d’on era.’ A continuació, explica com la gent potser no va promoure gaires debats sobre l’assumpte, però sí que després li ha enviat idees, suggeriments i propostes alternatives que l’han ajudat a sortir del forat. El millor que podeu fer és veure’l, i així us estalviaré explicacions repetitives.

Arribats a aquest punt crec que ara toca deixar que Eduard Márquez faci la feina amb calma i esperar que un dia, si pot ser no gaire llunyà, puguem llegir el resultat final de tantes cabòries i envitricolls. Si torna a necessitar el consell dels lectors, ja ens ho farà saber; si no, tranquil·litat i bons aliments.

Sobre el do de l’escriptura

Aquest article es podria acabar ben bé aquí, però em sembla que tot aquest procés endegat a partir dels entrebancs creatius d’un escriptor que es pren la feina de manera tan seriosa obre la porta a unes quantes consideracions que algú podria qualificar, no sense raó, de tòpiques, però que em sembla que val la pena de plantejar-les en moments oportuns. Quan vénen a tomb com ara.
La primera constatació és que escriure llibres no és una feina senzilla de les que es poden mesurar en hores, percentatges i metres quadrats. El d’escriptor és un ofici complex i, alhora, delicat que sovint penja d’un munt d’incerteses. I quan finalment aconsegueix de publicar, l’avaluació de tot allò que ha fet depèn d’un altre munt d’imponderables, com les vicissituds editorials, les modes del moment, les estratègies comunicatives, l’oportunitat del tema i l’eficàcia promocional.

Escriure una novel·la com ho fa Márquez no és fàcil i, evidentment, va molt més enllà d’un parell de tardes de diumenge inspirades i, fins i tot, d’un munt d’hores treballant sense deixar espai per a la reflexió. El ‘do de l’escriptura’ es té o no es té, certament. Com la traça per a narrar històries. Però el fet de saber picar pedra va inclòs en l’apartat de requisits indispensables de l’ofici. En una entrevista que la revista Qué leer li va fer el 2006, Eduard Márquez es definia directament com a ‘juanramonià’ i aquesta referència a l’autor de Moguer no és pas anecdòtica. Tradueixo les paraules que deia aleshores: ‘Tinc el privilegi que el meu desig d’escriure és vocacional i no puc permetre’m el luxe de no fer-ho. Per desgràcia, el món és ple de gent que no sap què vol o que, senzillament, encara no ho ha trobat. Sense l’escriptura jo no entendria la vida. L’estimo amb bogeria i, per això, exigir-me al màxim és quasi un deure moral.’ I per acabar de reblar el clau, una frase textual de Juan Ramón Jiménez que per Eduard Márquez és gairebé una divisa: ‘Jo no sóc ningú, només un treballador enamorat de la meva feina, i en aquesta feina trobo la meva recompensa. Sempre he desitjat una vida apartada, silenciosa, senzilla.’

El cas de Márquez és digne de remarca, però estic segur que, sortosament, no és l’únic en el panorama de la literatura en la nostra llengua. De fet, ara mateix em vénen al cap alguns noms que no diré perquè segur que me’n deixaria uns quants més. Això passa en totes les cultures, no cal dir-ho. Però a casa nostra és bo de fer-ho palès a cada oportunitat que se’ns presenta perquè, al cap i a la fi, constatar-ho vol dir reivindicar per als nostres creadors un reconeixement social i una consideració superior que la que reben en general.

Els budells del text

L’obra que fins ara ha publicat Eduard Márquez em sembla un exemple clar d’escriptor de lectura profitosa. Em refereixo al fet que no tots els llibres que es publiquen suporten, ni de bon tros, la prova de la segona lectura, la de l’excursió pels budells del text. Aquella que s’endinsa en els fonaments i les columnes que suporten una estructura narrativa i donen sentit i musculatura a l’arquitectura del relat. Per això els llibres d’aquest autor són tan valorats en escoles d’escriptura i clubs de lectura.

Val a dir, però, que no sempre podem disposar d’informació clara i documentada sobre el llarg procés de creació d’un llibre. Torno a dir que no és l’únic autor de casa nostra que ho fa, però sí que puc dir –i en aquesta ocasió parlo per experiència viscuda– que l’oportunitat de veure Eduard Márquez explicant a un grup de lectors els detalls del procés de recerca, documentació i redacció d’una novel·la tan notable com, per exemple, La decisió de Brandes (Empúries, 2005) és un espectacle dels que difícilment s’obliden.

Aquell matí que vaig passar a casa seva, una de les coses que em va dir, enmig dels dubtes i del blocatge que aleshores l’aclaparava, era que ja havia decidit tres coses que li semblaven importants: el títol del llibre, el paràgraf inicial –un text de Dickens– i el que el tancaria –de Max Aub. No sé si després d’aquests mesos manté aquesta idea o també l’ha reconsiderada. En tot cas, recordar-ho em serveix per a valorar una vegada més el fet que tinguem artesans de la paraula tan dignes com Eduard Márquez que aconsegueixen que, en temps proclius als estralls com els que vivim, l’espurna de la creativitat es mantingui ferma i ens demostri que hi ha un camí.

Un camí que sempre, malgrat els revolts, apunta cap endavant i cap amunt.