Eduard Márquez o què va passar abans de pujar a l’escenari del Romea

Aquest dilluns 20 de gener, a mitja tarda, mentre el temporal Glòria començava a fer estralls, el teatre Romea de Barcelona s’anava omplint d’espectadors. El dilluns no hi ha funció i la Fundació Romea, actualment dirigida per Fèlix Riera, organitza propostes sovint inesperades, arriscades, lligades a la creació i al creador, que fomenten el debat i la reflexió. Aquell dia, la platea i l’amfiteatre s’anaven omplint de lectors, editors, escriptors, alumnes de l’Escola d’escriptura… Perquè se’n preparava una de grossa: s’havia anunciat que l’escriptor Eduard Márquez pujaria a l’escenari per explicar el moment creatiu en què es troba. El títol: Potser (o sobre el bloqueig d’una novel·la).

L’escenari comptava amb un attrezzo sobri, amb quatre taules repartides per l’escenari plenes de material documental: fotocòpies, arxivadors, piles ben ordenades de fulls DIN-A4… La foscor era el paisatge de fons i les taules eren il·luminades per uns focus amb llum potent i clara.

Amb discreció, per un lateral, va aparèixer l’escriptor Eduard Márquez. Sol. I va fer ús de la paraula, amb una veu potent, greu, que no li va tremolar ni una engruna. Eduard Márquez va explicar la seva situació com a creador: en quin punt es trobava en el seu ambiciós projecte d’escriure una novel·la, una novel·lassa, que vol explicar la Barcelona dels setanta. Del 17 de gener de 1969, quan un grup d’estudiants de la Universitat de Barcelona va assaltar el rectorat i va tirar el bust de Franco per la finestra, fins al 8 de maig de 1980, amb l’arribada de Jordi Pujol a la presidència de la Generalitat.

Amb un guió molt ben treballat, tot escrit, Márquez va anar relatant, gairebé disseccionant, dalt de l’escenari, el procés de documentació fet fins aleshores, amb lectures d’una bibliografia extensíssima, les entrevistes amb un bon grapat de protagonistes d’aquella època, les descobertes i les vivències humanes que aquest procés li havia anat reportant, i els tres elements principals que en aquest moment el tenen blocat, perquè encara no sap com resoldre’ls. Sintèticament: la veracitat dels fets contra una documentació extensíssima, que molt sovint es contradiu; la necessitat de distanciar-se dels vincles afectius que ha anat trenant amb les persones que ha entrevistat llargament i moltes vegades durant el procés de documentació, per poder escriure amb la màxima llibertat al servei de la novel·la; i la dificultat tècnica de crear una estructura que vagi atrapant el lector en aquesta llarga peripècia coral.

Eduard Márquez va llegir quatre capítols que ja té escrits, madurs, del llibre: el començament, amb l’assalt al rectorat; una escena dels MIL, després de l’atracament a una sucursal bancària que va deixar cec un dels oficinistes; la creació d’una cèl·lula clandestina; i la vida en una comuna, que Márquez va freqüentar.

Anem al principi del punt i a part. Un anunci aclaparador

Per entendre el moment que viu i pateix Eduard Márquez, cal remuntar-nos uns anys enllà. En un opuscle que es va repartir després de la sessió del teatre Romea, explica en una nota a peu de pàgina: «Un cop publicat L’últim dia abans de demà (Empúries, 2011) la certesa d’haver arribat al final d’una etapa creativa em va empènyer a aturar-me i a pensar sobre com i per què havia de continuar escrivint.»

Va ser amb Jaume Vallcorba a Quaderns Crema que Eduard Márquez es va fer conèixer com a narrador, quan li va publicar els dos primers reculls de contes, un de títol impossible, Zugzwang (1995), i L’eloqüència del franctirador (1998) i també la primera novel·la, Cinc nits de febrer (2000). Després, amb l’editorial Empúries publicaria tres novel·les més: El silenci dels arbres (2003), La decisió de Brandes (2006) i L’últim dia abans de demà (2011).

L’agost del 2014 es moria Jaume Vallcorba d’un càncer i, coses de la vida, un mes després, Márquez presentava Vint-i-nou contes menys (Empúries), volum que era una revisió i reescriptura dels dos llibres de contes anteriors. Amb motiu d’aquesta novetat, el 22 de setembre l’entrevistava i l’escriptor em feia una declaració aclaparadora. La darrera part de l’entrevista va anar així:

—Per què ara heu tingut la necessitat de tornar als orígens?
—Per tancar una època. És el meu últim llibre d’una època. I o sóc capaç de regirar-ho tot, o s’ha acabat. És un llibre testamentari. Aquest llibre és fonamental perquè representa un punt i a part.

—Què dieu ara!
—El procés que vaig començar fa vint anys ha arribat a la màxima expressió amb l’última novel·la escrita, ‘L’últim dia abans de demà’. No puc anar més enllà, de manera que tanco un trajecte que no té possibilitats de futur. És un trajecte que només podria conduir-me a la repetició o a l’esterilitat narrativa. No m’interessa. I com que m’agraden les coses rodones, acabo on vaig començar, retornant als contes originals.

—Aquesta decisió no us fa tenir vertigen?
—Durant anys el meu lema ha estat ‘menys és més’, que vol dir treure el màxim rendiment de la contenció, de la transparència, del rigor constructiu. Ara vull anar en una altra direcció. I poden passar dues coses: que sigui capaç de començar de zero o que no ho sigui. Si no en sóc capaç, deixaré d’escriure. No passarà res. He fet molta feina en tots aquests anys, vint-i-sis llibres, entre adults i nens, i n’estic ben orgullós.

—Però sabeu què voleu fer?
—Vull continuar escrivint, sí, i intueixo què vull fer.

—Què?
—Vull fer una marató. Fins ara m’he dedicat als cent metres llisos o, més ben dit, als cent metres tanques. Els cent metres no els puc córrer més de pressa. Ara vull preparar-me per córrer maratons: escriure llibres de sis-centes pàgines. Però per fer la marató he de reconsiderar-ho tot: la tècnica, la llengua, l’ús de les descripcions, els personatges… I què pot passar? Que no en sigui capaç.

—…
—Vols que quedem d’aquí a un any, el 22 de setembre, aquí mateix, a l’Hotel Calderón, a les 10.30? T’explicaré com va el procés.

Cinc anys difícils, posant en crisi la condició d’escriptor

Efectivament, ens hem anat trobant cada 22 de setembre a l’Hotel Calderón, excepte el 2018, que no em va ser possible d’assistir-hi. I durant aquests anys, Eduard Márquez ha fet un camí difícil i dolorós, on ha posat en crisi pràcticament totes les baules de l’ofici d’escriptor, en un país on els escriptors no poden viure d’escriure, on moltes editorials no fan política d’autor i sovint destrueixen i descataloguen les obres, on les institucions públiques no destinen recursos per a facilitar la creació…

El 22 de setembre de 2015, Eduard Márquez m’explicava:

‘Em trobo en fallida tècnica. La situació és senzilla, fàcil d’explicar i d’entendre: el meu projecte vital, basat en l’escriptura com a vocació, se n’ha anat en orris. En les condicions actuals no puc escriure. El pal de paller de la meva vida interior se n’ha anat a prendre pel sac. Avui, els vint-i-sis llibres que he escrit no em donen gairebé res. Tinc el traster convertit en un cementiri de llibres meus, perquè me’ls descataloguen. Per això, el meu projecte de vida avui és absolutament inviable.’

‘Aquesta dispersió és nefasta per a la creació literària, ambiciosa, tal com l’entenc. A més, el que em passa quan intento buscar solucions és que tinc la sensació de jugar a l’oca en una taula de parxís. Davant de tot això em trobo en el desconcert més absolut. Sóc incapaç d’encarar el meu projecte literari en el present i en el futur. I d’aquí la fallida tècnica. Recordo que quan començava, en Jaume Vallcorba em deia: d’aquí a deu anys, tu te’n sortiràs i a mi em sortiran els números. Aquesta dosi de confiança va ser brutal i Vallcorba no podia estar equivocat.’

—Quin procés de treball utilitzeu a l’hora d’escriure una novel·la?
—Jo, quan escric una novel·la, l’he de viure, no és escriure-la, és viure-la. Per això és important tenir qualitat en el temps que hi dedico i poder destinar-li pràcticament tot el temps. Submergir-m’hi. Però la davallada de vendes de llibres, els clubs de lectura que ara són gratuïts…, això no ajuda.

—De què vivíeu abans?
—Jo sóc una persona molt austera. Abans de la crisi els ingressos venien dels drets d’autor. Pensa que havia arribat a vendre 10.000 exemplars d’algun dels llibres infantils que he publicat i ja tenia uns vint-i-sis volums publicats, que també donaven drets i aquest era l’objectiu, viure dels drets d’autor. També hi havia avançaments i hi havia activitat cultural remunerada: feia clubs de lectura (dos al mes), que organitzaven les biblioteques, ajuntaments, la Institució de les Lletres Catalanes, fins i tot en venien gràcies a grups que es reunien en cases particulars. I amb algunes feines molt concentrades al mes, podia dedicar tres setmanes de cada quatre a escriure la novel·la que tenia en procés.

—I després?
—Quan es comencen a esmicolar els drets d’autor, entro a fer classes a l’escola d’escriptura de l’Ateneu Barcelonès i col·laboro en mitjans de comunicació (una secció en un programa de la Sílvia Cóppulo a Catalunya Ràdio) i faig traduccions d’informes econòmics, que van més ben pagades que no les literàries. Però si vols fer bé aquestes coses, el temps que hi esmerces és molt i el temps que pots dedicar a escriure és poc.

Eduard Márquez va continuar amb tristor però amb lucidesa l’anàlisi de la situació:

‘A Historial de un libro, Luis Cernuda explica que ell escrivia per sobreeiximent. S’anava omplint de sensacions i d’emocions i, quan tot això sobreeixia, era quan es posava a escriure. Jo també treballo així. I posar-me a escriure una novel·la llarga sense poder-li dedicar tot el temps que requereix em produeix tant de neguit que prefereixo aparcar-la. En aquestes circumstàncies, veig que les virtuts que em van transmetre els meus mestres (tenacitat, rigor, perfeccionisme, exigència…) se’m giren en contra.’

‘Els eixos vertebradors del meu pensament literari neixen de la poètica de Juan Ramon Jiménez: vocació, exigència, rigor i totalitat. Una obra literària és un tot orgànic, una visió del món, on els llibres es complementen. Ell ho anomenava ‘obra total’ o ‘obra en marxa’. Tractament, llengua, voluntat d’estil, risc, posar en qüestió el que fas… José Manuel Blecua, que va ser un dels meus mestres literaris, també deia: una cosa és escriure poemes i una altra ben diferent és fer poesia. I ara ho trasllado: una cosa és escriure novel·les i una altra és fer literatura. Per fer literatura necessites ambició, encara que t’equivoquis i no te’n surtis.’

‘Em sento com si m’haguessin trinxat un paisatge, el meu espai natural, el meu món. I em fa molta pena veure que estem immersos en una piconadora, al marge de les qüestions personals. Necessito eines per a tirar endavant i menjar-me la derrota. S’ha de repensar tot. Però un creador té un ofici i té dret a viure del seu ofici. Perquè ser escriptor és un ofici! No és un bloqueig d’idees o no saber per on tirar. Si les condicions fossin unes altres, estic convençut que em trobaria escrivint.’

Quan no tens res ho tens tot

Semblava que poques coses passessin d’un any per l’altre, però algunes eren significatives. A l’opuscle citat abans, Márquez explica: «Gràcies a una proposta de l’Eugènia Broggi, les reflexions literàries sobre tot plegat es van acabar convertint en el pròleg ‘Escriure o morir’ per al llibre L’art de la ficció, de James Salter (L’Altra editorial, 2017).» I, una altra: «Les primeres decisions estilístiques i narratives derivades d’aquesta recerca es van concretar parcialment, gràcies en aquest cas a una proposta del Ricard Ruiz Garzón, en el conte ‘Garmish -Partenkirchen’, publicat al recull Risc. Antologia de textos (:Rata_, 2017).

El 2017, enmig de l’efervescència política del país, amb l’entrada al departament d’Economia, el referèndum de l’1-O a tocar, les concentracions davant els jutjats…, l’escriptor havia fet un procés de sedimentació de la seva situació vital i literària i se submergia intensament en la documentació per a la nova novel·la que ja tenia ben definida. Va obtenir la beca Montserrat Roig i en la sinopsi del projecte, explicava: «Vull narrar la transició sencera i des de dins. Treballo tots els fronts: les lluites armades d’extrema dreta i d’extrema esquerra, la catalanista, la veïnal, el món obrer, les grans vagues, el sexe, les drogues i el rock, el món underground, l’alliberament i les reivindicacions feministes, els gais… Fa cinc anys que no publico res, preparant-me per fer el salt. I sóc perfectament conscient del sidral, però també de com m’ho estic passant de bé.»

L’actitud havia canviat i arran de la conversa que vam tenir aquell 22 de setembre del 2017, es pot entendre per què havia canviat. Explicava Eduard Márquez:

‘Ja no penso en termes editorials, perquè ja no penso en termes professionals. És el gran tomb que he fet l’últim any. M’he desvinculat de l’escriptura com a professió. Les meves aspiracions professionals se n’han anat en orris. Ja no aspiro a viure d’escriure.  Ja no aspiro a publicar. Només sóc escriptor per escriure. I això ja no em fa mal. Ja ho he superat. Tinc aspiracions creatives, estrictament. I amb la mateixa ambició de sempre. No espero ni vull res. Ha estat un exercici de reflexió dolorós, però ara ja em trobo en el camí correcte. Em sembla.’

‘Només aspiro a escriure. Per tant, el meu vincle amb el món editorial no té gens d’interès. Avui, el món editorial no forma part del meu context. I només em vull centrar en allò que és important: la meva novel·la nova. El meu gran error va ser haver volgut professionalitzar l’escriptura. Ara sóc lliure de fer el que vulgui i amb qui vulgui. I m’he tret un pes de sobre increïble.’

‘Ara classes d’escriptura a l’Ateneu el dilluns i traduccions per la Caixa. La resta, escriure. Em passo deu i dotze hores llegint, parlant amb gent, fent feina d’arxiu… documentant-me. Feia anys que no m’ho passava tan bé. I potser encara em queda un any de documentació i després, escriure. I si ho arribo a publicar, serà cap al 2020 o 2021. He reduït al mínim la meva vida: fa un any i mig que no em compro cap llibre ni cap CD. Surto poc de casa, però és collonut.’

Aquell 2017, l’eufòria creativa va anar acompanyada d’una projecció internacional que tampoc no esperava: va participar en el festival IFOA de Toronto (Canadà) i Cúirt a Gaillimh (Irlanda), arran de la traducció a l’anglès de La decisió de Brandes. I després va continuar amb una ronda per França, arran de l’edició francesa del títol. En català, confessava, en tenia un munt de caixes plenes, al traster de casa. Per això deia: ‘Ja no espero res, tot el que arribi serà benvingut.’

Un blocatge que dalt de l’escenari és motor literari

Dilluns passat, Eduard Márquez, escriptor compromès amb l’ofici, apassionat, exigent, obsessiu i perfeccionista, va pujar dalt de l’escenari del teatre Romea per explicar el seu procés de creació i amb valentia va compartir la dificultat d’afrontar alguns desafiaments de caràcter tècnic, emocional i de veracitat, sobre els quals ara per ara encara no n’ha trobat el desllorigador. Però convertir aquests impassos en una expressió creativa i portar-la a la ‘plaça pública’ i voler compartir-la fa pensar que el camí cap a la resolució no para gaire lluny.

Dilluns passat, al teatre Romea vam viure un esdeveniment literari de primer ordre, es va omplir i ens vam sentir un país de cultura.

Les trobades, el 22 de setembre, continuaran. Què depararà a Eduard Márquez aquest any que tot just ara comença?