Eduard Farelo: “Trobo absolutament absurd que acusin de nepotisme la meva filla”

Al Teatre Nacional de Catalunya es representa fins diumenge, 26 de febrer, una nova mirada d’un dels grans clàssics del teatre català: Terra Baixa. Carme Portaceli i Pablo Ley giren com un mitjó la història d’Àngel Guimerà i la converteixen en un relat detectivesc per a descobrir per què en Manelic va matar el senyor Sebastià. Comentem l’obra amb un dels protagonistes, Eduard Farelo. Aprofitem l’avinentesa per fer una mica de retrospectiva a la seva carrera. I alhora mirem endavant. Hi parlem sobre fer-se gran en una professió com la d’actor i també sobre com és això de convertir-se en el pare d’una de les cantants amb més reconeixement del nostre país. Ell ho veu clar: “Tant de bo em convertís únicament en el pare de Bad Gyal.”

—Preparant-me l’entrevista he cercat el vostre nom a Twitter.
—A Twitter? Quin horror!

—El primer piulet que m’ha sortit deia: “Crec que ha arribat el dia que algú parli d’Eduard Farelo com el pare de Bad Gyal”.
—Ui! Això ja passa moltíssim!

—Com ho viviu?
—Molt bé, la veritat! L’única cosa que m’emprenya de tot això és que alguns mitjans, de manera lleugera, fan servir la paraula nepobabies per parlar de l’Alba. Suposo que els deu donar clics. Però, és clar, trobo absolutament absurd que acusin de nepotisme la meva filla. Ja em diràs què hi pinto, jo, en la carrera musical de l’Alba? Com es pot pensar que jo, un pobre actor d’aquest petit país, li he donat un cop de mà perquè una gran discogràfica firmi amb ella? És absurd! És l’única cosa que em sap greu. Perquè ho fan per desmerèixer-la, per treure valor a la seva feina. I com que de vegades són mitjans importants, sincerament em toca els ous.

—Però això de convertir-vos en “pare de” us agrada?
—N’estic absolutament encantat. Tant de bo em convertís únicament en el pare de Bad Gyal. Això significa que a ella li va bé, i que jo ja m’he pogut començar a prendre les coses amb una mica més de calma. Ja m’està bé, que ja tinc cinquanta-dos anys. No fa gaire que en parlava amb un director de teatre: fins i tot els més moderns de la nostra generació comencen a estar una mica passats de moda. És trist, però és així. Hem de començar a obrir portes. M’agradaria que la visió de les coses la donés gent bastant més jove que jo.

—Cal deixar pas a noves generacions?
—Sí, entenc que en l’àmbit professional cal deixar pas a noves generacions que expliquin el perquè de les coses des del seu punt de vista. Això no vol dir que no hi vulgui ser present. Sempre farà falta un senyor calb amb cara de mala llet per fer una funció de teatre. Però potser qui ha de fer l’obra i dirigir-la no és una persona de la meva edat, sinó més jove.

—Recordeu el primer dia que anàveu amb l’Alba i la van aturar a ella, en lloc de vós?
—Sí. La veritat és que ho vaig viure la mar de bé. També és veritat que som de generacions completament diferents. Ells estan exposats d’una manera brutal. No només l’Alba, eh? També els passa als actors joves. Ara no els truquen per fer una sèrie si no tenen 300.000 seguidors a Instagram. Per sort, aquesta pressió la meva generació no l’ha haguda de viure. Estan contínuament exposats. Han de penjar contínuament coses a les xarxes. I així és molt fàcil ficar-se de peus a la galleda. Jo m’equivoco cada dia vint-i-cinc vegades. Però ho faig en el meu context petit, i la gent del meu voltant m’ho perdona. Quan ho fas públicament és diferent. Això no els ho envejo gens, sincerament.

—Abans dèieu que no teniu xarxes socials. És una opció conscient o simplement us fa mandra?
—És una decisió presa per mi. Em fa mandra. No m’interessa. En això que sóc molt boomer. No m’agrada aquest debat ràpid. Twitter no em fa gens de gràcia, sincerament. I Instagram trobo que només serveix per a elevar el narcisisme i l’egolatria. No m’interessa.

—Alguna vegada heu explicat que quan vau començar a fer Nissaga de Poder us va costar de gestionar la fama. Ara quan veieu l’Alba, o l’Irma, que també comença a despuntar amb Mushkaa, no us fa por?
—El que viu l’Alba no té res a veure amb el que vaig viure jo. Els he intentat fer entendre que això és passatger. L’amor real de les persones no és això. Ens toca viure això perquè forma part del nostre ofici. La gent que t’idolatra, igual que la gent que parla malament de tu, ho fan sense consciència de qui ets realment. Per sort, això totes ho veuen bastant clar. Penso que, en realitat, això ha estat una sort per a l’Alba. Ella ho havia viscut abans a casa, i llavors ho ha pogut afrontar amb una certa tranquil·litat. Al final tot plegat són focs d’artifici que no tenen gaire importància. Fa música que agrada a molta gent. La setmana passada omplia el WiZink Center, amb més de 18.000 persones. Imagina’t! És la gent que em ve a veure a mi en tota una temporada de teatre. Però ja està, perquè de la mateixa manera que ha vingut se n’anirà.

—Dieu que no té res a veure amb el que vau viure vós. Ara m’imagino que les crítiques són molt més difícils d’encarar. A les xarxes hi ha molt d’odi.
—Si hagués rebut la meitat d’odi que les meves filles seria incapaç de pujar dalt d’un escenari. Nosaltres, al començament, llegíem una mala crítica teatral i estàvem quatre dies fent malament l’obra per culpa d’això. Ells han après a viure-hi, amb això. No sé si és positiu o negatiu, però ho viuen diferent. Tenen molta més facilitat de desentendre’s d’aquella part del discurs que no els convé. Ho trobo al·lucinant.

—Què creieu que hauria passat si quan vau fer Nissaga de poder hi hagués hagut xarxes socials?
—Hauria estat diferent, segur. Nosaltres ens trobàvem, a tot estirar, que quan passàvem per un institut els joves ens cridaven. O quan sortíem de festa hi havia tres borratxos que ens donaven pel sac. Ara seria francament diferent, i complicat. Em consta que el Carlos Cuevas o el Franscesc Orella, quan feien Merlí, no podien anar per Buenos Aires i passejar-hi tranquils. Imagina’t. Trobo que és un preu molt alt.

—Deixem la prehistòria i tornem a l’actualitat. Ara mateix feu de Sebastià de Terra Baixa al Teatre Nacional de Catalunya. Qui vingui a veure l’obra pensant en el clàssic s’endurà una sorpresa. És la mateixa història, però completament canviada.
—Sí! Fem tota l’obra, però la fem desendreçada. I la fem dins un context una mica més ampli. El dramaturg Pablo Ley partia de la idea que tothom coneix la història de Terra Baixa, de manera que va decidir de treure’s de sobre la mort del Sebastià de seguida. D’aquesta manera el públic ja té clara aquesta incertesa. Ja la coneix. I a partir d’aquí intentem reconstruir que ha passat en aquest mas perdut a la Catalunya interior, perquè un bon jan com el Manelic decideixi de sobte matar algú.

—Ara precisament és moda reconstruir assassinats. Als fans de Carles Porta els agradarà l’obra.
—Ja ho diu el subtítol de la funció: “La reconstrucció d’un crim”. Per poder-ho fer així hi ha dos nous personatges. Un és el Lleó Antoni Tresols, àlies el Vinagret, que és un personatge històric, que existeix. I la periodista –que interpreta Laura Conejero– és inspirada en la Carme de Burgos, una periodista de l’època. Carme Portaceli i Pablo Ley han creat un artefacte per a explicar com era Barcelona en aquell moment, del punt de vista sociopolític. S’explica quina era la realitat que vivia Àngel Guimerà com a dramaturg i com va influir en la seva obra. Al final els autors reflecteixen la pulsió del temps que els ha tocat viure. Ell, que és de classe benestant, pren posició davant els fets de l’època. Barcelona viu un moment absolutament convuls, amb el pistolerisme, els primers moviments sindicals i la mort dels patrons a cada cantonada. Davant d’això, pren posició. No defensa la violència, però sí que comprèn que aquesta submissió en què viuen les classes menys afavorides és el pecat original d’aquesta revolta.

—L’obra dóna molt més context.
—És una part de la nostra història que tendim a oblidar. Ara la Carme, d’una manera molt clara, ha volgut posar la lupa en aquest moment històric. Ha volgut explicar com van començar aquestes revoltes socials i transmetre la tensió entre la burgesia catalana i els treballadors. És una qüestió que de vegades es deixa de banda. L’altre dia vaig anar a veure Amèrica a la Villarroel, que fa una reflexió sobre l’esclavisme i el paper dels catalans. Totes dues obres tracten d’una part de la nostra història que no ens agrada mirar, però fer-ho és absolutament saludable. Estem obligats a fer-ho.

—Ens agrada mirar més les parts boniques de la nostra història.
—És clar, ens quedem en l’èpica. Però també és bo mirar-se les ferides.

—Quan us arriba un guió com aquest, en què es capgira un clàssic del teatre català, fa respecte? Suposo que hi ha gent a qui li agrada molt i n’hi ha que li sembla horrible.
—No sé si hi ha gent que surt enfadada, si més no són políticament correctes i no ens ho fan saber. A mi m’interessava justament això, anar més enllà del clàssic. És una cosa que m’entusiasma. Fer Terra Baixa, està bé, però ja l’hem vist. En els teatres de Catalunya se’n deuen fer quinze o vint cada temporada. L’any passat TV3 en va fer una versió amb Àngel Llàcer. És una funció que les companyies de teatre aficionat la fan contínuament. Per això penso que està bé anar més enllà. És la feina que ha de fer un teatre nacional, agafar aquest clàssic i contemporaneïtzar-los. Fer-los entendre al públic d’avui. Entenc que algú pugui pensar que donem un context que quasi es menja la funció, però val a dir que aquests dies que hem fet moltes funcions en què han vingut nois d’institut se l’han empassat molt bé.

—El clàssic els costaria més?
—I si més no intentem fer una aproximació a l’àmbit psicològic dels personatges perquè els entenguis avui. Aquest amo que era en Sebastià ja no existeix avui, però hi ha alguns propietaris de grans corporacions o xarxes socials que es comporten com en Sebastià.

—Com es compagina això de fer l’obra amb l’enregistrament d’una sèrie diària com Com si fos ahir?
—Treballant molt. La temporada més fotuda és quan assages l’obra. La televisió implica tenir gairebé tots els matins ocupats. I, és clar, quan assages és, normalment, cada tarda de dilluns a divendres. Aquell mes i mig d’assajos es fa dur. Un cop comences a fer funcions entres en una altra dinàmica. El matí el dedico a la sèrie, després puc anar a dinar a casa, reposar una mica i estudiar el text de la televisió. En acabat vinc al teatre a fer la funció. Intento compaginar-ho. Com si fos ahir ja té sis temporades. No em puc aïllar durant sis anys i no fer teatre. Primer, perquè això vol dir sortir de la dinàmica. I segon, perquè no ho vull. El teatre té aquesta cosa tan sacrificada de treballar el cap de setmana, però a la vegada té una cosa molt potent que és aquesta vivència diària amb els espectadors i els companys durant la funció. És una cosa que no vull deixar de fer. No m’ho vull perdre.

—Fa sis anys que feu de Miquel. Sempre cau en els mateixos problemes, no cansa. Us cau bé?
—Ho confesso, a estones em cau molt malament. Però també hi ha moments que em cau molt bé. És un paio que no té gran cosa a veure amb mi, però que li començo a conèixer molt bé les arestes. Sé quins són els seus pecats, però també conec molt bé les seves virtuts.

—I cansa fer durant tant de temps al mateix personatge?
—Pot sonar tòpic, però tenim un ambient de treball molt relaxat. I això fa que ho visquem tots amb una certa tranquil·litat. Part de l’èxit crec que és que la majoria d’actors que són a la sèrie des de bon començament som gent que tenim entre quaranta-cinc anys i cinquanta-cinc, que ja les hem vistes de tots colors en aquesta professió. Ja no hi ha gaires egos i tots estem relativament relaxats, i això ha fet que hi hagi un bon ambient de treball en què és fàcil de sentir-se a gust.

—També deu donar una seguretat, perquè en la vostra professió avui tens feina i demà no saps que passarà.
—I tant. És veritat que no hi ha res assegurat, perquè ens renoven cada any, però sóc molt conscient que som uns privilegiats. Sobretot tenint en compte quin és el panorama audiovisual català. Els qui fem la sèrie diària de TV3 sabem que és com si ens hagués tocat la loteria. Ara, això dura tant com dura. Ja sabem quines són les dificultats de treballar en aquest país.

—Realment és tan complicat de fer sèries en català?
—No! Crec que no, és una dificultat que ens hem imposat. Valentia: això falta. Fa poc Guillem Clua va presentar una sèrie a Netflix en català. Les plataformes estan preparades per a això. M’he empassat sèries escandinaves a dojo. I, evidentment, no hi ha res que tingui més lluny. No entenc què diuen, però si la sèrie m’interessa, l’idioma no és cap entrebanc. Falta valentia i ganes de fer-ho. Cal creure en la cultura i arriscar-se. El cas del Merlí ho posa en evidència, el problema és que una flor no fa estiu.

—Es depèn massa de TV3?
—És que en realitat es depèn de TV3 i dels diners públics. Cal això perquè el sector audiovisual engega una altra vegada. M’he cansat de dir-ho: quan vaig començar amb Secrets de família i Nissaga de poder recordo que venien directius de cadenes estatals, com Telecinco o Antena 3, a veure com ho fèiem. Volien que els expliquéssim com fèiem aquell miracle. Ens hem deixat passar la mà per la cara. Segur que hi ha hagut molts motius, però crec que el que més ha afectat ha estat la covardia.

—Aquests últims anys, moltes actrius han dit que a partir d’una certa edat els costa molt de tenir papers. En alguna entrevista dèieu que a partir dels cinquanta anys també heu notat que hi ha menys papers.
—Sí que passa, però no és comparable. Les dones sempre ho han tingut més malparat. Hi ha molta feina per fer. La majoria de grans papers són escrits per homes, i això és una dificultat per a les dones. També hi ha una qüestió estètica, que per sort penso que es va acabant, però que també pesa a les dones quan van complint anys. És veritat que als homes també ens passa una mica. A mesura que et fas gran hi ha una certa davallada. Ara estic en punt en què no sóc ni el pare ni l’avi de ningú. Segurament d’aquí a vuit anys o nou em serà una mica més fàcil. Però també tinc clar que sóc dels que no poden queixar-se, perquè treballo cada temporada. Em guanyo la vida fent d’actor, que ja és molt. És un gran èxit.

—Parleu ja de fer d’avi… Això vol dir que no penseu jubilar-vos?
—Home! Tinc cinquanta-dos anys, i crec que ara ens fan jubilar als seixanta-set. Encara em queden molts anys, almenys quinze de picar pedra.

—Però us havia sentit dir que a vuitanta anys encara volíeu ser dalt de l’escenari. Això ha canviat?
—Ho devia dir un dia que estava molt animat. Ara ho veig complicat. Admiro molt la gent que ho fa. La Núria Espert estrenarà una obra aquest any, a vuitanta-vuit anys. O la Julieta Serrano, que té més de vuitanta anys i encara puja als escenaris. És d’un sacrifici… Les forces com a tothom van minvant. La Montserrat Carulla va estar fins a l’últim dia fent funcions de teatre. No sé pas si sóc d’aquests. Veig clar que no sóc dels de quedar-se a casa sense fer res. Per tant, si no faig d’actor faré una altra cosa. Muntaré un hort o em compraré una vaqueta. No ho sé, ja ho veurem.