11.03.2023 - 21:40
El 28 de gener de 2021, ara ha fet dos anys, se’n varen complir cinquanta del traspàs sobtat del filòleg i corrector Eduard Artells. No estic en condicions d’assegurar-ho de manera categòrica, però tinc la impressió que, tret de VilaWeb, que sí que en va parlar (en aquest article), l’efemèride va passar totalment desapercebuda. Tampoc no ens n’hauríem d’estranyar gaire. No és la primera vegada que persones que en el seu moment varen ser rellevants en una parcel·la concreta passen a l’oblit un cop es retiren. O, com en el cas d’Artells, quan es moren.
Nascut a Barcelona l’any 1903, Eduard Artells i Bover era mestre, filòleg i traductor (també tenor, afecció que, curiosament, compartia amb un altre filòleg important: Bartomeu Bardagí), durant la República va treballar a les ordres de Pompeu Fabra i als anys cinquanta i seixanta (és a dir, en temps de trinxera i persecució contra la nostra llengua) va exercir la feina de corrector editorial de català. No va ser pas l’únic, certament, però és indubtable que amb la seva columna mensual sobre llenguatge i gramàtica que des del 1959 publicava a Serra d’Or era el més conegut, el més sol·licitat i també el més rigorós a l’hora d’exercir la seva feina, fins al punt de convertir-se en el corrector de referència d’aquells anys heroics.
Això el va portar a mantenir pugnes amb diversos escriptors que no estaven d’acord amb els seus criteris. Joan Sales, Maria Aurèlia Capmany o Pere Calders són autors que, amb més o menys cruesa, varen discrepar públicament dels criteris que Artells aplicava. No varen ser els únics, però. En l’article de fa dos anys a què he fet referència en començar es parlava amb un cert detall de la dura controvèrsia que va tenir amb Terenci Moix els últims mesos de 1970, que varen coincidir amb els últims de la vida del corrector.
Podríem dir, doncs, que aquell 1970 va ser un any d’activitat molt intensa per a Eduard Artells perquè, juntament amb la picabaralla amb Moix, va començar-ne una altra amb Joan Fuster que va portar també molta cua. Una picabaralla que va quedar estroncada per la seva mort esdevinguda els últims dies de gener de 1971 i que, descrita amb un cert detall, em serveix per a il·lustrar el que podríem denominar “estil Artells” a l’hora de posar-se a treballar en un text per adaptar-lo a la normativa.
El ‘clero’ encén la foguera
La història comença amb un article de Joan Fuster publicat al setmanari Tele/Estel el 12 de juny de 1970 amb el títol “Converses (relativament) filològiques”, en el qual es queixa perquè els correctors no li han admès el mot “clero” en un text. Val a dir que Fuster, aleshores col·laborador freqüent a les pàgines de Serra d’Or, ja anava una mica escaldat, no tan sols per la dràstica correcció a què Edicions 62 havia sotmès l’original de Nosaltres, els valencians vuit anys abans, sinó també per episodis més puntuals en la revista montserratina, que són degudament documentats en la seva correspondència amb Max Cahner i Albert Bastardes, les dues ànimes de la capçalera.
D’una altra banda, val la pena tenir en compte que Eduard Artells no era el corrector de Tele/Estel, cosa que no el va privar d’entrar a fons, a la seva columna de Serra d’Or del mes de juliol, en l’article de Fuster. Vet aquí un detall que em serveix per a definir dues característiques del seu perfil professional: l’estat d’alerta permanent que mantenia en relació amb tot el que es deia o s’escrivia sobre el català, i la seva tirada cap a la brega dialèctica. Una tirada que, descrita amb terminologia d’ara mateix (que segurament el faria enfadar força) ens portaria a dir que al senyor Eduard Artells “li anava la marxa”.
A part de la indignació pel fet que el mot “clero” no fos admès en el diccionari, Fuster carregava contra el que qualificava de “ultraconservadorisme granític de les nostres vestals acadèmiques”, referint-se a la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, tot i que de seguida fa derivar la seva argumentació cap als correctors editorials, als quals comença referint-se com a “implacables” per passar de seguida a definir-los, emparant-se en Josep Pla, com a “cagallons de la gramàtica”, cosa que va acabar d’encendre Artells.
La reacció és immediata i des del mateix títol de l’article —“Nosaltres, els estiracordetes” (Serra d’Or, juliol 1970)— no s’esforça gens a dissimular que s’ha sentit al·ludit, no tant pel “clero” com pels “cagallons” planians. Tot seguit, defensant les regles de joc de la seva feina, Artells parla dels primers textos publicats per Fuster (Nosaltres, els valencians, precisament) i deixa entendre la notable feinada que va tenir per posar-los en línia amb la normativa vigent.
Cap a la meitat de la seva resposta, Artells, home al qual, com he dit abans, “li va la marxa”, aprofita que ja està en plena brega per obrir una altra discussió a propòsit de l’ús que Fuster fa del qualificatiu “gran” –en comptes de “grossa”– quan descriu la magnitud de l’animalada que, segons ell, era el mot “clergat” que li havien imposat com a alternativa.
La darrera descàrrega d’artilleria Eduard Artells la dedica a Josep Pla, a qui s’atribueix l’expressió dels “cagallons…” que tant l’ha enfurismat, i la resol explicant, amb una certa dosi de mala bava, una anècdota “de fa més de quaranta anys” a propòsit d’un autor –un tal P., sense més detalls–, que sempre es queixava de les correccions que se li feien quan enviava un article a la Revista de Catalunya. La guerra, doncs, ja s’havia declarat.
La carta de Maurici Serrahima
Després del parèntesi d’agost, la polèmica continua en el número de setembre de Serra d’Or amb la resposta de Joan Fuster. Però abans d’arribar-hi el número s’obre amb una inesperada intervenció en el debat: una carta al director de Maurici Serrahima no gaire extensa, però molt sucosa, perquè s’entén tot.
Per Serrahima les observacions de Fuster són “afinades”, però la reacció d’Artells “desenfoca el plantejament del problema dels correctors”. Una mostra, per cert, de la importància que la picabaralla entre Artells i Fuster va tenir en aquell moment –any 1970, recordem-ho– la tenim quan Serrahima diu que, “fins ara, i amb el desig de no fer mullader”, havia formulat en privat les seves objeccions sobre unes “freqüents extralimitacions arbitràries en la correcció de textos”, però que ara s’havia decidit a fer un pas endavant i donar la cara.
Hi ha un problema de llarga tradició, doncs, en les relacions entre correctors i corregits, i sembla evident que en aquesta controvèrsia Maurici Serrahima es decanta per la banda de l’autor de Sueca.
Com ja havia retret per carta en diverses ocasions als seus editors, Fuster era molt crític amb el fet que la llengua “literària” que els escriptors van elaborant acabés modificada per la mà dels correctors sense cap possibilitat de discutir o ponderar l’encert o l’oportunitat de la correcció. No és, ni de bon tros, que als escriptors no els calgués una revisió dels seus textos, era un problema de límits. D’acotar els marges del camp de joc on cadascú jugava el seu partit. Això agreujat, a més a més, pel silenci del que denomina “les altes esferes de l’ordenancisme idiomàtic”. És a dir, una vegada més, l’Institut d’Estudis Catalans.
En l’article, extens i de tipografia atapeïda per tal que ocupés una sola pàgina, Fuster no dissimula gens el seu disgust pel pas del corrector en l’original de Nosaltres, els valencians, farcint-lo de “llurs” i altres filigranes del bell catalanesc que, per bé o per mal, no havien sortit de la ploma del savi de Sueca. Un savi que és, també, irònic (marca de la casa, al capdavall) a l’hora de rebatre els arguments d’Eduard Artells. Per això l’article, que ja des del títol –“Excessos de llenguatge, excessos de gramàtica” (Serra d’Or, setembre 1970)– parla d’absolutismes, es llegeix de manera fàcil i amena. A tall de mostra en destacaré dos fragments:
“Perquè, al cap i a la fi, tot és un afer de ‘tacte’. El corrector hauria de ser particularment ‘conscient’ que la seva manipulació s’interfereix en la matèria primera de l’escriptor, que és l’idioma. Hi ha el risc que el corrector substitueixi l’escriptor: que el falsifiqui. I hauria de ser-ne un conseller, només.” […] “Jo asseguro a vostès que el català encara és una llengua dinàmica, sense teranyines, una mica bruta per contaminacions inevitables, com qualsevol altra –bastant més, vaja!–, però no tan esquemàtica com les ‘taules de la llei’ volen fer-nos creure.”
Els estralls de ‘Nosaltres, els valencians’
Dos mesos després, com no podia ser altrament, arriba la resposta d’Eduard Artells amb un títol de ressons conciliadors: “Ni massa llenguatge ni massa gramàtica: col·laboració” (Serra d’Or, novembre del 1970). Com es va dir en l’article que va commemorar el mig segle del traspàs del gramàtic, un dels seus trets físics més característics era l’escassa estatura, un altre era un nas de dimensions força prominents. Dos elements sobre els quals ell mateix no s’estava de fer referències iròniques en molts dels seus textos. En l’article de resposta a Fuster, per exemple, combina amb un joc de paraules (una altra de les seves aficions) el concepte “estar a l’altura” amb una referència a la seva talla. Un toc d’humor que em fa pensar que enmig d’una discussió, rebatent i argumentant, atacant i defensant-se, aquest home es devia sentir molt a gust.
Pel que fa als, diguem-ne, estralls perpetrats en el text original de Nosaltres, els valencians, Artells reacciona emparant-se en els criteris que li varen fixar Cahner i Bastardes, els responsables d’Edicions 62, i tot seguit entra a detallar els neguits que passa quan ha d’endreçar un text “en què tot falla […], on no hi ha ordre de cap mena, on tot és un garbuix”. Una reacció que es pot entendre millor si tenim en compte que, per aquells mateixos mesos del segon semestre de 1970 en què discuteix amb Joan Fuster, Artells mantenia amb Terenci Moix una pugna força més agra en les formes i el fons. Sobretot per la banda de Moix.
El corrector Artells acaba l’article admetent que el que més l’ha molestat de tot plegat és l’expressió “cagallons de la gramàtica” emprada per Joan Fuster que considera, ras i curt, “ofensiva”. I, ja posat a fer, ho aprofita per retreure a Maurici Serrahima el fet que qualifiqués el seu article del mes de juliol de “desenfocat”.
Com es pot veure, la pugna entre aquests dos gegants de la dialèctica continua sense defallences i no sembla que s’hi vegi final. Però el final, ai las, existia i era ben a prop, perquè, encara que aleshores ningú no ho sabia, aquesta intervenció d’Eduard Artells en el debat va ser la darrera.
El 4 de desembre de 1970 Joan Fuster envia a Serra d’Or l’article de resposta acompanyat d’una breu carta a Jordi Sarsanedas, redactor en cap de la revista, en el text de la qual no és difícil de detectar entre línies un cert cansament per una polèmica que s’allarga des de fa més de mig any al ritme massa lent a què obliga la periodicitat mensual de Serra d’Or.
El títol –“Rèplica, probablement inútil, al senyor Artells” (Serra d’Or, gener 1971)– ja prefigura l’aire de fatiga, de final de camí, que caracteritza tot el text. La llàstima és que, llegit després de la mort d’Eduard Artells el matís “probablement inútil” del títol adquireix un significat poc oportú i inesperadament macabre. En un moment del text, Fuster diu que li sembla que en el debat amb Artells ha estat “meritòriament correcte” si compara la seva controvèrsia amb el tracte clarament agressiu que havia rebut de Terenci Moix. I no descarto que, sabedor de la situació que s’havia creat en l’ànim del corrector, aquest fos un altre dels motius de Fuster per donar la picabaralla per tancada.
La part central de l’article es pot entendre, doncs, com una espècie de compilació dels punts de discrepància que fins aquell moment havien mantingut l’un i l’altre amb un evident to encaminat a llimar al màxim les possibles asprors que en la brega haguessin sorgit. Més encara: el paràgraf final Joan Fuster el dedica a parlar de la feina de corrector que, ell també, desenvolupa en nombroses ocasions al País Valencià, cosa que li permet d’afegir un punt de complicitat al to conciliador que amara tot l’article i acabar-lo amb una conclusió intel·ligent (i lògica, venint de qui ve): “No solament planyo els correctors de nòmina: em planyo a mi mateix, si és imprescindible el plany. Sí: també jo faig de corrector. Però d’una altra manera.”
La mort inesperada del corrector
El dijous 28 de gener de 1971 Eduard Artells es va morir. Per les reaccions que el seu traspàs va suscitar —i segons el que jo sé— sembla bastant clar que va ser un final sobtat que va agafar tothom de sorpresa (Maurici Serrahima parla d’una “malaltia breu”, Joan Triadú diu que “emmalaltí sobtadament i al cap de pocs dies era endut per la mort”). Per la data avançada del mes, el número de gener havia sortit ja de la impremta i molt probablement era a punt d’arribar als subscriptors (un principi que, puc assegurar-ho de primera mà, Jordi Sarsanedas tenia molt clar que s’havia de complir: que la revista arribés primerament als subscriptors i després a les llibreries; mai a l’inrevés).
El cas és que quan Fuster va saber la notícia li va faltar temps per posar-se en contacte amb el redactor en cap per lamentar, ja inútilment, la poca oportunitat del títol del seu article. I, com no podia ser d’una altra manera, en el número de febrer de Serra d’Or es van publicar tres articles dedicats a recordar el col·laborador traspassat: un de Jordi Sarsanedas, un altre de Bartomeu Bardagí i un tercer d’Àlvar Valls, que des de feia uns quants mesos ajudava Artells en les tasques de correcció de la revista i que va ser-ne el successor.
En el número del març, amb una mica més de distància, Àlvar Valls mateix va signar una extensa i valenta reflexió titulada “A propòsit de l’ofici de corrector”, en la qual no s’estalviava cap crítica contra l’actitud de Terenci Moix. Una reflexió que, perquè el lector se’n faci una idea, començava així:
“Lamentable, l’article de Terenci Moix aparegut a ‘Tele/exprés’ del dia 12 de novembre passat on ataca furibundament Eduard Artells i els correctors gramaticals. Lamentable pel seu estil desballestat, destructiu, per la seva falta absoluta de mètode en la crítica i de serietat en les consideracions. Lamentable per les falsedats insultants encadenades tot al llarg del text. Ja no es tracta d’un escàndol literari efectuat amb una intel·ligent tècnica de marketing editorial, ni d’uns anatemes més o menys graciosos, propis del paper d’enfant terrible que el nostre literat ha decidit de representar. Aquest cop es dóna el trist espectacle d’un escriptor que omple i publica unes quartilles que per elles mateixes cauen dels dits i es desautoritzen per la seva violència verbal, de caire totalment corrosiu.”
Dos enllaços i un Simposi Artells
Arribem al final. Abans, però, voldria recomanar un parell d’enllaços al lector que estigui interessat a conèixer amb més detall els topants de la controvèrsia entre Artells i Fuster. La primera és el bloc Totxanes, totxos i maons que fa uns mesos va reproduir en una sèrie de nou apunts tots els articles i les cartes esmentades més amunt, amb el complement d’un parell d’articles més d’Eduard Artells —“Actitud correcta del corrector” (Criterion, 1964) i “Corregits i correctors” (Serra d’Or, abril de 1965)— en els quals explica quins són els seus criteris professionals a l’hora de posar-se davant d’un text que ha de corregir. El primer dels nou apunts de la sèrie el trobareu en aquest enllaç.
La segona recomanació és el número 6 de la Revista Valenciana de Filologia, publicat l’agost de l’any passat i dedicat monogràficament a “Joan Fuster i la filologia”. I, més concretament, l’article del doctor J. Àngel Cano Mateu titulat “Joan Fuster i els correctors de Serra d’Or” (vegeu l’enllaç amb la publicació).
I, per tancar aquest recorregut per la figura del malaguanyat corrector de Serra d’Or, una notícia que no dubto a qualificar de gratament positiva: el Grup de Recerca en Història de la Llengua Catalana de l’Època Contemporània de la UAB i la Societat Catalana de Llengua i Literatura, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, tenen previst d’organitzar, per al mes de novembre, un simposi d’estudi de la figura i l’obra d’Eduard Artells que cal esperar que contribuirà a calibrar el seu veritable valor i a situar el seu rigor i les seves fermes actituds en el complicat context de l’època en què va exercir la seva professió.
Encara falten dies per al simposi, però crec que valdrà la pena parlar-ne més endavant, quan se sàpiguen més detalls sobre una iniciativa que arribarà quasi cinquanta-tres després de la mort del gramàtic però que penso que ajudarà a situar Eduard Artells en el lloc que justament li pertoca.
