Eduard Arranz-Bravo: ‘Tota la meva pintura és un autoretrat’

Barcelona. Matí de dijous. Plou. Dia gris. Una vegada més la fotògrafa Laia Serch i jo mateix ens trobem palplantats al peu del funicular de Vallvidrera. Aquesta vegada per conversar amb Eduard Arranz-Bravo, un dels artistes catalans més veterans del moment. Entrem a casa seva, un edifici lluminós dissenyat per l’arquitecte Bombelli. No ens calen gaires presentacions. Des de fa uns anys col·laboro amb la Fundació Arranz-Bravo de l’Hospitalet. De seguida ens fa passar al seu nou estudi, a pocs metres de la casa. Aquest nou espai és ampli i lluminós. Malgrat que el sol no ens acompanya, la llum de la lluerna que corona el teulat ho il·lumina tot. Rodejant l’espai, unes grans teles, les darreres obres sortides dels seus pinzells, contrasten amb el gris del formigó. Seiem al centre de l’estudi mentre la Laia ens fa algunes fotografies. Però de seguida ens adonem que les nostres veus es perden en l’aire, el so reverbera massa. Decidim fer l’entrevista a la sala d’estar de casa seva. Grans quadres d’artistes diversos, la majoria joves, omplen les parets de la casa.

L’Eduard seu en un sofà de vímet. Du texans, jersei i un mocador vermell que s’ha convertit en emblema indissociable de la seva persona. Ulls grans, enormes, rere el vidre de les ulleres. Nas amb personalitat, barba d’uns quants dies i una veu trencada i baixa que es reafirma i s’asserena amb uns gestos forts i decidits. Hem de confessar que no venim purs a l’entrevista. Hem llegit força sobre ell i la seva obra. Procurem buscar allò que no sabem:

Bernat Puigdollers: Vas començar a pintar molt jove. Com ho va entomar la teva família, que volguessis dedicar-te a la pintura?

Eduard Arranz-Bravo: Érem set germans, tots nois, i tots es dedicaven a temes de comerç. En un primer moment no els va fer gaire gràcia. Ells volien que fos arquitecte però van trobar des de molt petit una energia que es va imposar. Estava condemnat a pintar. Quan tenia set o vuit anys ja estava embrutant papers. Era una cosa obsessiva, com un monstre. En lloc d’anar a jugar em quedava dibuixant. Amb una passió que s’ha mantingut fins ara. No és res provocat. Pintar és una passió larvada dins meu.

Podeu continuar llegint l’article ací.