Edna Adan Ismail: “A Somalilàndia estem acostumats que ens deixeu sols”

[In English: “In Somaliland, we are used to being left alone.”]

Edna Adan Ismail té vuitanta-cinc anys. Quan va nàixer, la seua ciutat, Hargeisa, era part del protectorat britànic de Somalilàndia. Després de la independència va ser ministra de Família, primer, i d’Afers Estrangers, després. També va treballar per l’Organització Mundial de la Salut. Quan es va jubilar d’aquesta entitat, a seixanta anys, va tornar al seu país i va posar fil a l’agulla. Se li il·luminen els ulls quan parla de la universitat i l’hospital que porten el seu nom a Hargeisa, als quals ha dedicat grans esforços. Sobre una fotografia, m’assenyala una petita finestra de la planta baixa i diu: “Veus?, visc ací.”

Edna Adan Ismail és un símbol per al poble de Somalilàndia i fa uns dies ha rebut l’encàrrec del seu president de mirar de parlar amb les autoritats de Somàlia, que no en reconeix la independència i que d’ençà de fa anys ataca constantment el seu país. També és la presidenta de l’UNPO, l’organització de nacions sense estat del món, de la qual forma part Catalunya a través de l’Assemblea Nacional Catalana. És a Barcelona per a participar en un acte públic i presidir una trobada de l’Assemblea General de l’UNPO.

—He vist una fotografia vostra parlant amb el rei Carles d’Anglaterra, què li vau dir?
—Va ser una conversa molt curta, de pocs minuts. Li vaig explicar que la seua mare havia condecorat mon pare amb l’orde de l’imperi britànic per la seua actuació durant la Segona Guerra Mundial. I, evidentment, li vaig explicar la situació que vivim a Somalilàndia.

—Vós vau nàixer britànica, de fet.
—Vaig nàixer a Hargeisa quan era part del protectorat britànic de Somalilàndia. Fixeu-vos en el detall: protectorat, no pas colònia.

—El juny del 1960 es va proclamar la independència de Somalilàndia, però pocs dies després vau caure sota la influència de Somàlia i avui la comunitat internacional considera Somalilàndia una part de Somàlia. Ho enteneu, vós?
—No. I vós?

—No entenc per què el món s’entossudeix a reconèixer diplomàticament Somàlia, que és un autèntic forat negre, i no reconeix Somalilàndia, que és un estat de fet, democràtic. El més estable de la zona.
—Som un país. Un país. Hi ha gent que diu que volem canviar les fronteres de l’Àfrica, però tan sols volem que es torne a l’origen. Somalilàndia va ser independent abans que Somàlia. Si algú ha canviat les fronteres, han estat ells.

—Per què, doncs, els estats de l’ONU es neguen a reconèixer Somalilàndia?
—Expliqueu-nos-ho vosaltres. Nosaltres hem fet tot allò que calia. Hem reconstruït un país devastat per la guerra. Hem creat unes institucions que funcionen. Hi ha eleccions. La gent vota. Som responsables del control del nostre territori i de les aigües marítimes del nostre país, que són de les més importants del món. Sou vosaltres els qui ens heu d’explicar què caram feu.

—No és a les meues mans, això.
—L’occident envia un missatge terrible. Nosaltres som una democràcia i no ens volen reconèixer, però reconeixen, en canvi, un país, Somàlia, que no ha fet mai eleccions. Quin cinisme!

—Què voleu dir?
—En dic la paradoxa de la democràcia. L’occident diu que vol règims democràtics a tot arreu, però nosaltres bastim una democràcia enmig de dècades de guerra i agressió contra el nostre país i l’occident ve i diu que no, que ens hem d’entendre amb el veí agressor, que no solament no és una democràcia sinó que és considerat de manera consolidada en tots els rànquings com el pitjor estat del planeta. Quina explicació té, això? Què caram feu?

—La situació a la banya de l’Àfrica és molt delicada, plena de grans dificultats. Sentiu que us deixen sols?
—Estem acostumats que ens deixeu sols, ja ho heu fet unes altres vegades i ens hem recuperat tots sols. Però ara la situació és molt més greu i la ceguesa és immensa. Mireu un mapa i imagineu què significaria que la nostra costa acabés en mans d’al-Xabab, de l’Iran. El comerç mundial col·lapsaria en vint-i-quatre hores! Aquell accident del vaixell que es va quedar encallat a l’entrada del canal de Suez seria una anècdota al costat d’allò que significaria deixar que aquesta gent controlés de manera efectiva el golf d’Aden i l’accés a la Mar Roja i al canal de Suez.

—Ara mateix vosaltres teniu un conflicte armat a la frontera amb Puntland i una situació difícil a Las Anod.
—Defensem el nostre territori com hem fet sempre i farem sempre. Els clans i les tribus locals parlen a Las Anod per frenar el conflicte, però qui crida a la nostra porta, qui prova de desestabilitzar el nostre país, és al-Xabab, és al-Qaida i és el caos de Somàlia. Tothom hauria d’estar interessat que els frenem. De fet, a tothom o gairebé tothom li convé que els frenem. O, si no, el món patirà molt.

—Per què Somàlia és un caos tan immens, un forat negre d’aquestes dimensions?
—Per què han fet de la guerra un negoci. Viuen d’això i sempre hi ha algú que creix i s’apodera de la major part del negoci.

—Creieu que mai us hi podreu entendre?
—Ja hem parlat amb Somàlia set voltes. Ho tornarem a provar, a veure si podem fer passes. Però no cedirem ni un pam del nostre territori.

—Quina seria la situació ideal per a vós?
—Voldríem que Somàlia fos un país fiable i estable, és clar que sí. Som veïns. De fet, els somalins estem repartits en cinc àrees, a Somalilàndia, a Djibouti, a Somàlia, a les àrees somalines d’Etiòpia i a les de Kenya. Ens agradaria tenir bones relacions amb tots, però cadascú a casa seua. Somàlia es va pensar que podia dominar-nos, i per això ens vam separar.

—Les eleccions a Somalilàndia fa molts mesos que són ajornades.
—I què?

—No és un mal símptoma, això?
—Sant tornem-hi! Què voleu que pense la gent del meu país sobre la democràcia? Sabeu què em demanen? Em demanen de què ens serveix tanta democràcia si al final el món reconeix Somàlia, que no n’ha tingut mai! El cinisme occidental fa molt de mal. Feu servir la democràcia al tercer món per a allò que voleu.

—Però la democràcia existeix per si mateixa. No és solament qüestió d’una imposició del primer món…
—És clar. Però la democràcia no són solament eleccions cada quatre anys. La democràcia necessita pau, estabilitat, educació i això és el que hem bastit a Somalilàndia. I, tot i haver-ho fet, vosaltres ens negueu el reconeixement i us n’aneu a fer negocis amb Somàlia i els porteu l’ajut que a nosaltres ens negueu.

—Com es viu sense ajut exterior?
—També ens hi hem acostumat.

—Perdoneu que insistesca, però en qualsevol cas tot això no justifica no fer les eleccions.
—Mireu, els nostres enemics són cada dia més grossos i més violents. Tenim a la porta no solament al-Xabab sinó, darrere seu, l’Iran. A Djibouti hi ha la base militar estrangera més grossa de la Xina i els vaixells xinesos esgoten les nostres aigües. La gent es demana com hem de frenar tot això, què podem fer per assegurar la nostra existència. Hem fet la feina ben feta durant dècades, hem bastit un país que és un model per a la zona, tenim tot el dret del món d’existir perquè vam proclamar la independència després del mandat britànic i el 1991 vam tornar a l’origen en vista que Somàlia no ens tractava amb dignitat i tan sols volia aprofitar-se de nosaltres. Vosaltres, els occidentals, sempre parleu com si votar fos un procés màgic. Ho tornaré a dir: menysteniu la nostra democràcia, però abraceu el desastre de Somàlia. Ja us ho fareu.

—No sé si demanar-vos si encara teniu esperança…
—Que en tindríeu, vós, potser?

—Malgrat tot això que expliqueu, aquests darrers mesos hi ha hagut senyals positius. L’obertura de la carretera entre Etiòpia i el port de Berbera, a Somalilàndia, de fet, ha fet nomenar un ambaixador davant el vostre govern. La relació entre Taiwan i Somalilàndia ha agafat molta força i els països occidentals sembla que comencen a entendre que Somalilàndia és el millor aliat que podrien tenir a la zona…
—És clar, sempre anem fent passes encara que siguen petites. Per a Etiòpia, la carretera és una sortida econòmica fonamental de la seua producció a mar oberta. I la relació amb Taiwan és molt positiva i ens fa somiar. Pensem que un dia podríem ser el Taiwan de l’Àfrica. És admirable tot el que han fet en una situació que s’assembla a la nostra, per la manca de reconeixement oficial.

—Sou a Barcelona aquests dies per a presidir l’Assemblea General de l’UNPO. Set països fundadors de l’UNPO, com ara Estònia, Armènia, Kossove i Timor Oriental avui ja són membres de l’ONU. Es podria dir d’alguna manera, i fent un símil futbolístic, que l’UNPO és la segona divisió de l’ONU?
—No. Jo no ho diria. L’UNPO és una organització en què representants de quaranta-quatre pobles de tot el món ens trobem i podem compartir projectes, idees, preocupacions, organitzar-nos i avançar.

—Com d’important és per a vós ser la presidenta de l’Assemblea General de l’UNPO?
—No vaig fer campanya per ser-ho, però em sent molt honorada i aprenc molt dels meus companys. Si ho penses bé, som una colla de petits Davids enfrontant-nos a grans Goliats. Una bona feina…