23.05.2024 - 21:40
Les escoles i les ciutats valencianes es van omplir ahir d’aquelles samarretes reivindicatives –”La llengua no es toca“– que ja havíem vist fa setmanes i fa anys a Mallorca i les altres illes nostres. Els governs del PP i Vox han desencadenat des del poder autonòmic una gran ofensiva contra la llengua catalana. I la resposta, magnífica i contundent, és al carrer.
Al País Valencià, especialment, la mobilització d’ahir fou molt potent i significativa. Feia prop de deu anys que no hi havia una vaga educativa i, malgrat això, la d’ahir va tenir un gran seguiment. Segons la plataforma convocant hi van participar el 68% dels centres. I el cas és que es va fer notar tant que fins i tot la Generalitat –després de fer el ridícul al matí dient que no tenia seguiment– va haver d’acabar dient, ells, que prop d’un 30% dels centres havien fet vaga. Cosa que implica reconèixer la força del moviment i admetre que tenen un problema seriós.
El president Mazón ha topat amb el carrer, amb els mestres i amb les famílies, com anys enrere se’ls va trobar el president Bauzá i ara se’ls ha trobats també la presidenta Prohens.
La defensa de la llengua és important sempre, perquè és allà on en realitat comença tot. Nosaltres som un país fabricat al voltant d’una llengua, el català. Com a país som diferents i podem aportar coses al món precisament i exactament perquè tenim una llengua, la catalana. I és tan sols si mantenim viva i potent aquesta llengua que tenim futur com a cultura, com a poble, com a nació.
Per això un dels errors més remarcables de la lluita per la independència, que ara hem de rectificar a corre-cuita, ha estat desdibuixar voluntàriament la importància del català a l’hora de definir-nos i de cohesionar-nos, a l’hora de reconèixer-nos com allò que som. Per primera vegada en la història del catalanisme, el mateix moviment ha menystingut el valor únic i referencial del català, fins al punt d’arribar a dir que el català no és l’única llengua catalana. Una absurditat conceptual, una aberració, que ja ha fet un mal enorme al país.
Però resulta que en l’espanyolisme no hi és, aquesta confusió mental. I per això ells, així que tenen un mínim de poder, com ha passat al País Valencià i a les Illes –i també a l’Ajuntament de Barcelona!–, l’han posat al servei de marginar el català, d’exterminar-lo, de dificultar-ne la projecció social, de segregar-nos i arraconar-nos, de convertir en un problema la nostra aspiració de viure lliures i normals.
I ells mateixos, doncs, ens han recordat que la llengua ens fa ser el país que som. De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. I que la llengua ens converteix, a tots, en una unitat d’agressió. Amb dos agressors diferents –els francesos de Salses a Cervera, els espanyols de Portbou a Guardamar–, però amb una mateixa i sola tàctica i voluntat.
Fa uns quants anys, al Principat, hi havia gent que als catalans de la resta de territoris ens mirava amb un cert aire de superioritat; com si els féssem pena, en un gest suïcida de suficiència, com si a ells no els hagués de passar mai allò que ja els passa ara.
Però avui, amb l’accelerada pèrdua de referencialitat del català a Barcelona i a Tarragona, a sengles àrees metropolitanes i una mica pertot arreu, espere que haja arribat a la nostra societat l’hora de la clarividència, l’hora d’entendre la realitat. L’hora de fer-se conscients, per exemple, que els vaguistes de qualsevol poble valencià ahir, i tots els manifestants, i les famílies que es van mobilitzar pels seus xiquets, ens defensaven a tots, de punta a punta del país. L’hora d’entendre que la defensa conjunta, ferma i intransigent, de la llengua catalana és l’obligació més gran que tenim.
PS1. La noia de dinou anys que va perdre un ull durant una manifestació en suport de Pablo Hasel per un tret de foam dels Mossos d’Esquadra ha fet públic un escrit en què relata el calvari que viu d’ençà que va participar en les protestes. Crec que és un text terrible que hauríem de llegir tots i fer-lo circular. I la Generalitat de Catalunya, culpable última dels fets, hauria de dir-hi o, encara millor, fer-hi alguna cosa.
PS2. Els Mossos van tornar a ser protagonistes ahir, colpejant i agredint els veïns del Parc Güell que protestaven contra la privatització de l’espai per a una festa de Louis Vuitton. Serà difícil de trobar una imatge més representativa d’això que és la Barcelona del PSC, la de Collboni, que aquestes agressions de la policia contra els veïns, al servei de les grans marques del luxe global. No tenen vergonya i encara s’ompliran la boca de progressisme i ens amenaçaran dient que ve la dreta…
PS3. Ahir era dijous, de manera que tocava La tertúlia proscrita. La podeu veure ací.
