16.06.2024 - 21:40
|
Actualització: 17.06.2024 - 01:13
Ahir Pedro Sánchez va concedir una entrevista a La Vanguardia, en què va fer uns elogis d’Esquerra Republicana que constitueixen una autèntica abraçada de l’ós.
Sánchez hi diu, de primer: “L’estabilització de la vida política de Catalunya no hauria estat possible sense el lideratge d’Esquerra”, una frase que crec que no deu haver alegrat el dia precisament a aquells sectors d’ERC que entenen que els electors els han castigat per haver fet seguidisme del PSOE i haver abandonat la proposta independentista. Però després en ve una que encara és pitjor. Segons Sánchez, “el futur de Catalunya i en bona mesura d’Espanya dependrà del fet que es consolide la relació estratègica entre el PSC i ERC“. Deixa clar, perquè el missatge és cristal·lí, que parla d’un futur de Catalunya que hauria d’anar vinculat per sempre més a Espanya.
És obvi que no es pot culpar Esquerra d’això que diu Sánchez; ells no en tenen cap responsabilitat, de les paraules de l’estadant de la Moncloa. Però també és significatiu tot això que diu el dirigent del PSOE, en el context en què ho diu i en el moment en què ho diu; i el fet que –això no ho pot negar ningú– aquesta visió, al capdavall, és el resultat d’una decisió estratègica d’Oriol Junqueras, que ens ha dut fins ací. I que ara, paradoxalment, manté el partit republicà atrapat en una gàbia tan estreta que no té escapatòria fàcil.
A final del 2017 Esquerra Republicana, tot d’una, va adoptar el discurs, sorprenentment reaccionari, del principi de realitat –l’esquerra mundial sempre ha parlat de transformació de la realitat, no d’acceptació d’aquesta realitat. I amb això Esquerra va emprendre un viratge ideològic que ha fet que ara rebés aquests elogis dominicals en el diari de la burgesia barcelonina. De boca d’un Pedro Sánchez que avui es passeja content i feliç pels carrers de Catalunya, però que el 2019 va haver de fugir dels hospitals de Sant Pau i del Sagrat Cor amagat en un cotxe oficial on un escorta empunyava militarment una metralleta.
Perquè la “normalització de Catalunya” ha estat, en definitiva i sobretot, un gran pas endavant per al Partit Socialista espanyol. Com recordava aquesta setmana Josep Costa a La tertúlia proscrita, entre el 2009 i el 2021, gràcies a l’onada independentista, el PSC va perdre totes les eleccions de Catalunya, tretze de seguides. En canvi, d’ençà del 2021 les ha guanyades totes, les cinc que s’han fet. Ja pot estar content Pedro Sánchez, ja.
Però Esquerra té ara, en aquesta abraçada de l’ós, un problema ben gros. Què ha de fer? Insistir-hi i investir Salvador Illa? És això que li demana ara Sánchez. Però si ho fa, on el durà aquest gest, en vista dels darrers resultats electorals?
La cosa encara es complica més perquè la controvèrsia, dissortadament per a tots, no és teòrica i prou. Així com el sottogoverno convergent –ja ho deveu recordar– va pressionar i pressionar per fer el “govern efectiu” i tornar a tenir feina, ara ho fa el sottogoverno republicà, cosa que complica moltíssim una decisió que hauria de ser política i prou.
Ahir Neus Tomàs signava una crònica a Eldiario.es en què explicava les negociacions entre ERC, Junts i el PSC, i deixava caure una frase que m’ha fet un impacte profund. Diu: “Hi ha dirigents republicans que no solament donen per fet que permetran que Illa siga president, sinó que els han fet saber fins i tot que els agradaria que alguns càrrecs de la Generalitat que són afins a ERC, noms d’allò que s’anomena sottogoverno, poguessen continuar igualment a l’administració catalana, encara que la controle el PSC.”
Jo he d’aclarir que a mi no em consta res, d’això, però també he de dir que Tomàs té generalment bones fonts i és una periodista honrada i experimentada, de manera que em crec allò que escriu. I la cosa és, en aquest cas, certament tan insòlita com significativa. Perquè de la frase es desprèn que hi ha gent d’Esquerra disposada a votar Illa com a president, tot i que Esquerra reste formalment a l’oposició, però amb el sottogoverno republicà mantenint la cadira assegurada. I aquest propòsit és tan insòlit, tan descarnat, tan mercantilista, que em costa d’assumir-lo i tot…
Siga com siga, és enmig d’aquests condicionants que Esquerra haurà de prendre una decisió que la marcarà durant anys, i estic segur que no serà fàcil. Encara menys si, com sembla indicar l’afer de l’assemblea de Barcelona, una part del partit ja no està disposada a acceptar qualsevol decisió que vinga de dalt i reclama un tomb real en la tàctica i en l’estratègia del partit. N’estarem ben atents.
(Amb posterioritat a la publicació d’aquest editorial, ja de matinada, s’ha conegut un manifest de 300 dirigents d’Esquerra que fa visible el conflicte de poder dins el partit. Més informació en aquesta pàgina).
PS1. Fa vint anys que van començar els blocs de VilaWeb, amb un escrit en el bloc de Joan Josep Isern, que ho recordava en aquest apunt d’ahir. Els blocs són un espai d’expressió personal a disposició de tots els subscriptors de VilaWeb, on es poden trobar autèntiques perles literàries que enriqueixen d’una manera molt especial aquest diari i la comunitat que representa. Per molts anys més!
PS2. Itàlia viu sacsada per un escàndol polític. Els nostres col·legues de FanPage.it van infiltrar un periodista en el partit de la primera ministra, Meloni, i han pogut documentar escenes xocants, que expliquem en aquest article. Per exemple, que una de les dirigents que més vegades han aparegut als mitjans jurant i perjurant que ells no són feixistes i que no és just que els consideren d’extrema dreta, a porta tancada es declara feixista, partidària del terrorisme negre que va assolar Itàlia i ferma adoradora de Mussolini.
PS3. VilaWeb necessita el vostre ajut. Si ho voleu, i podeu, feu-vos-en subscriptors. Depenem de vosaltres.
