22.04.2024 - 21:40
Hi ha un detall que m’impressiona molt cada volta que agafe un dels volums de la Història dels moviments nacionalistes d’Antoni Rovira i Virgili. L’obra va ser escrita entre el 1912 i el 1914, en un moment particularment mogut de la història d’Europa, i Rovira hi descriu de manera excel·lent l’emergència de tot de reivindicacions nacionals arreu del continent. Allò que m’impressiona és llegir la llista dels països objectes d’estudi i descripció pel periodista i polític tarragoní.
Rovira, el 1914, ens parla de l’intent d’una vintena de pobles europeus d’aconseguir un estat propi. Hi ha algunes situacions que descriu i que no són ben bé nacions, sinó moviments irredemptistes –en àrees com ara l’Epir grec o la Transsilvània hongaresa. Però en general Rovira escriu sobre nacions que en aquell moment no eren independents i que volien ser-ho: Albània, Armènia, Bohèmia (l’actual Txèquia), Croàcia, Eslovàquia, Finlàndia, Hongria, Irlanda, Lituània, Macedònia, Polònia, Sèrbia, Ucraïna… i “Bascònia” i Catalunya.
Parlem, doncs, de tretze nacions que ara fa un segle no tenien estat propi i que avui són independents. I de dues, Bascònia i Catalunya, que cent anys després som les úniques que continuem sotmeses –Rovira estudia també el cas de Flandes, però és molt peculiar, car els flamencs en definitiva han decidit que la seua opció és apoderar-se de l’estat belga.
Què m’impressiona? Doncs crec que ho entendrà tothom: m’impressiona veure que a la llista sols Bascònia i Catalunya continuem al mateix lloc. És veritat que avui hi ha més conflictes que aleshores, conflictes que Rovira no va preveure, com ara a Galícia, Còrsega, Escòcia o les Fèroe, per a dir-ne alguns. I nacions que han arribat a tenir un estat propi malgrat que per a un periodista tan ben informat com Rovira i Virgili no comptaven en aquell moment –d’Eslovènia a Bielorússia o Bòsnia. Però la pregunta a fer-se és com i per què dels setze casos que Rovira va estudiar tan sols Bascònia i Catalunya continuen, continuem, sense assolir la condició de tots els altres.
A casa, seguint les eleccions basques de diumenge, vaig tenir el gest reflex d’agafar el llibre i repassar què s’hi explica dels bascs. No hi ha, comparant-ho amb allò que s’explica dels altres països, res que indique una predisposició a no tenir un estat propi. La història posterior al pas per la impremta, evidentment, explica coses. D’ençà que es va publicar el llibre, han passat cent deu anys i, d’aquests anys, 43 els hem haguts de viure en dictadures. Quan es van publicar aquests llibres ja hi havia catalans exiliats i tot just fa dues setmanes hem sabut els noms d’uns quants nous exiliats. I és sabut que en aquest segle llarg, alguns governs de la Generalitat han passat per la presó i s’han publicat un miler i escaig de lleis i decrets contra la llengua i la personalitat nacional dels Països Catalans.
Tanmateix, tot això no em sembla cap excusa suficient, ni cap explicació plausible. Molts dels països que Rovira estudiava i que avui són independents poden mostrar-nos una llista d’agressions, violència, guerres i fins i tot genocidi que supera clarament la nostra. I doncs?
Escoltant els discursos de Bildu despús-ahir –però també els del PNB–, em va semblar intuir una possible raó que ens diferenciaria a ells, a tots els altres i a nosaltres, i que es podria definir com una espècie de renúncia generacional a l’estat propi. Per entendre’ns: Arnaldo Otegi, després de tantes dècades de lluita i tant de sofriment personal, parlava com si la independència fos un projecte a tan llarg termini que podrien passar ben bé cent deu anys més. Otxandiano o Pradales ja ni s’hi referiren.
A diferència d’allò que ha passat històricament al País Basc, als Països Catalans, en realitat, l’independentisme ha estat un fenomen aïllat en el temps, que mai no havia tingut ni l’abast ni la potència que té ara. Per això nosaltres som una excepció important que vull remarcar: som la primera generació cridada a fer la independència, si més no, d’una part de la nació, de la Catalunya autonòmica. La primera que de manera multitudinària i consistent ens hem mobilitzat i lluitem per aconseguir allò que Albània, Armènia, Bohèmia, Croàcia, Eslovàquia, Finlàndia, Hongria, Irlanda, Lituània, Macedònia, Polònia, Sèrbia i Ucraïna ja tenen: un estat propi i independent. Però som també una generació que tempten amb la renúncia generacional –com hem vist clarament d’ençà de l’endemà del 27 d’octubre de 2017.
De manera que en aquest temps d’eleccions –quan la mirada curta s’imposa a la llarga i tot sembla que vinga d’ahir i s’acabe demà– em sembla necessari d’insistir en aquesta reflexió de llarg abast: som nosaltres, és la nostra generació. La primera, la més forta, la decidida, la preparada. No ho oblideu, això; ni tan sols a l’hora de votar. Perquè tenim una responsabilitat única.
PS1. Bon Sant Jordi a tots, arreu dels Països Catalans i a l’Alguer. Us oferim un munt de continguts perquè pugueu gaudir millor de la gran festa del llibre. Per exemple, llistes seleccionades i curades per la nostra redacció de novel·les, llibres de no-ficció, llibres de poesia, novel·la negra o llibres de cuina.
PS2. Aquests dies el CIS fa enquestes sobre les eleccions catalanes i, segons que ha pogut comprovar VilaWeb, exigeix que siguen fetes en espanyol o, altrament, et pengen el telèfon –i ja em direu quin biaix tan enorme no se’n derivarà, d’aquesta actitud. Ho explica en aquest article Josep Casulleras.
