20.05.2024 - 21:40
|
Actualització: 21.05.2024 - 07:54
“L’État, c’est moi” és una cèlebre fórmula apòcrifa –hi ha discussions enormes entre els historiadors sobre si la va pronunciar o no–, atribuïda generalment a Lluís XIV, rei de França i Navarra, que si de cas l’hauria dita el 1655 per desafiar el parlament. Tant si la digué com si no, el fet cert és que ha restat per a la història com un emblema de l’absolutisme i el poder personal.
Però l’estat és una maquinària complexa. Avui dia cap estat, ni tan sols Corea del Nord, per a dir un cas extrem, és una sola persona ni respon a una sola persona. I és molt lluny, resta tan sols escrita en els llibres, aquella època en què el monarca representava la sobirania. Era la raó de la sobirania, de fet.
I, tanmateix, la vella pretensió de confondre la persona i l’estat es manté ben viva al món. Clarament en tot l’espectre de dictadures que corren pel món, però també en les democràcies, especialment en aquelles que tenen al capdavant polítics sense escrúpols, gent que no té gens de respecte per les normes.
Pedro Sánchez, així, ha tornat a organitzar un gran circ mediàtic per unes paraules certament maldestres i maleducades que Javier Milei, president de l’Argentina i ídol de l’extrema dreta, va pronunciar diumenge en un acte a Madrid.
Milei va dir que la dona de Pedro Sánchez era corrupta i això ha originat de moment la retirada de l’ambaixadora espanyola a Buenos Aires i fins i tot amenaces de trencament diplomàtic entre els dos estats. Segons Sánchez i tots els seus entusiastes propagandistes, dient això Milei es fica en la política espanyola, viola la neutralitat diplomàtica i insulta Espanya. No Pedro Sánchez o la seua dona, no: Espanya. Sencera.
Ja us podeu imaginar que l’espectacle a mi em resulta llunyà i esperpèntic, exòtic i tot. Excepte per una cosa, que és la preocupació de constatar una vegada més la facilitat amb què Pedro Sánchez reconverteix els discursos sempre a favor seu i la sorprenent absència de crítiques que hi ha sempre quan fa una cosa d’aquestes, de la dòcil esquerra espanyola –si és que n’hi ha–, catalana, basca o gallega.
Perquè si parlem en termes de diplomàcia, l’episodi és, a tot estirar, una mostra de mala educació del mandatari argentí. Però també és una enorme exageració, una sobreactuació desproporcionada, i molt interessada, del mandatari espanyol. L’una cosa i l’altra.
En primer lloc, perquè Javier Milei era a Madrid no pas en visita oficial sinó privada. Cosa que en les relacions diplomàtiques compta, i compta molt. O, si més no, comptava abans. Milei va acudir a un aquelarre de feixistes i allà dins va bramar com un més. I què vols esperar d’una reunió d’aquests espècimens?
I, en segon lloc, i sobretot, perquè criticar un polític local no implica necessàriament immiscir-se il·legalment en els afers interns d’un altre estat. Ni de bon tros. Ja n’hi ha prou, de manipular-ho tot. Opinar és opinar i ja està. O és que Sánchez pot parlar de Milei, de Netanyahu, de Viktor Orbán, de Vladímir Putin o de Joe Biden, però els altres no poden parlar d’ell i els seus problemes, particularment del fet que la seua dona haja estat investigada per un jutjat?
Comparem: si no recorde malament, Pedro Sánchez va demanar el vot per al contrincant de Milei en la campanya electoral argentina. Però aleshores ningú no va dir que allò fos una intromissió en la política local, perquè no ho era. Com tampoc no ho és ara la frase del peculiar –per dir-ho de manera suau– polític argentí.
Resta, finalment, la cosa aquesta de l’insult. Que, simplement, fa riure.
Isop ja va avisar fa una pila de segles que l’insult que fas i el que reps no es mesuren en la mateixa balança i que, per tant, és recomanable de ser ben prudent. Però és que, a més, l’insult és considerat, i sempre ha estat considerat, una forma de diplomàcia. Llegiu l’Enric V de Shakespeare i la polèmica entre el rei i el delfí de França, caram. O torneu a mirar els vídeos de la sabata de Khrusxov a les Nacions Unides i aquella cridòria contra el delegat dels Estats Units. Quan era president Bolsonaro es va burlar a les xarxes de la dona de Macron, i França no va trencar relacions amb el Brasil. I Biden va dir de tot a Putin, que ha dit de tot a Zelenski. Hi ha ministres del govern israelià que reneguen més que les llegendàries pescateres del mercat. I Erdogan les ha dites grosses, una vegada i una altra. I Hugo Chávez? Que no ho recordem, ja, com parlava i quina manera d’insultar més elaborada que tenia?
L’afer, en tot cas, es pot considerar un episodi de mala educació per la part argentina, però també és –i això em preocupa molt més– un episodi de megalomania presidencial, de confusió de les institucions amb la persona, que és una confusió sempre perillosa i inquietant. Especialment, si passa a Espanya, aquest país volàtil i explosiu que tenim al costat.
PS1. Sublim Marta Rojals. De nou: Ara sí, Catalunya ja és plural
PS2. Andreu Barnils ha entrevistat avui Albert Botran, que demana autocrítica a la seua formació: “La CUP s’ha de refundar”.
PS3. Pot semblar molt sorprenent, però ha passat: “Per què ens pot sortir positiva una prova d’alcoholèmia sense haver begut alcohol?”
PS4. A VilaWeb us necessitem. Fem un esforç molt gran per oferir aquests continguts amb accés obert, perquè arriben a tothom i els llegiu, sense els murs de pagament que tants altres diaris alcen. És gràcies als nostres subscriptors, però en necessitem més. Si us plau, penseu si ens podeu ajudar, i si podeu, si no us és una càrrega, feu-vos-en subscriptors o feu una donació única en aquesta pàgina.
