20.09.2021 - 21:50
|
Actualització: 21.09.2021 - 07:58
Ara fa quatre anys que VilaWeb va publicar els anuncis oficials del referèndum d’autodeterminació del Primer d’Octubre fets per la Generalitat de Catalunya. Arran de les amenaces de l’estat espanyol, molts altres mitjans van decidir de no publicar-los. A VilaWeb vam rebre la visita intimidatòria de la Guàrdia Civil i un avís oficial del TSJC exigint que amagàssem als nostres lectors aquella publicitat. No ho vam fer, perquè consideràvem que ens demanaven una acció censora, conscients del risc que això significava però segurs i ben convençuts de quin és el nostre paper social.
El diari Ara, un dels mitjans que no van voler publicar aquell anunci –cal fer memòria i recordar que, entre els diaris en paper, només el publicà el Punt Avui– va provar de justificar-se dient que volia garantir que continuaria viu, que no el tancarien. En una nota conjunta dels consells d’administració i editorial, va dir: “L’Ara no farà res que posi en perill la continuïtat del projecte, ni ho posarà fàcil a aquells que ens voldrien veure tancats en aquests dies tan decisius. Protegir el diari, és a dir, la informació i l’opinió, passa per davant, ara mateix, de la publicitat.”
No tinc pas la intenció de reobrir aquell debat –és evident que allò no era només publicitat i que no parlàvem només d’un anunci–, però crec que el pas del temps mereix una mirada enrere reflexiva: simplement no ens van tancar. Als qui vam posar l’anunci. VilaWeb continua publicant-se. El Punt Avui continua publicant-se. Els altres digitals catalans, que majoritàriament van inserir l’anunci, continuen publicant-se. Els mitjans locals que el van publicar continuen oberts. TV3 i Catalunya Ràdio continuen emetent, i així tot. L’excusa per a no publicar aquell anunci era una excusa peregrina.
Per això posar la memòria dels fets al centre del debat és important. Perquè vivim en un món en què la velocitat es menja la consistència. Perquè l’oblit de totes les coses ha esdevingut una rutina. No mirem mai, gairebé mai, més enllà de les darreres quaranta-vuit hores, de la darrera setmana a tot estirar. I això fa que no n’aprenguem. Penseu, si no, de quina manera es podrien sostenir avui alguns dels increïbles debats que hi ha a Catalunya si la memòria d’allò que va passar entre el 2012 i el 2017 fos viva i n’extraguéssem alguna experiència.
Temps arrere –i molt poca gent el va entendre– Paul Virilio va avisar de les conseqüències d’aquesta velocitat. L’urbanista i pensador francès va explicar fil per randa com emergia allò que ell anomenava “temps accidental“, un nou estil de temps, un present literalment desenganxat del passat i del futur. Un present sense cap relació ni amb el passat ni amb el futur, per primera vegada en la història de la humanitat. Contra el passat de la llarga durada i el passat-esdeveniment, els dos grans motors recognoscibles de la història fins avui, Virilio avisava que gràcies a la tecnologia anava arrelant aquest “temps accidental”, que viu desconnectat de qualsevol experiència anterior i que per això mateix és fungible i no pot dur enlloc. Després, per exemple, d’haver rebut disset colps de porta a la proposta de pactar un referèndum i d’haver estat capaços de fer-lo, ara de sobte el passat desapareix, tota l’experiència s’esborra i tornem, com si no passàs res, a un punt de partida que vam superar fa anys.
Quan avui una part de la societat catalana s’exclama i s’indigna per això és perquè no som prou conscients que una altra part de la societat ja viu instal·lada còmodament en aquell “temps accidental” de Virilio, en què no compta ni el passat ni el futur. I que és per això que poden fer aquestes declaracions i adoptar aquestes posicions sense que els caiga la cara de vergonya, com si allò que deien aleshores i això que diuen ara no tan ni tan sols fos contradictori.
Per Virilio aquest “temps accidental” era, és, “inhabitable”, horrorós. I l’única arma que el podia frenar, que el podia recol·locar, era, és, l’obsessió de mantenir viva en la societat la cultura crítica. Mentre hi haja una cultura crítica, deia ell, i mentre es puga distribuir aquesta cultura crítica, estarem salvats. Però tan aviat com arribem a una cultura que prove d’eliminar la crítica –ni que siga, de manera benintencionada, amb vista a algun suposat objectiu superior–, es cometran errors l’un rere l’altre, perquè no hi haurà cap mecanisme capaç d’esmenar-los ni d’entendre’ls.
Per això, com ja havia estat anunciat, l’eliminació de la crítica és això que malda per aconseguir ara aquell sector del catalanisme que s’ha aposentat en el temps accidental, de manera que retorna al discurs autonomista com si no hagués passat res. D’ací ve aquesta obsessió d’assenyalar personalment els qui discrepem, tots els crítics. Aquesta manera barroera de provar de desacreditar-nos cada dia amb mentides sobre qui som o sobre què pensem i escrivim, l’intent de silenciar-nos en l’esfera pública.
Fa quatre anys el compromís de VilaWeb va ser, entre més coses, publicar un anunci que no era tan sols un anunci, fos quin fos el preu que ens pogués costar. Avui el nostre compromís, tinga el cost que tinga per a nosaltres, és de posar davant de tot aquesta cultura crítica que Virilio reclamava. I lluitar, cada dia, perquè el temps accidental no ens devore com a societat. Ho farem com a periodistes mentre puguem mantenir dempeus VilaWeb. Ho farem com a ciutadans fins al darrer alè de la nostra vida. Ho farem amb vosaltres.
PS1. Us he de demanar disculpes, públicament, per un error que vam cometre ahir. En un primer moment vam interpretar malament aquesta notícia i vam publicar que el TSJC dictava l’ordre de detenció de Josep Costa, però en realitat era Vox que demanava que ho fes. No havia d’haver passat i no tenim cap excusa. Ho lamente.
PS2. Avui Núria Feliu fa vuitanta anys i VilaWeb s’afig a la celebració amb aquesta selecció d’algunes de les seues cançons més emblemàtiques. Li devem moltes coses musicalment parlant, però deixeu-me dir que li devem també moltes coses políticament parlant. Especialment, com a valencià que sóc, no puc deixar d’assenyalar el seu compromís insubornable, de dècades, amb el sud del país.
PS3. Del “temps de llarga durada”, vaig parlar-ne en aquesta sèrie d’articles:
–Una foto a Lekeitio per a explicar l’Espanya desarmada
–Un poc de Braudel, per a entendre la crisi amb Espanya des de la “llarga durada” (II)
–Una catalanitat “majestuosament immòbil” (Braudel i III)
Sobre el temps-esdeveniment, del qual el Primer d’Octubre és una mostra monumental, n’he parlat a bastament, però crec que continua essent vàlid, sobretot, aquest editorial: Un poc de Wolin per a entendre on som, què és una democràcia i la pervivència del Primer d’Octubre.
