02.06.2024 - 21:40
El debat sobre la unitat política de l’independentisme –per a ser més concrets, sobre la hipotètica unitat de Junts i ERC– torna a ser ben viu. Lluís Llach n’ha parlat molt obertament així que ha estat elegit president de l’Assemblea Nacional Catalana; l’altre dia en va parlar el president Artur Mas en un article periodístic i comença a haver-hi un cert rum-rum en aquesta línia, amb la vista posada, ara mateix, en les eleccions catalanes (possibles) de la tardor.
Hi ha qui considera que unir-se com a reacció a una derrota és una mala idea. No hi estic d’acord. Precisament els resultats de les eleccions autonòmiques passades posen en relleu uns defectes que són fruit, entre més coses, d’una supèrbia i una suficiència suïcida d’ERC, la CUP i en part Junts, d’un comportament que ara passa factura al moviment independentista en conjunt i al país sencer.
Si no hi ha un projecte concret a curt termini i no hi ha il·lusió, sinó baralles eternes que acaben essent obsessives, és evident que la gent no ix de casa i no vota. Per a què hem de perdre el temps? Que la derrota serveix perquè els partits finalment reaccionen? Doncs benvinguda siga. Benvinguda siga fins i tot si la reacció és interessada, feta amb la calculadora a la mà, perquè en realitat allò que importa és el resultat que ens donaria aquesta unitat, on ens situaria això com a moviment, com a país.
Vosaltres mateixos sou testimonis que jo sempre m’he pronunciat en favor d’aquesta unitat, fins que vaig considerar que era parlar en el desert, en vista que Esquerra Republicana no en volia sentir parlar i tan sols pensava en l’hegemonia, a derrotar Junts. Si ara hi ha, doncs, una oportunitat de fer-la, de refer-la, me n’alegraré. Tot i que també he de dir que, evidentment, després de tot això que ha passat l’encararé amb més exigència, tot demanant: per a fer què, aquesta unitat?
Del punt de vista independentista, hi ha un cicle que ja hem comprovat que funciona molt bé, un cicle en el qual la unitat és la pedra angular, la clau sense la qual no es pot fer res. Unitat, seguida de victòria electoral, seguida de parlament independentista, seguida de govern compromès amb la unilateralitat, seguida de lleis de desconnexió, seguida de desobediència, seguida de referèndum, seguida de proclamació de la independència, seguida d’enfrontament amb Espanya per a defensar la sobirania proclamada. Això es va fer el 2017 i era això que calia fer. Tan sols va faltar, perquè el govern no ho va voler i perquè nosaltres no en sabíem prou, el darrer pas: un aeroport, una Urquinaona, una Jonquera al mateix temps que el govern executava la separació. Es tracta, en definitiva, de portar l’estat espanyol a una situació de no-retorn que origine la intervenció europea, una cosa que avui, després de tot això que ha passat i de tot això que ja saben i aleshores no sabien, és molt més factible que no ho era el 2017. A parer meu, no hi ha cap altra ruta cap a la independència que aquesta.
Alguns creuen, tanmateix, que sí que n’hi podria haver una altra: unitat, seguida d’unitat també a Madrid, seguida de negociació imposant a Espanya un referèndum acordat, seguida de la victòria en aquest referèndum i una separació negociada. Em sap greu, però no m’ho crec. Ara, també he de dir que, fins i tot en cas que la unitat que poguessen proposar-nos ERC i Junts anàs per aquest camí, em semblaria un gran pas endavant.
Perquè tan solament plasmar-la, aquesta unitat, una altra volta ja tombaria completament i en un minut la truita d’aquesta Catalunya que ells consideren dominada i pacificada per a sempre més i faria que tornàs el malson a Madrid. A banda que no permetria discursos tramposos però d’impacte com els que fan avui els socialistes pertot arreu, també a Europa, explicant que ells han guanyat i que Catalunya ha girat full i ja no vol la independència.
Penseu que, tot i el desastre de resultat de les darreres eleccions –fins i tot així!–, Junts+Esquerra haurien obtingut 55 escons, contra els 42 d’Illa. I, per tant, el discurs que han guanyat ells no se’l creuria ningú ni tindria gens d’eficàcia. Units, i potser acompanyats d’una part de la CUP i tot, que ara s’hi podria afegir, no crec que les xifres deixassen espai per al dubte.
De fet, us faríeu creus de la quantitat de trucades i consultes que va arribar a originar l’abraçada de l’altre dia entre Jordi Turull i Oriol Junqueras a les portes del parlament espanyol. Vaig explicar, pacientment, als meus interlocutors madrilenys que allò no tenia gens d’importància, que era un gest segurament natural entre dos ex-presoners polítics, però les interpretacions que en feien ells eren totes catastrofistes, pensant: “Ai, ai, ai, que ja hi tornen.” Veien evaporar-se amb un sol gest aquest oasi pacífic i confortablement espanyol a què creuen que hem tornat. I això és una cosa que m’ha fet pensar molt aquests dies.
Que siga possible o no aquesta unitat em sembla que sols dependrà d’Esquerra Republicana, car el president Puigdemont sempre hi ha estat clarament a favor. Com sempre dic, tan sols ERC té el dret de decidir què afecta el seu partit. Hom no li pot imposar la unitat de fora estant, i això ha de ser respectat escrupolosament per tothom com a condició bàsica, fins i tot per a pensar-hi de la manera més abstracta. Així, doncs, ara paciència. Segurament, primer ha de passar la constitució del parlament, on és molt possible que ERC aconseguesca la presidència de la cambra; després hauria de fracassar la investidura del senyor Illa i, a partir d’eixe moment –potser aleshores sí–, hi haurà condicions per a parlar-ne. I per a començar a refer el rumb, acompanyats –i aquesta és l’altra branca fonamental al costat de la unitat– d’una ANC forta i potent al carrer.
PS1. En tant que president de l’Assemblea, Lluís Llach ha estat contundent i directe a partir del primer minut respecte d’Aliança Catalana, amb la qual ha descartat de fer res. Completament d’acord.
PS2. Dins les entrevistes a candidats a les eleccions europees de diumenge vinent, avui entrevistem precisament la candidata d’Esquerra Republicana – Ara Repúbliques, Diana Riba: “Volem que el dret d’autodeterminació sigui un dret europeu“.
PS3. Martí Boada acaba de publicar un llibre magnífic titulat Fruits del bosc dels Països Catalans, i que és una passejada sensorial de la qual parla Esperança Camps en aquest article.
PS4. VilaWeb necessita el vostre ajut. Feu-vos-en subscriptors.
