29.04.2024 - 21:40
|
Actualització: 30.04.2024 - 20:27
L’enquesta diària de VilaWeb feta i publicada ahir és demolidora. L’indecent xou de Pedro Sánchez –que vaig analitzar ahir al matí de manera urgent en aquest altre editorial– catapulta Salvador Illa directament a la presidència de la Generalitat.
Dissabte, el primer dia de l’enquesta, amb dades de divendres, l’independentisme tenia majoria absoluta en escons i gairebé en vots (49,6%). En canvi, el panorama que dibuixa l’enquesta d’ahir és de pèrdua de la majoria absoluta també en escons i d’un augment espectacular de vot als socialistes, de gairebé dos punts en dos dies, una autèntica bestiesa.
Ahir el PSC va guanyar dos escons i ja deixa Junts i el president Puigdemont, que l’estalonaven, a nou escons de distància. I Esquerra a tretze! Fa quatre anys Esquerra i el PSC van empatar a escons i Junts va quedar només un escó més endarrere. Si arribem així com anem al 12 de maig, sense una reacció urgent i en massa del votant independentista, assistirem a una nit molt fosca i depriment, molt lamentable, per al procés d’independència de Catalunya.
Els dies vinents veurem l’evolució d’aquesta tendència –i si hi ha cap reacció, sobretot dels abstencionistes per la independència. Però, ara com ara, quan la campanya encara pot fer un tomb i per afavorir-lo, hi ha un parell de coses que crec que és convenient que tots posem honradament sobre la taula.
La primera és l’enorme magnitud del perill que se’ns acosta. Al costat de Salvador Illa, José Montilla és un abertzale i Pasqual Maragall un candidat a anar a la presó condemnat per sedició. No ens enganyem. No hem vist mai un candidat a president de la Generalitat de Catalunya –que tinga opcions de ser-ho– tan al·lèrgic a la nació catalana, tan profundament espanyol. Allò de Lérida és una anècdota, al cap i a la fi, però és ben significativa. Per primera vegada la Generalitat de Catalunya pot tenir un president perfectament intercanviable com a president de la Generalitat Valenciana. I les conseqüències, en aquest precís moment, d’una cosa com aquesta poden ser simplement terribles si s’hi manté quatre llarguíssims anys. Els catalans del País Valencià i de les Illes sabem de sobres què significa tenir un president a la contra, quant de mal et pot fer un govern a la contra. Els catalans del Principat sembla que no siguen conscients que també els pot passar a ells.
I no ho dic parlant tan sols del punt de vista nacional. Que del punt de vista de la gestió, diguem-ne, administrativa –en vista dels seu historial de gestor– la cosa pot ser pitjor i tot. En tots els terrenys.
La segona cosa que vull posar sobre la taula. El PSOE, amb el psicodrama de Sánchez com a gran actuació estel·lar, en realitat no fa res més que servir-se dels immensos regals que l’independentisme li ha fet tots aquests anys. D’una manera absolutament imbècil i estúpida que molta gent no ens hem cansat mai de denunciar una vegada i una altra. I que no es poden repetir més, no a partir d’ara.
Recordaré tan sols que en les eleccions del 2015, les dels seixanta-dos escons de Junts pel Sí, el PSC en va obtenir catorze i prou. I a les eleccions imposades des de Madrid, les del 2017, dèsset. Era, literalment, un partidet escarransit, mig mort, en el pitjor moment de la seua vida. I l’independentisme, d’una manera irritantment frívola, el va ressuscitar.
El va ressuscitar perquè els uns i els altres el van fer servir per a fer la punyeta al contrincant independentista. Els uns i els altres, pactant amb ells a les diputacions o a Madrid, el van tornar a situar en la centralitat catalana, on ara amenaça d’arraconar no solament la voluntat de llibertat del país sinó també les seues paradetes, que tant els importen.
I no és que no els haguéssem avisat. El maig del 2018 vaig escriure “No a Sánchez, no a Rajoy”, explicant que, del punt de vista de la independència, no hi havia cap raó que pogués justificar de votar a favor de la moció de censura contra Rajoy per canviar-lo per Pedro Sánchez. El juliol del 2019 vaig escriure “Junts a la diputació, sense vergonya”, criticant aquell acord que va malferir per sempre l’estratègia independentista, tornant a legitimar el partit que, de la transició ençà, és el pal de paller d’Espanya i per tant l’obstacle més gran per a la independència. He criticat una vegada i una altra Esquerra i la seua política d’aproximació als socialistes, especialment a Madrid, on s’han fet coses inqualificables. I, en resum, el setembre del 2019 vaig avisar que “No es pot posar fi a la transició sense eliminar el partit de la transició”.
Però, els uns pels altres, han deixat que el monstre cresca i ara no és clar si seran a temps de frenar-lo o si els arrossegarà. En realitat la jugada bruta –brutíssima– de Pedro Sánchez i l’amenaça d’un govern de Salvador Illa únicament les podrà superar el país amb una reacció de ràbia profunda, amb un mobilització històrica de l’independentisme a les urnes. Una mobilització que tan sols pot reeixir si va més enllà dels partits. Com el Primer d’Octubre, quan la gent va superar el govern i va anar més lluny que no es preveia. Com amb la Via Catalana, que ens va fer adonar de qui érem i de què podíem fer, superant totes les expectatives. Com a l’aeroport i a Urquinaona, on vam expressar com mai en la història d’aquest país que no ens arronsaríem davant Espanya, manàs qui manàs a Madrid –que ja hi manava Pedro Sánchez.
Com sempre, com gairebé sempre, doncs, la resposta catalana dependrà de la gent. De tots nosaltres. Perquè no hi ha cap més manera de fer-ho, això de defensar ara mateix el país, i perquè cada vegada que ha calgut ja hem demostrat que si ho volem, podem.
PS. A Escòcia les coses també van mal dades. D’Edimburg estant, Stuart Biggs ens explica la crisi del govern escocès i del SNP: “La crisi de l’SNP obre la porta a la recuperació de la majoria del Partit Laborista a Escòcia”.
