Gaspart-Valtònyc: aquest país que m’agrada

  • En referència als records necessaris que fan la nació, el dol és millor que els triomfs, perquè acaba imposant deures i obliga a un esforç comú en el futur

Vicent Partal
07.05.2024 - 21:40
Actualització: 07.05.2024 - 23:06
VilaWeb
Joan Gaspart en una imatge d'arxiu

“Haver sofert junts: sí, el patiment comú uneix més que la joia. En referència als records necessaris que fan la nació, el dol, els diferents dols, són millors que els triomfs, perquè acaben imposant deures i obliguen a un esforç comú en el futur.”

La frase és d’Ernest Renan, un autor que sempre m’ha inquietat, però que reconec que té una idea clara de què és una nació. Segons Jean Lacouture, aquesta frase era una de les claus que inspirava la visió del general De Gaulle, que portà França a alliberar-se dels nazis: el sofriment comú imposa deures comuns.

En el procés d’independència de Catalunya ha existit aquest sofriment comú, però –rars i exòtics com devem ser– no ha originat gaires deures comuns. És una cosa ben estranya, que em fa dubtar sobre la veritat del compromís independentista d’aquells que sempre han avantposat el seu interès personal, de partit i d’hegemonies, a l’interès del conjunt de la nació.

Però ahir vam saber una història que m’ha reconciliat amb el país.

Arran de l’anunci de Joan Gaspart dient que votaria Puigdemont, alguns d’aquells militants dedicats a esguerrar-ho tot van aprofitar-ho per provar d’agredir verbalment Josep Arenas, Valtònyc.

Josep, signant del manifest de suport al 130è president, havia expressat poques hores abans la seua incomoditat per haver-ho de fer. És més que comprensible, si es valora la gran distància ideològica que el separa de Puigdemont. Havia deixat escrit un raonament clar en què explicava la seua decisió: “No crec en partits ni discursos en campanya. Però hi era, perquè si se l’ha de fer fora, no serà el 155. Perquè la crisi de legitimitat que provoca al règim del 78 em representa. Votar-lo també pot ser un moment incòmode, però pot fer trontollar moltes coses.”

Potser per això, i suposant que estava sensible, un d’aquests graciosets de Twitter que sempre estan a la que salta –no sé si amb el carnet de partit a la butxaca, però amb el ressentiment de partit al cap, segur– va aprofitar la notícia de Gaspart per enviar una pulla a Valtònyc.

I Valtònyc, que per mi és una de les persones amb el cap més ben endreçat del país –i he d’aclarir que som amics i, per tant, potser això no ho hauria de dir en públic–, li va respondre de la millor manera, a l’estil de Cassius ClayMuhammad Ali. Fent allò que Mailer va dibuixar tan finament –”Balla com una papallona i pica com una abella”–, Valtònyc deixà el debat sentenciat per KO directe:

“Vaig poder saludar-lo a la Casa de la República. Un dia li vaig demanar per què ens ajudava si era pepero i va dir que si no ens ajudem entre catalans estem acabats com a nació. Va donar refugi a exiliats mentre altres feien tuits de monedes de plata per veure si podien governar.”

He de reconèixer que sempre m’havia estranyat aquest ajut –Puigdemont va viure una part dels primers dies de l’exili en un hotel de Brussel·les propietat de Joan Gaspart. Jo també em deixava endur per la mala fama de l’ex-president del Barça i per la seua coneguda orientació política, favorable al Partit Popular. Però quan, anys després, vaig llegir M’explico vaig entendre que hi havia un lligam personal, que superava les desavinences polítiques, lligam que l’explicació donada ara per Valtònyc aclareix del tot.

Diu Puigdemont al llibre: “Jo crec que Gaspart s’ha portat bé no pas perquè tingui cap sensibilitat política en relació amb la nostra causa, sinó simplement perquè ha entès les circumstàncies personals que travessem.” Diu Valtònyc que Gaspart li va dir: “Si no ens ajudem entre catalans estem acabats com a nació.” Quina lliçó!

Quina lliçó, de fet, de tots tres. De Gaspart, de Valtònyc i de Puigdemont. Tres persones amb ideologies molt allunyades entre si, però capaces de fer passar la pertinença a la mateixa nació, el deure d’auxili i l’empatia personal davant qualsevol altre interès petit, egoista. I això m’ha fet pensar que n’hauria estat, de diferent, la història d’aquests sis darrers anys si el “patiment comú” de Renan hagués estat la norma. Rectifique: que en pot ser, de diferent, el nostre país si el “patiment comú” passa a ser la norma, després de les eleccions de diumenge.

 

PS1. “Al final només podran viure a Barcelona persones que cobrin com a mínim 3.000 euros el mes.” Això explica Anna Pacheco en aquest nou episodi del pòdcast Santa Eulàlia. Cal escoltar-lo, perquè diu veritats com el puny.

PS2. En una història fascinant, Anthony Faiola i Stefano Pitrelli ens expliquen que el papa Francesc ha obert les portes del Vaticà a les treballadores sexuals trans.

PS3. Som en un moment crític de la història del nostre país. VilaWeb fa 29 anys i encarem el futur amb el rigor i el coratge amb què hem transitat aquests anys, per damunt de qualsevol adversitat. Però, precisament perquè s’acosten núvols molt negres, necessitem més que mai el vostre suport. Feu-vos subscriptors de VilaWeb.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor