Gaspart-Valtònyc: aquest país que m’agrada

Recomano de llegir l’article de Joan Maragall “Ah! Barcelona”, publicat a La Veu de Catalunya l’1 d’octubre de 1909, arran de la Setmana Tràgica. Les darreres paraules són les següents (reprodueixo part del darrer paràgraf i sobretot tenint en compte la darrera frase, mantinc l’ortografia d’aleshores):

“Catalunya, Barcelona, has de patir molt, si vols salvarte. Has d’acceptar les bombes, y el dol, y el robo, y l’incendi: la guerra, la pobresa, la humiliació, y les llàgrimes, moltes llàgrimes; fins que del fons del teu sanglotar salti la guspira que t’abrandi el cor en un amor qualsevulla ―jo no sé ara en quin, però en essent amor tots son iguals. Tot amor és valentía, potencia, creació y virtut social; sols ab ell se pasten els pobles; y sols en el dolor podràs trobarlo. Qui no pateix, no pot dir ben bé que estimi; y ¡ay! d’aquell que pateix sense l’amor! Cerca l’amor en ton dolor, ah! Barcelona, ―y qui no hi vulgui ésser en això, que s’en vagi. Y si al cap-d’avall resultés que’ns en havíem anat tots, al mirar Barcelona deserta, Catalunya desolada, qualsevulla viatger podría dir: Aquí hi hagué potser una gran població; però per cert que may hi ha hagut un poble.”.

Contraposa “població” a “poble”. Podem tenir una població de plantes, d’insectes, d’individus (en estadística). Una “població” és de qui es predica, un poble és qui predica.

En un assaig que vaig escriure el 29/10/2012 (abans de les eleccions catalanes del 25 de novembre de 2012) titulat “Parlant del que es parla”, referint-me a la idea de “població” (=populatxo) i “poble”, dic:

“I aquest populatxo què? Doncs mig navegant entre sofriments i discursos apocalíptics i/o salvadors. S’indigna i part novament torna a confiar en dirigents de l’esperit, de la política i/o de la finança. Quan el populatxo actua com a poble tenim el discurs de la dignitat (en els últims temps expressat en negatiu: “indignació”), quan actua com a receptacle d’ordres és bàsicament població, o populatxo.”

I com una profecia dita uns cinc anys dels fets de 2017, acabo l’assaig amb aquest comentari:

“Potser algun dia escric un conte on un president de la Generalitat demana la independència d’un territori (= paradís fiscal anomenat Tulacanya) per fugir de la justícia espanyola ell i tota una colla de polítics i assessors de la seva òrbita acusats de frau econòmic i financer, el frau polític es pressuposa. I el populatxo què en aquesta futura terra promesa? Doncs el populatxo a callar, no escoltar i no mirar, no sigui que al final perdi la gallina dels ous d’or de la “independència”.”.

Ben escrit està. No és persona de la meva admiració, no allargo el tema.
Em fixo en dos altres suports, dels milers que ha rebut el President Puigdemont.
Si no he llegit malament, en Lluís Llach i n’Eudald Carbonell estan a favor del que representa.
Si m’equivoco, disculpeu.
Però si és cert, em reconcilia amb la gent radicalment d’esquerres, profundament radical, que sense sectarisme, avaluen quin dels projectes polítics, i quin dels tarannàs personals s’avenen més amb allò que volem: un país lliure, una societat cívica, uns representants dignes.
Aquest és el recolzament que m’ha tocat la fibra.
Aquella gent progressista de veritat i no els “revolucionaris de saló” , en expressió de l’admirable Jorge Semprún. No Carneros, Coscubielas, sindicalistes acomodats ni cupaires de fitxa policial immaculada.
Lliurepensadors amb autoritat moral i dedicació a la comunitat. Menys declaracions, més empatia.
Els que milloren allò que s’han trobat.

ALTRES FEIEN TUITS DE MONEDES DE PLATA PER VEURE SI PODIEN GOVERNAR.
Ara deu fer dotze o catorze anys en una conferència a Lleida, Jorge Wagensberg ens va desvelar el secret més pregon del comportament polític quan va dir que en el debat parlamentari hi ha una estratègia clara d’observar què diu l’altre per descobrir diferències, en comptes de mirar de comprendre l’altre per descobrir coincidències.
Des d’aleshores em miro les campanyes electorals des d’un altre punt de vista, gairebé res no és com abans i l’anàlisi és molt més fàcil.
Avui a l’editorial, Vicent Partal ens porta l’exemple singular i molt positiu de Gaspart, Valtònyc i Puigdemont, que comprenien la discrepància política i fins i tot estètica, però eren capaços de fer pasar la pertinença a la mateixa nació, el deure d’auxili i l’empatia personal davant qualsevol altre interès petit, egoista, mentre altres feien tuits de monedes de plata per veure si podien governar.

Bona nit,
Estic escoltant el debat a TV3, la senyora Oltra està fent bé la feina, estan quedant bastant retractats. Les dues úniques dones son d’esquerres i ho fan bé. No hagués estat malament haver-los llegit o explicat aquest fet que, els catalans, si no ens ajudem, estem acabats com a nació, és clar que els dos de l’extrema dreta odien, com s’està explicitant al debat, i odien en castellà, cosa que denigra l’idioma, però els altres haurien de ser conscients del risc d’acabar amb la nació, si no ens ajudem.

Que en Gaspar li digui a en Josep Arenas que “Si no ens ajudem entre catalans estem acabats com a nació”, és força contradictori tenint en compte que en Gaspar ha estat del pp i tots sabem com aquest partit se les ha gastat sempre, tant a nivell d’estat com autonòmic, tant si governa com si no, amb la llengua i la cultura catalanes i amb els catalanistes dels Països Catalans. La nació a que fa referència en Gaspar inclou el País Valencià, les Illes Balears, la Catalunya Nord, la Franja de Ponent, Andorra i L’Alguer? Pregunto. O només el Principat? La nació és la llengua, i els seus dominis geogràfics abasten, per tant, tots i cadascú dels països on es parla, no tan sols les quatre províncies del nord. Si els atacs a la llengua, sense importar el lloc concret on és atacada, sigui al País Valencià, a les Illes Balears, a la Franja de Ponent, no només al Principat, a u li semblen esdeveniments aliens, si a u li queden lluny, com va dir aquell, i se’ls mira amb absoluta indiferència, llavors no puc evitar tenir les meves reserves quan sento que aquesta persona s’ha posat en mode nacionalista sentimental. Disculpeu, però l’anècdota del que li va dir en Gaspar a en Josep Arenas no em serveix com a exemple vàlid per a il·lustrar la frase d’Ernest Renan. La idea de l’article és una veritat que no admet discussió i és bo recordar-la. Si els del 52% ho haguessin tingut present, ara no ens trobariem en la situació desgraciada on som. L’exemple utilitzat, repeteixo, no em fa el pes. Per una altra banda, els ERufianes poc s’entén què hi fan, com encara hi poden haver rucs que els vagi a votar.

Per Junqueras, un psicòpata de llibre com ja he denunciat diverses vegades, el seu enemic únic és Puigdemont. Ell solet ha arrossegat a tota l’ERC. Si s’ha de carregar la independència no té cap problema. Un dia Puigdemont haurà d’explicar fins a quin punt li ha sigut un martiri haver hagut de soportar aquest desgraciat sense poder denunciar-lo, per no trencar les possibiltats d’una unió de l’independentisme. Aquí està quasi tot. La resta la tenim amb les CUP’s que van a la seva, però també son capaços de fer un front comú.
Els catalans som estranys, molt critics i sempre renegant, però ja hem vist que la ciutadania s’ha mantingut molt unida fins que el Mossèn ho va rebentar tot, quan va prioritzar a finals del 2017 l’hegemonia a la independència. Estic convençut que ja ho tenia pensat d’anduvi, de fet des de que va entrar a ERC, però en tot cas va ser un gir definitiu que no ens deixava opcions per anar units. Ara costa parlar amb la gent d’ERC perquè estan alineats amb el partit, amb cero empatia per Puigdemont i JxC. La majoria son uns acomplexats i els seus argument son penosos.
Dic tot això, perquè el cas de Josep Arenas és el normal, també entre nosaltres. El cas de Gaspar és diferent, ja que els votants del PP, PSOE, C’s, VOX i molts dels Comuns (Recordem l’Albiach assenyalant el seu vot a la DUI) han perdut la humanitat compartida i han deshumanitzar a tots els independentistes, personalitzats en Puigdemont. Gaspar pot ser només és o era del PP per motius de projecte econòmic i no nacionals.

El que explica aquest editorial, és el que realment hauríem d’entendre. I sembla que ens costa molt,massa.
Algú pensa que si arribem a ser independents; serem un país de postal?que que ja no tindrem eleccions? Que tots serem idiològicament iguals?.
El que hem d’entendre d’una vegada és que primer hem de ser independents i després ja ens votarem.
A catalunya hi ha diferents sensibilitats, no esteu veient que el feixisme català potser entre al parlament?
La nostra catalunya lliure s’ha de fer entre tots. Els que ens agraden més i els que ens agraden menys i quan siguem una catalunya lliure els catalans i només els catalans decidirem qui la governa

Vaig seguir en directe l’ intent d’ arraconar a en Valtonyc per part d’ un ‘militant dedicat a esguerrar-ho tot*’ i ho veig com en Vicent.
Hi afegiria que la clau es la confiança entre persones. Es pot ser molt diferent, creure en coses molt diferents, però si hi ha confiança -i el patiment en comú en genera- podem aconsseguir plegats objectius que a priori semblen inassolibles.

En *, pel que he vist a X, es un defensor incondicional d’aquest del que ens parla en Jordi Sanahuja (7:95) i que es responsable de la manca d’ unitat, precisament perque ha trencat totes les possibilitats de tornar a confiar en ell.

Clam del Poble al President: “MHP Puigdemont, comprometis aixecar la Independència i completar la DUI. I empènyer els Independentistes veritables a fer-ho! Cal tornar atacar el Cim i aquesta vegada fins coronar-lo. Sense compromís per a la Independència concreta el programa esdevindrà palper mullat, li mancarà la força de l’esperit, no s’anirà a totes en la Llengua, en la Nació i en la Independència, aleshores prevaldrà l’anar fent i el parlem-me.”

Davant d’aquests núvols tan negres no podem ni hem d’atemorir-nos, ans el contrari, hem de jugar a totes, tan els votants com el 130è President de la Generalitat de Catalunya, que es presenta aquestes eleccions del 12M de 2024. Ara, això representa pels votants el vot i pel President el compromís total. Només així tindrà opcions a guanyar i poder governar.
Amb tot el màxim respecte per Gaspar i Valtònic i moltes persones com ells, reprodueixo ací el que he escrit com a Clam del Poble al President:

“MHP Puigdemont, comprometis aixecar la Independència i completar la DUI. I empènyer els Independentistes veritables a fer-ho! Cal tornar atacar el Cim i aquesta vegada fins coronar-lo. Sense compromís per a la Independència concreta el programa esdevindrà palper mullat, li mancarà la força de l’esperit, no s’anirà a totes en la Llengua, en la Nació i en la Independència, aleshores prevaldrà l’anar fent i el parlem-me.

Diferenciis dels altres aspirants pel seu compromís absolut i prioritari del 1-O, de la DUI, de la Independència. Faci-ho plenament visible a Catalunya i Europa.

—

Comprometre’s per aquesta nova legislatura, en aixecar la Independència deixada en suspens el 10 d’octubre de 2017, és garantia de credibilitat , esforç i il·lusió pels indecisos, pels abstencionistes i per a tothom.

Amb l’objectiu de recollir molts vots dels que van votar l’1-O, cal parar els peus a l’espanyolisme amb el compromís del MHP Puigdemont, ell el primer! Ell ha de donar exemple i esdevenir un esperò, per això és el capdavanter.

—

Sr. Puigdemont, MHP, faci la seva gran part del petit sacrifici, del petit esforç, que ens demana als indecisos i als abstencionistes, i a tots els demés votants. Ens necessita a tots, quants més millor. Passi davant del Poble, com a líder capdavanter, comprometent-se de forma manifestament visible per a tots els catalans, comprometent-se aixecar en aquesta propera legislatura la Independència deixada en suspens per vostè mateix el 10 d’octubre de 2017. Aleshores tindrà molts més vots per a guanyar aquestes eleccions i defensar Catalunya.

—

MHP Puigdemont, el senzill fet de demanar-nos un “senzill gest”, un petit esforç, un petit sacrifici” no salvarà la Nació Catalana, que ara més que mai està en perill, cal alguna cosa més per tal de moure tots aquells que el Primer d’Octubre vam votar amb coneixement de causa i amb molta il·lusió i esperança, cal un compromís del líder, un compromís solemne i ben visible per a tots, un compromís en no parar ni abandonar el Poble, estant investit o no com a nou President, fins aixecar la Independència suspesa aquell trist i fatídic 10 d’octubre de 2017, un compromís amb el Mandat del Poble de l’1-O, la Catalunya Independent en forma de República.

Sr. Puigdemont, vol per Catalunya el meu vot? Sr. Puigdemont, vol per aixecar les persianes de la Nació el vot dels 200.000 o 700.000 abstencionistes?
Doncs, si és que sí, doni exemple com a líder i capdavanter, comprometis a totes amb aquest Poble, reafirmi el Mandat del Referèndum d’Autodeterminació de Catalunya vinculant, de l’1-O, comprometis aixecar la Independència suspesa, comprometis complir i completar la DUI del Parlament Català del 27 d’octubre de 2017, i comprometis oficialment, si potser des de la mateixa Casa de la República a Waterloo, davant de tot Europa, desplegar així que pugui la Llei de Transició Nacional del 6 i 7 de setembre de 2017.
Aleshores tindrà el meu vot aquest 12M de 2024, i el que serà molt més important, recuperarà la credibilitat i la confiança de tants i tants catalans, entre tots ells els 700.000 abstencionistes i el seu vot per poder assolir la Presidència del govern català, per poder restablir la dignitat i la moral de Victòria de tots els catalans, per començar salvar la Nació.

Aquests són els dos grans “senzills” gests, “petit sacrifici, petit esforç”, el compromís del líder i el vot de tots els ciutadans. Han de ser tots dos gests, no un de sol, perquè sinó la confiança, el compromís i la Nació s’enfonsen.

Jo votaré!

Vostè, és comprometrà i ho declararà oficialment? Faci-ho, quan més aviat millor, ens hi va la Nació, ens hi va Catalunya, ens hi va la nostra Llengua i futur!”

Deixant de banda les referències al president Puigdemont, aquest és precisament el llegat que em va deixar a mi l’1-O.
Vaig veure més clar que mai abans que, malgrat les nostres diferències, tots els que vam sortir al carrer érem un poble, i era aquest fet que ens hauria de permetre conviure en la diversitat d’opinions.

(I també em va fer més evident que mai el mur que, amb la seva intolerància i afany de dominació, la majoria d’espanyols havien aixecat entre ells i nosaltres, un mur que sempre farà impossible una convivència real entre els dos pobles mentre no tinguem un estat propi)

Que Lluis Llach hagi firmat un manifest a favor de C.Puigdemont és una demostració molt clara de quí tenim com a enemic.
Si a les manifestacions mltitudinàries del 11/setembre mai ningú es preguntava de quin partit era els que anàven al seu costat, nomès ens uníen les senyeres i estelades, ara és realment molt decebedor que hi hagin tants partits reclamant que nomès ells ens poden portar a l’independència.
Divideix i guanyaràs. Els unionistes guanyaràn no perquè Catalunya vulgui pasar pàgina del independèntisme, sinó per les lluites des de el punt de vista estèrils dels partits dits independèntistes.

L’essència del poble és a la nació que s’expressa en la llengua i es concreta en la solidaritat dels seus membres. A Ponent ho detecten millor que naltres i malden per substituir el català pel seu castellà que ens han obligat a aprendre com a “lengua del imperio” i ara ens el volen exigir com “la lengua de todos”. De Puigcerdà a Guardamar no serem vistos mai iguals al castellano viejo però és la forma que tenen de, perdent l’essència, convertir-nos en colònia. I no parlem de cosmètica.

Per descomptat, primer Catalunya independent, després, un cop lliures, podrem escollir lliure i democràticament el model de país que vulguem.

Per això necessitem anar tots a una, amb transversalitat, no te sentit, com fa la CUP, d’avantposar les ideologies més esquerranes al fet d’anar junts per l’alliberament de Catalunya.

Lògicament, parlo de la CUP per ser d’esquerres radicals i independentistes, car parlar de Podemos-SUMAR-Comuns és parlar “d’esquerres” però espanyolistes colonitzadors, molt implicats en reconèixer països externs, com Palestina, Sàhara, Kurdistan, etc., però ni un esment a defensar una Catalunya independent.

M’agrada aquest titular que ens fa Vicent avui, justament per la creença que sostinc, que la independència la tindrem el dia que tots els catalans coincidim en aquesta clara voluntat d’assolir-la
Amb aquest sentit, advocaria per no caure en les contradiccions que darrerament tants entesos ens omplen el cap amb actituds que son completament contraries en l’acceptació de que tant Valtònyc com Gaspart, puguin ser elements igualment imprescindibles per arribar un dia, a la plena sobirania del nostre país.
En aquesta sentit, perquè vostè mateix Sr. Partal discrimina a gent que també en forma part, com podria ser la Sra. Sílvia Orriols, que fins sembla que detesta i tot?
Si em diu que aquests sí que no, és que no només no ens entenem, sinó que defensem causes diferents de la nostra voluntat irrenunciable d’arribar a la plena independencia.

Entre independentistes ens hem d’ajudar, que només ens tenim a nosaltres mateixos. En això la majoria estarem d’acord. El problema mai hem estat aquells qui, honestament, volem la llibertat dels països catalans. Com tu dius, Vicent, son els interessos personals i de partit els que ens fan més mal. Per tant, el problema el tenim, principalment, a la classe política.

A mi no em molesta quan un independentista vota diferent que jo. Cadascú té les seves prioritats en funció de la seva interpretació del conflicte i dels seus actors. Ja sigui votant Alhora, Junts, la CUP, Aliança Catalana o Esquerra… fins i tot si s’absté!; si creu que la seva decisió ens acosta a la independència, és dels meus. Tenim un objectiu comú. Potser pensaré que s’està equivocant, però sé que si tots dos persistim ens acabarem trobant en algun punt del camí. En canvi, si els vota per altres raons: interessos personals, de partit, racisme, dogma, rancúnia… estarà utilitzant l’independentisme com excusa per assolir els seus propis objectius espuris.

Com que no m’agrada el paternalisme, no m’agrada quan, des de dalt, ens toquen els tambors de la por, de la pena o de la ràbia, per tal de manipular les nostres emocions en un sentit o un altre. Cal respectar la intel·ligència i la llibertat dels altres. Si volem una república de ciutadans lliures hi haurem d’arribar lliurement.

Salut!

Al president Puigdemont l’han volgut fer fora de la democràcia. Espanya a: Espanya, Espanya a: la diplomàcia Europea, Espanya a: els tribunals, i Espanya a: la U.E.
.
I ha guanyat sempre a Espanya. Quants ho podem dir això?
.
I ara es presenta per ser president de Catalunya. Segur que us voleu perdre com continuaria la pel·lícula, si això passa?!
.

El «patiment conjunt» té ara un valor fonamental de democràtic. Crec que cal ajudar-lo a restablir, en primer lloc, la democràcia. Per tant crec que cal fer pinya amb el president, al marge dels ideals en aquests moments.
.
Perquè al Mediterrani occidental «tots junts», no vol dir ser tots ser una sola persona, vol dir totes les persones actuant de comú acord. I no esteu d’acord amb la democràcia?
.
Encara que ell, com qualsevol polític, o persona, ens pogués decebre. I que jo trobo totalment legítim que Gaspar sigui del PP, i voler una Espanya vertical, o del que sigui. El que és totalment il·legítim, i intolerable, es que per ser del PP, o del PSC, tinguis unes condicions democràtiques diferents.
.
Parlem de persones, i parlem d’un sistema democràtic que no progressa del tot adequadament, segons el meu parer.
.
Previ, i queda lligat amb aquest comentari. Acabo d’escriure altre a Joan Minguet Batllori. On faig la consideració de què no hi ha cap conseqüència, ni civil, ni penal, per a qui ens estafa amb el vot quan promet una cosa, i fa l’altre.
.
Considero aquest és un problema important, perquè impedeix que ens puguem en refiar del que diu ningú. I en realitat acabem votant, no el que voldríem que passés, sinó per a qui pensem impedirà el que diu que en volen fer d’altres.
.
Però no podem fer res pels incompliments de les promeses, en temps real. No podem de canviar de botiga (de partit) si les sabates que ens han venut, es desfan ja al sortir de la botiga.
——
Al peu 1: Salvador Illa diu que vol posar al senyor Trapero de cap de policia. És perquè va decidir no estovar a la gent a l’èpic 1-O; o per què aquest tenia un pla per a detenir al 130è president?
.
A qui votarà Salvador Illa?
.
Al peu 2: https://www.vilaweb.cat/noticies/algu-votara-cultura-prometen/

Gràcies per una editorial que ens fa reflexionar Vicent; qualsevol persona minimament amb seny davant dels xixarel-los d’Illa/Aragonès demostradament nefastos smb ls gestió i obedients amb aquells wueces fan l’espoliació, la represio i el genocidi del catala , quina opció li queda Vicent? ja veus ciutadans com en Llach com s’ha posicionat.
Una altra assumpte Vicent, si aquest Gaspar en cas de veure la realitat de la nostra llibertat d’aquesta espaÑa, quin posicionament agafaria, també sabent la seva ideologia

Bon dia Vicenç, “Si no ens ajudem entre catalans estem acabats com a nació”. L’exemple que proposes en el teu article sobre Gaspar-Valtònyc-Puigdemont, com a exemple de tres persones conegudes està bé, molt bé i reconforta. Però abans, durant i després de l’1-O podem trobar milers d’exemples com aquest. Milers de persones que han sigut conscients d’aquest sofriment comú i que s’han obligat a l’esforç comú de què parles.
Milers de persones, de diferent sensibilitat política, han mostrat la seva solidaritat amb els represaliats, de diferent sensibilitat política, i també n’han pagat un preu; assumir uns deures comuns i creure’s que formem part de la mateixa nació per sobre de qualsevol altre interès personal, els ha comportat modificar el seu projecte de vida, conflictes amb amics i familiars, emmalaltir o fins i tot ser objecte de la mateixa repressió contra la que es manifestaven.
L’article però també va de les eleccions, de candidatures i de suports. I en aquest sentit, coincideixo en què convindria que de les eleccions de diumenge sortís un parlament en el què el nombre de diputats, diguem nacionalistes catalans convençuts, fossin la majoria i que Puigdemont recuperés la presidència que li va arrabassar el 155.
Sabem però, com han anat les coses abans, durant i després de l’1-O. Sabem (i en bona mesura gracies a la feina de periodistes com els de “VilaWeb) qui ha fet passar la pertinença a la mateixa nació davant qualsevol altre interès petit i egoista i també en quina mesura les diferents actuacions han estat encerts o errors i també sabem que hi ha persones amb més o menys empenta i amb diferent grau de convicció i compromís.
Vist tot el que ha passat en el procés i del meu pas pel Consell de la República arribo a la conclusió que perquè el nou govern prengui les decisions que ens portin decididament, aquesta vegada sí, a la independència, necessitarà el suport incondicional de diputats amb capacitat i coratge demostrats i reconeguts. Es a dir, crec que seria just i necessari que la formació de Ponsatí, “Alhora” assolís el percentatge de vots suficient per poder entrar al Parlament.

Jo ja he votat per correu i he votat Junts perquè crec que ara és el moment de la restitució i de preparar-nos per l’embat final.

Però això no significa que no estigui indignada amb Vilaweb per el tracte reservat a Aliança Catalana.

Un article com el d’avui, on lloa i diu que els “peperos” poden defensar els catalans com qualsevol, no pot negar el reconeixement de catalanitat als de Ripoll.

El Sr. Blesa ja va advertir a en Partal que s’equivocava en considerar la Orriols d’extrema dreta. Però, en tot cas, extrema dreta o no… em creia que es tractava d’anar tots (TOTS!) a la una a defensar-nos units com a poble.

L’article és simplement contradictori o, potser…. hipòcrita.

Confesso que m’ha sorprés agradablement la sortida de Gaspart. Sí, és del PP, però sobretot és català. És curiosa l’obssesió de alguns per prioritzar per damunt de tot l’ideologia, i passa que d’ideologia no s’en viu ni arregla res.

És curiós que els partits d’esquerres que teóricament actuen en pro de la comunitat, a l’hora de la veritat prioritzen la ideologia per damunt de la comunitat i dels seus interessos. Pregunta Ramon Isern que si amb gent com Gaspart hem de fer l’independència. Doncs bé SÍ, si no podem fer l’independèmcia amb gent així, no la farem mai. Que és el que ha passat fins ara! No farem l’independència ni tampoc la Democràcia sense adjectius.

Quan es trenca el lligam entre veins i conciutadans de confiança mínima, i es prioritzen altres coses com la ideologia el món acaba sent un infern. Naturalment quan siguem independents mai votaré al partit del senyor Gaspart peerqué ja podrem prioritzar ideologies si cal o maneres de gestionar el comú. Però no abans.

Amb l’excepcio’ dels partits feixistes i/o xenofobs, n’estic farta d’aquestes divisions esquerra-dreta i nomès ens cal mirar el PSOE que es pinta d’esquerres i progressista tot i applaudir el 155, tribunals i jutges patriotics, condemnes de presó absurdes per castigar pacifistes amb una ideologia diferent, Pegasus, infiltracions, etc.etc. En aquest moment crític, i si el President Puigdemont ens decep serà per darrera vegada, hem de votar Junts. Com diu en Tony Vallès, fem primer l’independència.