22.05.2024 - 21:40
L’estat espanyol, juntament amb Irlanda i Noruega, han decidit de reconèixer l’estat de Palestina. La decisió, a parer meu, és correcta.
Tothom és conscient que l’única solució raonable del conflicte, encara avui, és la coexistència de dos estats independents sobre les fronteres del 1946. I reconèixer l’estat palestí, ara, és una manera d’equilibrar les forces. Ara, no té trellat proclamar aquesta solució mentre es deixa que Israel, amb la seua política d’ocupació il·legal a Cisjordània i de guerra a Gaza, faça cada dia més inviable l’existència d’un estat palestí.
Dit això, aquest reconeixement em sembla especialment interessant d’analitzar amb perspectiva catalana i amb el rerefons de la proclamació d’independència feta pel parlament el 2017.
Perquè Espanya trenca, finalment, la seua obsessió diplomàtica i reconeix una independència unilateral i no negociada.
Perquè Espanya reconeix una independència proclamada no per una institució legalment preexistent, com seria el cas d’un parlament autonòmic, sinó per un moviment polític i a l’exili –la independència de l’estat palestí va ser proclamada el 15 de novembre de 1988 a Alger per l’Organització per l’Alliberament de Palestina.
I perquè, cosa encara més interessant, reconeix l’existència d’un estat malgrat que no té cap control efectiu sobre el seu territori.
Espanya, contradictòriament, s’ha negat sempre a reconèixer Kossove i també Taiwan o Somalilàndia, països amb un control efectiu del seu territori indiscutible i que funcionen com a estats viables amb tots els atributs que es reconeixen als estats. I s’hi ha negat tan sols per mirar d’impedir que una declaració unilateral d’independència, com va ser la catalana, puga ser reconeguda al seu torn per cap membre de la comunitat internacional.
Finalment, aquesta posició tan dura i intransigent i que tants maldecaps ha causat a Espanya ha caigut, en bona part pel cinisme de Pedro Sánchez. Simplement, ara al president del govern espanyol li convenia de reconèixer l’estat de Palestina per raons de política interna i ho ha fet –Espanya ja reconeixia diplomàticament l’OAP i la decisió d’ara, per tant, no canvia pràcticament res a efectes pràctics. Amb l’afegit que Sánchez, alhora, sense immutar-se, continua armant Israel i fent-hi negocis.
A la pràctica, aquest pas d’ara no significa res per a Catalunya. Perquè, a diferència de la situació del 2014 al 2017, ara la crisi catalana no és aguda ni tenim, com teníem aleshores, cap política exterior. Per tant, el gest espanyol ni ens beneficiarà ni ens perjudicarà. Però sí que hi ha un parell de lliçons a aprendre que crec que paga la pena de comentar.
La primera és que el reconeixement internacional és el factor decisiu a l’hora de fer la independència. Molta gent estava, i està encara, obsessionada a discutir si ens havíem preparat prou o no per fer la independència, i en realitat això era i és una discussió absurda. Estàvem preparats de sobres perquè alguns estats reconeguessen la independència de Catalunya, especialment com a reacció a la violència espanyola del Primer d’Octubre. Simplement, el govern no ho va ni intentar, tot i saber i tenir proves que hi havia estats molt predisposats a fer-ho.
Entre aquests estats, és veritat que Israel havia demostrat que era dels que tenien més simpaties envers la causa catalana. I, de fet, va ser dels darrers a acceptar la pressió espanyola; en canvi, els palestins van córrer a fer costat a la violència d’Espanya contra els catalans. Ara, he de dir que d’això se n’ha fet un gra massa en alguns cercles independentistes, perquè s’han fet córrer històries sobre Israel, sobre intervencions fantasioses del Mossad o sobre interessos i ajuts econòmics que simplement no han estat gens contrastades amb la realitat. Aquests mateixos sectors, a més, obliden que sense el vist-i-plau de l’estat d’Israel la persecució de dotzenes d’independentistes catalans amb Pegasus no hauria estat possible.
La segona lliçó és que el conflicte i, per desgràcia, la violència són un gran incentiu per al reconeixement diplomàtic internacional. Al final, la “causa justa“, més o menys justificada, és la manera més senzilla de fer un pas com aquest, si no hi ha un procés d’independència acordat. Cosa que vol dir, evidentment, que l’independentisme va pel camí equivocat quan dóna ales a l’entesa amb el govern espanyol i molt particularment amb el PSOE.
I la tercera és que els fets tenen conseqüències. Fins i tot quan són a molt llarg termini en tenen. La declaració unilateral d’independència de Palestina es va fer fa trenta-sis anys i aleshores la diplomàcia espanyola va respondre dient que era “absurd” reconèixer un estat proclamat a l’exili, que no tenia control del territori que deia representar i que no havia seguit un “procediment democràtic i institucional” per a fer la proclamació.
Tanmateix, avui, quan Noruega, Irlanda i Espanya reconeixen Palestina afirmen que es fonamenten, jurídicament i legalment, en aquella declaració. Hi insistesc: més fonamentats en aquella declaració i el patiment de la societat palestina que no pas reaccionant a un control del territori que no hi és, en el cas dels palestins.
Per això, precisament per això, va ser tan important que el parlament votàs el 27 d’octubre en sentit afirmatiu, fins i tot encara que el govern ja no veiés cap eixida raonable a la situació ni cap possibilitat de fer efectiva immediatament la independència. I per això és tan poca-solta, i ja em perdonareu el qualificatiu, burlar-se’n o discutir animadament si es va fer o no, si es va votar o no, si es va proclamar o no.
PS1. A partir d’ara tinc la possibilitat de respondre en públic els comentaris dels subscriptors i establir-hi una conversa limitada. Procuraré fer-ho poc, però potser alguna vegada m’ajudarà a evitar malentesos. Especialment amb aquella gent que, sorprenentment per a mi i em sembla que amb molt d’avorriment per a la majoria dels lectors, està entestada a parlar més de l’autor de l’editorial que no pas del tema que s’hi tracta.
PS2. Les escoles valencianes faran vaga avui, per defensar la llengua i protestar contra les polítiques del govern de PP i Vox. Ací teniu tot allò que cal saber sobre aquest moviment.
PS3. La batalla contra l’estat espanyol i per la defensa dels drets fonamentals per la causa del 9-N s’ha perdut. El “pecat” de Melero amb Mas s’afegeix a la inadmissió de la demanda d’Homs fa més d’un any i a la renúncia d’Ortega i Rigau a lliurar la batalla europea. Josep Casulleras analitza com ha pogut passar tot això, en aquest article: “La defensa del 9-N a Estrasburg es perd per deixadesa, inacció i el refús del tribunal”.
PS4. Podeu llegir tots aquests articles i més amb accés obert i sense haver de pagar res, perquè 25.000 lectors de VilaWeb se n’han fet, voluntàriament, subscriptors. Podeu considerar si podríeu ajudar-nos, anant a aquesta pàgina?
