14.04.2024 - 21:40
|
Actualització: 15.04.2024 - 08:10
El racisme és un sistema de creences i de pràctiques que es basa a afirmar la superioritat d’una presumpta raça sobre una altra, per privilegiar sistemàticament els membres del grup dominant. Es manifesta amb diverses formes, com ara la promoció d’estereotips negatius, la promoció dels prejudicis, la discriminació, els atacs verbals o físics. El racisme és alimentat per la ignorància, però sobretot pel temor. I creix a partir de les representacions negatives dels grups humans als mitjans de comunicació i la cultura popular. El racisme sempre té un impacte negatiu en la vida i el benestar dels individus i les comunitats. Devastador, en realitat. Cap nació no pot tornar a ser allò que entenem per nació –un conjunt de lleialtats comunes que volen aconseguir uns objectius– si hi arrela el racisme.
Una característica essencial del racisme, que és molt important d’entendre, és per què esclata de sobte. Passa perquè el mecanisme principal que el converteix en ideologia pública és l’eixida de l’armari de racistes que no s’atrevien a manifestar-ho en públic.
A tot Europa veiem àmplies capes de votants de l’esquerra tradicional que es passen a l’extrema dreta racista a una gran velocitat. Això és perquè, de fet, ja ho eren abans, de racistes, només que contenien el seu impuls individual per la percepció social generalitzada que el racisme era un comportament deplorable i indigne. Però ara, alliberats de sobte de la percepció social, emergeixen amb una gran violència verbal –com veiem, per desgràcia, al nostre país i també en aquest diari mateix. Se senten alliberats per a dir tot allò que ja pensaven, però que es reprimien. I, a més, generalment, neguen que són d’extrema dreta i posen el seu passat al servei d’aquesta negació. El cas és que en cap país ni en cap moment l’extrema dreta no s’ha sentit orgullosa de ser-ho. La gent que els vota sempre té encara el recurs final de negar que ells estiguen bruts. De negar l’evidència.
El racisme és, tècnicament, parasitari. Sap aprofitar perfectament les crisis polítiques, les tensions socials i molt especialment les frustracions. Perquè ofereix una manera de simplificar problemes complexos i perquè redirigeix la ira i la frustració contra la classe política o econòmica cap a grups específics de persones molt fàcils de caricaturitzar. Ho fa tot fàcil. Els racistes deixen d’atacar l’arrel del conflicte i deixen de qüestionar el poder real, per a passar a atacar gent que no té tantes capacitats com ells i que és més fàcil de vèncer. El racisme, doncs, sempre és covard i sempre és un gran ajut per als estats i per als grans poders econòmics.
Especialment en temps de crisi. Les recessions econòmiques, els conflictes socials que s’enquisten o la inestabilitat política susciten immediatament sentiments de por i incertesa i la decepció dels votants és una gran eina per a exacerbar els prejudicis i les actituds racistes pre-existents.
En el nostre cas, a més, és evident que la incapacitat de la classe política per a fer efectiva la independència ha motivat l’acceptació en alguns sectors de grups racistes que es presenten –de manera oportunista– com a independentistes amb la intenció de guanyar terreny electoral. El racisme sempre s’aprofita de les debilitats i les tensions d’una societat per prosperar, i per això és tan important d’abordar-ne les causes estructurals.
Per què una extrema dreta catalanista precisament ara?
En el cas de l’extrema dreta catalanista, a part la frustració pel procés d’independència, els grups racistes prosperen per l’existència d’un problema real amb una emigració que és percebuda socialment com a excessiva i que les forces polítiques tradicionals no solament no han volgut qüestionar sinó que l’han fomentada per interessos propis –també per interessos de partit, de graner electoral.
La discussió política sobre l’impacte del fenomen migratori en la societat és necessària. Però la manera sensata de parlar-ne és aïllant el component ètnic o religiós de l’equació. Cal parlar de si es pot sostenir l’estat del benestar amb una població que augmenta de manera desproporcionada. Cal entendre que la velocitat amb què creix origina por en molta gent: ningú –no solament a Europa, sinó tampoc als altres continents– no vol ser minoria en el seu país. I cal debatre sobre els drets i els deures de tots els ciutadans, sense fer distincions negatives, és clar, però tampoc fent discriminacions artificialment positives que fan créixer la rancúnia en una part de la població.
És especialment curiós això que passa a Catalunya. El racisme no havia pres mai cos en la nostra societat, segurament per la consciència ben arrelada que som un país de pas: és català qui passa pels Països Catalans, hi vol restar i accepta de formar part d’aquesta comunitat nacional.
En el curs dels segles, el catalanisme ha estat constant a l’hora d’explicar que Catalunya creix per l’assimilació dels nouvinguts. Això que alguns diuen que és un problema demogràfic, tenir pocs fills, ha estat una constant en la història del país. I s’ha resolt sempre amb onades d’emigrants. Durant els segles XV al XVIII va arribar una enorme onada d’occitans que van conformar bona part dels catalans que avui es pensen que ho són de soca-rel. El segle passat, especialment després de la derrota a la guerra, va arribar una enorme onada d’espanyols. I al segle XXI arriba una onada immensa de ciutadans del Tercer Món.
I tanmateix en tota la història del catalanisme –i això cal remarcar-ho molt, especialment per la comparació amb països veïns– és molt difícil de trobar precedents de posicions racistes o fins i tot d’extrema dreta. No passa perquè sí.
Passa perquè aquest país té una consciència de què som. Però passa també perquè amb el curs del temps hem identificat el racisme i l’extrema dreta com a actituds típiques de l’espanyolisme.
El feixisme, l’extrema dreta i el racisme als Països Catalans han estat sempre moviments espanyols. I això explica avui la simpatia visible i la complicitat amb què molts militants i simpatitzants de Vox han acollit els postulats de Sílvia Orriols i les seues esquadres. S’entenen molt fàcilment entre ells. Perquè és cert que Aliança Catalana té independentistes dins seu, però no és l’independentisme sinó el racisme i la xenofòbia la seua característica definitòria. Per això els vots a aquest partit no es poden comptar com a independentistes, de la mateixa manera que no s’hi poden comptar els vots dels Comuns, malgrat que també tenen independentistes dins seu. Ni en l’un cas ni en l’altre l’independentisme no és la característica definitòria del partit, a diferència de Junts, ERC, la CUP, Alhora o Solidaritat, entre més.
Una extrema dreta independentista és la gran esperança de l’espanyolisme
Hi ha un altre element a tenir en compte. D’ençà dels anys noranta, l’espanyolisme ha treballat per crear un independentisme d’extrema dreta que puga esdevenir la justificació pràctica de la seua delirant teoria segons la qual el catalanisme és intrínsecament feixista. Per això els mitjans espanyols estan tan contents, entusiasmats i tot, amb l’aparició d’Aliança Catalana, i la promocionen d’una manera tan exagerada. Per aquesta raó entrevisten a so de bombo i platerets, amb honors de portada, una dona, l’única representativitat de la qual és ser la batllessa d’una ciutat de deu mil habitants i dirigent d’un partit que solament té representació en tres ajuntaments, on suma en total vuit regidors. La desproporció entre allò que representa i l’entusiasme que desperta en els mitjans antiindependentistes hauria de bastar per a fer obrir els ulls de molta gent.
D’això ens en va parlar Marta Rojals fa unes quantes setmanes en aquell extraordinari article, “Necessitem un independentisme d’extrema dreta”, on va deixar claríssim que l’extrema dreta dita independentista és l’instrument perfecte per a enfonsar el sobiranisme català en el pou més fosc del desprestigi internacional, cosa que sap l’estat espanyol. Gràcies, Marta.
Com es combat el racisme?
Els arguments, doncs, són ben clars, però el problema seriós és que contra el racisme no hi valen arguments. No hi ha res a discutir: no ens escoltaran mai. Un cop inoculat el virus racista, les persones es tornen irrecognoscibles. Perden la capacitat de reaccionar intel·lectualment i analitzar allò que fan, convençuts que tots els altres formem part d’una immensa conspiració. Et demanen insistentment, per exemple, que expliques com és que qualifiques d’extrema dreta o de racista aquest partit o aquell, tot i que el perquè és l’evidència del dia a dia: són racistes per les seues paraules i pels seus fets, per les seues idees i per les seues propostes. Quina altra definició cal?
Contra el racisme
Contra el racisme hi ha dues coses a fer. La primera, fonamental, és encarar les causes que l’han fet aparèixer.
El racisme no apareix ni l’extrema dreta floreix en una societat estabilitzada, on la immensa majoria de la població viu bé. Però aquest ja no és el nostre cas. Avui els ciutadans d’aquest país vivim en condicions molt pitjors que fa vint anys. Quant a l’habitatge, quant a la salut, quant a la cultura i l’ensenyament, quant a la llengua, quant als nostres drets individuals o col·lectius, quant a la seguretat i les polítiques públiques en general.
Això va vinculat a molts factors –també a l’emigració–, però, com ens recordava Christophe Guilluy en aquesta entrevista, el fet fonamental és que les classes populars han entès perfectament que l’esquerra predominant avui s’ha tornat el propagandista més eficaç de l’egoisme neoliberal i s’ha transformat en una “nova burgesia” que viu i prospera personalment gràcies a la gestió partidista dels diners públics. Els partits s’han convertit en empreses i solament pensen en ells mateixos. I a qui pot estranyar el pèndol, en aquestes condicions?
En el cas català, a més, l’esforç immens de la població per a aconseguir la independència no ha estat correspost per la majoria de la classe política. Això que ERC en diu “la lluita per l’hegemonia” ha erosionat la credibilitat dels líders i dels partits polítics independentistes fins a uns extrems colossals. I el clima caïnita que s’hi ha instal·lat –i que ara és visible en l’exuberància desmesurada de partits i partidets que van a les eleccions atacant-ho tot i sense gens de respecte per a res d’allò que s’ha fet aquests anys– ha irritat i ha abatut moralment el ciutadà normal i corrent, aquell que va anar a totes les manifestacions, va comprar totes les samarretes, va acudir a totes les conferències, es va fer soci de mil i una iniciatives i va treballar per tenir un país nou i millor, que no tenim.
L’extrema dreta, camaleònica i aprofitada sempre, ha trobat en la ràbia de l’independentista de peu el canal per a entrar en la nostra societat. Aquell que no havia existit mai abans per a ells en el nostre país. I això cal explicar-ho i denunciar-ho.
He dit que hi ha dues coses a fer. La segona, i la més eficaç i important per a mi, és plantar-se davant seu, sense cedir ni un pam, ni mostrar la mínima “comprensió” cap al fenomen.
Abans he explicat que el racisme esclata sobretot perquè és una eixida de l’armari de gent que tenia prevencions a exposar els seus pensaments en públic, perquè era conscient que no són presentables. Per això mateix plantar-se, tornar a aconseguir que no siguen presentables, és l’única manera de fer reflexionar una part de l’electoral racista, aquella que encara té capacitat de reflexionar.
D’ací ve que siga tan important això que ha començat a passar aquest cap de setmana a causa d’una sèrie de conferències organitzades per l’ANC de Sabadell on Aliança Catalana havia estat convidada. Partits com Esquerra i la CUP, organitzacions que d’alguna manera es trobaven vinculades a l’acte, com ara Plataforma per la Llengua o el Consell de la República, i finalment l’ANC mateixa –tot i que d’una manera molt timorata– han expressat disconformitat amb el fet que un partit d’extrema dreta, per més independentista que diga que és, siga presentat com si fos un més i s’han negat a col·laborar-hi. I l’ANC ha recordat de manera explícita que hi ha un codi ètic de l’entitat que assenyala que no pot encabir ni l’odi ni la discriminació.
Aquest gest, el de plantar-se i posar-los davant l’espill, és el camí més eficaç per a frenar el racisme, perquè acorralar-los i avergonyir-los és l’única evidència que pot aconseguir de fer reflexionar una part dels seus possibles votants.
Tan sols tornaran a pensar si senten l’evidència que són rebutjats. Especialment si senten que són rebutjats per gent sensata, pels amics, per la gent pròxima en qui creuen i confien, pels referents públics en què confien, per gent que els ha demostrat durant anys que no té interessos que no siguen la llibertat i el benestar del país.
Per això com més gent amb autoritat moral els diga obertament i a la cara que aquell partit que segueixen és racista i que en aquestes condicions no poden acceptar-ho ni col·laborar-hi en res millor.
Perquè els racistes no els faràs dubtar amb paraules –ells sempre trobaran la manera de defensar que no són allò que evidentment són. Tan solament els podràs fer dubtar, podràs fer que es demanen si s’equivoquen, en la mesura que els avergonyeixes, és a dir, si els fas evident el rebuig pel mal que cometen al país i a la societat. Si tornen a sentir, en definitiva, que expressar el racisme i compartir-lo és un comportament deplorable i indigne, aliè a la història del catalanisme i la nació catalana, i no pas una opinió més, com qualsevol altra.
PS1. Aquest cap de setmana hem començat a publicar entrevistes a candidats a les eleccions del 12 de maig. Amb les de Jordi Graupera, d’Alhora, i Agustí Colomines, de Junts. Avui parlem amb el cap de llista de la CUP per Lleida, Bernat Lavaquiol, molt clar en les respostes: “ERC utilitza Tomàs Molina per posar un llacet a la merda que li arriba del PSC“.
PS2. Nosaltres som clars i directes sempre, compromesos. Per això tanta gent ataca VilaWeb de tants fronts i prova de dificultar la nostra supervivència. Només depenem de vosaltres i la vostra generositat. Si us plau, ajudeu-nos.
