25.06.2024 - 21:40
|
Actualització: 26.06.2024 - 09:41
Aquestes darreres hores ha esclatat una polèmica sobre la gestió del Consell de la República, i més concretament sobre la participació de Toni Comín en aquesta gestió. Llegint els arguments que es fan servir, em sembla més aviat allò que Josep Pla anomenava “vol gallinaci”. Ara, aquesta crisi remarca el problema real, que, per mi, és el polític. Perquè tinc la sensació que aquest afer, finalment, no fa sinó mostrar la fi d’una etapa.
Una volta presa la decisió de no fer efectiva la independència, el 27 d’octubre de 2017, van aparèixer dues opcions diferenciades, tant al govern com entre les forces parlamentàries independentistes. Que són les que bàsicament han marcat el dia a dia del país fins al pacte per a investir Pedro Sánchez, ara fa un any, i les negociacions posteriors, tant d’Esquerra com de Junts.
L’una consistia a adaptar-s’hi, acceptar allò que s’interpretava com una derrota i mirar, en conseqüència, de rebaixar tant com fos possible les conseqüències de la repressió. Al costat aparegué una alternativa brillant i molt innovadora: continuar lluitant a l’exterior, agafant-se al dret europeu, i construir un espai lliure a l’exili amb un embrió d’estat virtual que era el Consell de la República.
Com que som un país de si haguéssem fet això o haguéssem fet allò, fa molta pena referir-s’hi. Però és clar que tot hauria estat diferent si el govern sencer se n’hagués anat a l’exili. Com és clar que tot hauria estat diferent si les forces independentistes s’haguessen negat a participar en les eleccions del 155. O si no haguessen format el govern dit efectiu. És clar que un milió de persones apuntades al Consell de la República haurien marcat la diferència. I que un conflicte d’aquest gruix després de les sentències europees i els anys de treball no l’haurien pogut pair ni Espanya ni la Unió Europea. Però no va passar res de tot això i ací ens teniu avui, atrapats en la política espanyola i discutint sobre la gestió d’aquest o aquell.
Lògicament –per desgràcia, però lògicament–, aquesta alternativa innovadora, que havia de prendre cos en el Consell de la República, va ser furibundament atacada a partir del primer minut pels partidaris de l’acceptació d’allò que ells llegien com una derrota. I crec que ací cal recordar que la divisió no coincidia d’entrada amb els partits, car a banda i banda n’hi havia dels dos partits principals.
Tot això fou un handicap, oimés per a un projecte que penjava d’un exili polític –amb totes les dificultats que té qualsevol exili, incloses les materials. Però aquest problema no fou l’únic i no tots els problemes venien de fora.
Aquests anys el consell ha comès errors que solament s’expliquen per factors interns. L’episodi, tan trist, de la creació i dissolució posterior de l’Assemblea de Representants és potser el més paradigmàtic. Però el consell ha fet unes quantes ziga-zagues, segons la situació política i els interessos immediats del seu govern, encapçalat pel president Puigdemont, però que sovint ha tingut l’executor principal en Toni Comín, precisament. O s’han engegat projectes que han mort per inèrcia. O no s’han fet coses que tots sabíem que s’havien de fer.
Totes les organitzacions tenen tensions, no en conec cap –ni aquest diari– que no en tinga. I generalment tenen a veure amb comportaments personals que d’una manera o una altra es poden resoldre. Toni Comín ha estat en el punt de mira unes quantes vegades; les acusacions sobre la seua manera de portar les coses han estat reiterades aquests anys. I ara una altra vegada. No puc dir que m’haja sorprès, això.
M’ha sorprès, sí, per la novetat, la filtració de papers interns i aquesta atmosfera lamentable que tot plegat projecta de baralla, enfrontament, malestar i rancúnies. I m’ha sorprès perquè, com que sé que la repressió continuarà i hi haurà exiliats –de fet, ja n’hi torna a haver–, crec que s’hauria de fer un esforç per preservar mínimament i regenerar tant com calga tot allò que ja s’ha creat. I també hi ha una responsabilitat personal a fer-ho. O és que els nous exiliats han de tornar a començar de zero, en les condicions tan precàries i difícils, materials i polítiques, amb què Comín, Puigdemont i tots els altres van arribar a Brussel·les a final d’octubre del 2017? Siga mantenint el Consell de la República o creant una altra cosa, crec que el país no es pot permetre de perdre tot allò que s’ha fet i s’ha après del 2017 ençà en l’àmbit europeu. Seria, simplement, una gran irresponsabilitat.
Ara, ho he dit abans i ho vull remarcar. En qualsevol cas, sí que és un problema la irrellevància política del Consell de la República –i no ve d’ahir, encara que la nova polèmica no hi ajude gens. El problema és la manera com una institució tan interessant s’ha anat desfent com el sucre i ha deixat de ser –per la via dels fets, i ací tothom hi té part de culpa– aquella alternativa que després de l’octubre del 2017 semblava difícil, però possible de construir. La que era, en definitiva, el gran referent contra el retorn de l’autonomisme.
PS1. Quina alegria tan gran l’alliberament de Julian Assange! És cert que ha hagut de declarar-se culpable, però com expliquem en aquest article tan sols es declara culpable d’una cosa que és indiscutible i que ell no ha negat mai. En qualsevol cas, és admirable la fortalesa que ha demostrat tots aquests anys i que, sens dubte, ha estat clau a l’hora d’assolir un acord que posa fi al seu malson personal i que espere que li permetrà de viure amb normalitat –si és que ningú pot viure amb normalitat després d’això que li ha passat– per molts anys. Gemma Pasqual en parla: “Julian Assange: resistir és vèncer, però a quin preu?” i també ho fa Julià de Jòdar: Homenatge a Julian Assange.
PS2. Andreu Barnils ha presentat a l’Ateneu Barcelonès Cerni Escalé, el jove dirigent de Concòrdia, un dels quatre partits andorrans que van votar la nova llei del català, tan interessant. Podeu veure el vídeo de l’acte o llegir-ne el resum: “Si una persona no té la voluntat d’aprendre català, se n’haurà d’anar del país”
PS3. VilaWeb viu del suport dels seus subscriptors i és per aquesta raó que us demanem que us en feu. Si tothom pot llegir el diari lliurement és perquè 25.000 de vosaltres paguen per fer-ho possible. Però no en tenim prou per a tot allò que voldríem fer i que pensem, honradament, que el país necessita. Ens podeu ajudar?
