05.05.2024 - 21:40
1. L’abstenció i els indecisos decidiran la darrera setmana
Amb la sorprenent excepció del CEO, totes les enquestes i el seguiment diari que VilaWeb us ofereix en exclusiva fins demà, dibuixen el mateix panorama: Salvador Illa molt destacat, Carles Puigdemont sòlidament consolidat com a alternativa, Esquerra despenjada i un nombre important de partits lluitant per traure el cap en una batalla que per a alguns serà de vida o mort.
Particularment, l’anàlisi de les enquestes que ha ofert VilaWeb ensenya que avui encara hi ha entre un 30% i un 40% d’abstencionistes, sobretot independentistes, i un 20% d’indecisos. Això és més de la meitat dels possibles votants del 12-M.
Per tant, els resultats que podem oferir avui seguiran la tendència descrita, però els resultats finals encara poden contenir moltes sorpreses. Dissortadament, la llei espanyola prohibeix de continuar publicant enquestes i per tant saltarem, sense poder-ho mesurar bé, d’una situació encara transitòria a la realitat final.
Una altra cosa visible és que Salvador Illa ha aprofitat el xou de Pedro Sánchez per reagrupar entorn seu la majoria de possibles votants –cosa que fa que es destaque al capdavant. Però, a mesura que els votants independentistes vagen aclarint les seues opcions, aquest avantatge d’avui pot anar minvant i les coses poden anar-se igualant –aquesta seria la tendència més raonable.
Què decidiran els abstencionistes independentistes és difícil de saber-ho. Esquerra Republicana és el partit que té més indecisos, perquè fa frontera amb més partits. Però les dades indiquen que fins ara la majoria es va decantant per Puigdemont. Si aquesta tendència continua igual, la distància actual entre Illa i ell podria acabar no essent un gran entrebanc.
2. Els vets encreuats fan impossibles i innecessàries les majories absolutes
Podria acabar no significant un entrebanc, no perquè Puigdemont acabe guanyant –que sembla molt difícil–, sinó a l’hora de formar govern. Perquè, a diferència d’allò que passava fins ara, els vets encreuats al parlament fan pràcticament impossible cap majoria absoluta i forcen governs minoritaris.
Agafant les dades de l’enquesta d’ahir, per exemple, hi ha 11 escons que ni el PSC, ni Junts ni ERC no podran fer servir: els que correspondrien, si les eleccions s’haguessen fet ahir, a Vox i a Aliança Catalana. No hi ha pactes possibles que puguen involucrar aquests dos partits extremistes.
La suma dels vots de Junts, ERC i la CUP, la majoria operativa al parlament de fa gairebé deu anys, sumarien 64 escons. La majoria absoluta és de 68 i per tant no hi arribarien. La suma del PSC i Comuns seria de 47. No hi arribarien tampoc.
El PSOE podria intentar, tanmateix, dues maniobres. Una majoria a la Collboni, afegint-hi el PP, arribaria a 60 escons. Però amb l’ambient que hi ha avui instal·lat a Madrid resulta especialment difícil d’imaginar el PP regalant al PSOE la presidència de la Generalitat, com va fer amb la batllia de Barcelona.
L’altra possibilitat seria encapçalar un tripartit d’esquerres. PSC, ERC i Comuns tindrien àmpliament la majoria absoluta, amb 72 escons. Però a Esquerra, havent perdut tants escons –n’hauria perduts 8 de 33 segons l’enquesta d’ahir– li convindria de fer un tripartit dirigit per un candidat tan poc atractiu com Salvador Illa i tenint en compte que la caiguda és bàsicament per la seua aproximació constant al PSOE?
Depèn de l’anàlisi que facen els republicans, és clar –i la decisió els pertany a ells i prou–, però d’entrada semblaria força imprudent.
I això mateix es podria dir d’una coalició entre PSOE i Junts, que també obtindria la majoria absoluta amb 75 escons, però que resulta simplement inconcebible.
A partir d’aquestes dades, ja juguen les estratègies. Per a investir un candidat com a president hi ha dues votacions: la primera cal guanyar-la per majoria absoluta, però en la segona n’hi ha prou amb la majoria simple, de manera que en aquest cas entren en joc les abstencions.
Però, així i tot, els comptes continuen essent complicats.
Partim de la hipòtesi que Illa prove de formar un govern PSC-Comuns comptant amb l’abstenció d’Esquerra. Serien 47 vots a favor, 25 abstencions, però 63 vots en contra. No li serviria. Tampoc no hi arribarien amb una abstenció d’ERC i CUP, que és molt difícil d’imaginar. Ni tan sols abstenint-se a la vegada ERC i el PP, que seria una situació absolutament surrealista, els eixiren els comptes. S’haurien d’abstenir ERC, la CUP i el PP en un acord que, francament, és impossible.
En relació amb això, cal entendre una cosa important. Malgrat tot allò que es puga dir, els blocs més consistents al parlament són el dels partits independentistes i el dels espanyolistes. I la majoria sempre recau en el bloc independentista. La diferència important és que en el bloc independentista hi ha dos partits grans –Junts i Esquerra– i en el bloc espanyolista n’hi ha un i prou. Per això la victòria nominal, del 2017 ençà, sempre és d’un partit espanyolista.
Continuant amb l’enquesta d’ahir, al bloc independentista el partit més gran té 33 escons, però els altres dos partits plegats en tenen 31. En canvi, en el bloc espanyolista el partit principal té 42 escons, però els altres en sumen tan sols 18 –descomptant l’extrema dreta de banda i banda, que no compta per a la governabilitat. Això és molt important, perquè crea la impressió que el PSC triomfa de molt, però això no és important quan es presenta la necessitat de pactar.
3. El PSOE està lligat pel seu propi comportament: qui guanya les eleccions no necessàriament ha de governar
En el cas concret del PSOE, a més i molt particularment, el partit està lligat de mans i de peus si vol argumentar que qui guanya ha de governar, tenint en compte què ha passat a les darreres eleccions espanyoles.
Supose que ho recordeu tots, però per a refrescar la memòria: aquestes eleccions les va guanyar clarament el PP, amb 173 diputats contra únicament 102 del PSOE –una distància enorme en comparació amb la que Illa sembla que manté respecte de Puigdemont. I tanmateix, de manera legítima, el PSOE va saber articular una coalició impossible en teoria per impedir el govern del PP i Vox.
Però el problema que té ara és que no podrà exclamar-se si Illa guanya i no governa. No tindrà cap argument, ni un, per a oposar-s’hi que no se li gire completament en contra.
4. L’interès prioritari del PSOE és mantenir-se a Madrid, més que no aguantar la seua sucursal
Però encara hi ha més: el PSOE estarà disposat a jugar-se la seua estabilitat a Madrid, el govern espanyol, per afavorir una sucursal regional? Perquè en aquestes eleccions hi ha una altra característica nova, que és que Junts té la clau de la governabilitat a Madrid i pot fer caure Pedro Sánchez en el moment que vulga.
Sincerament, després de tot allò que han fet per arribar-hi, costa molt de creure que el PSOE vulga governar a Barcelona si el preu és perdre la Moncloa.
Això no vol dir que el PSC facilite un govern, per exemple, de Junts i ERC amb la seua abstenció. Tot i que en aquest cas les sumes sí que valdrien: serien 58 vots a favor, 42 abstencions i un màxim de 35 vots en contra, suposant que tots els altres s’hi oposassen.
Aquesta seria l’eixida més raonable, però el PSC podria optar per provocar la repetició d’eleccions. Podria passar que ni Illa ni Puigdemont poguessen formar govern i calgués fer unes altres eleccions, segurament a l’octubre. Aleshores parlaríem d’una campanya en què Puigdemont competiria en les mateixes condicions que tots els altres, no com ara. I tothom sap que això canviaria molt les coses.
5. Illa representa el pitjor model del PSC, el més difícil de compartir
Siga com siga, hi ha un darrer factor, que marcarà molt la política de pactes, que és la personalitat de Salvador Illa.
Deixant de banda que tota la seua carrera política ha estat marcada per situacions que voregen la corrupció, en aquesta campanya es palesa la seua al·lèrgia a la catalanitat, per dir-ho suaument. I el fet que pertany clarament a l’ala més dretana del seu partit. Al seu costat José Montilla era un abertzale i Pasqual Maragall hauria estat condemnat per rebel·lió, sedició i vint coses més.
No és, per tant, el millor candidat per a intentar una investidura complicada i tenir tranquils i satisfets els possibles socis.
De manera que, encara que les xifres de les enquestes semblen indicar la contrària, la realitat és que ara mateix, i tot esperant què puga passar la darrera setmana de campanya, Carles Puigdemont té tantes possibilitats, fins i tot més, com Salvador Illa per a ser el president de Catalunya després del 12 de maig. Tot dependrà, sobretot, de la mobilització independentista al final de la campanya.
PS1. Avui, dilluns, serà el darrer dia que podrem publicar l’enquesta diària de VilaWeb, per motius legals. I en publicarem dues. La primera a migdia i la darrera a la nit, per mirar de captar fins el darrer moviment possible abans de l’absurda prohibició. Hem fet un esforç molt notable, un altre gran pas endavant, que no hauríem pogut fer sense la confiança creixent i el suport econòmic dels nostres subscriptors.
PS2. Palma va viure ahir una jornada històrica en defensa del català, amb quaranta mil persones ocupant el centre de la ciutat en defensa de la llengua pròpia i després d’un Correllengua que, per primera vegada, ha recorregut les quatre illes. Us ho hem contat en aquest reportatge sobre l’acte d’ahir, aquest sobre el Correllengua i aquesta opinió-crida emocionant, escrita per Biel Mesquida. Quin goig que fa poder informar de notícies com aquesta.
PS3. VilaWeb necessita el vostre suport. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us en feu subscriptors, perquè és gràcies als qui ja ens ajuden que podem continuar creixent i oferint-vos tots aquests continguts.
