08.03.2020 - 22:00
|
Actualització: 09.03.2020 - 09:57
L’anomenat Grup de Poblet va anunciar dissabte que volia presentar una candidatura a les eleccions catalanes. El grup, també anomenat el País de Demà, vol agrupar les restes autonomistes de la vella Convergència i Unió, fraccionades ara mateix en uns quants bocins. La Unió autonomista, que veu amb interès aquesta maniobra, ha mantingut l’existència gràcies a aliar-se electoralment amb el PSC i els autonomistes de Convergència impulsen tot de plataformes i iniciatives mentre esperen que es resolga finalment el gran dilema: la integració o no del PDECat en la plataforma electoral que acabe creant-se entorn del president Puigdemont i dels consellers Comín i Ponsatí. La negativa d’Artur Mas a protagonitzar cap escissió autonomista i l’èxit indiscutible de la convocatòria de Perpinyà ha fet baixar molt la cotització de la possible maniobra autonomista, però sembla que alguns dels promotors estan disposats a jugar-se-la i a cercar aquests tres-cents mil vots que creuen que necessitarien per a entrar al parlament. La decisió ha estat presa, doncs. Però, significativament, Marta Pascal, la figura que volen que els aglutine, guarda un silenci discret de moment, tot indica que perquè va calculant en quin lloc ha de posar-se per assegurar que la seua carrera professional continuarà essent factible. Que no és tampoc una gran manera de vendre l’invent…
La dificultat més gran que tenen els autonomistes és que el país que somnien ja no existeix. Va existir durant dècades i va funcionar, però ha desaparegut. I el passat, especialment el passat idealitzat, no dóna vots en el present. Ni tenen base social a mobilitzar ni tenen espai polític per a créixer, cosa que Duran i Lleida ja va constatar a les eleccions catalanes del 2015 i a les espanyoles del mateix any. La gran esperança de l’autonomisme, catapultada amb un fervor ridícul pels mitjans tradicionalment més poderosos i influents i finançada sense dificultats per les amples butxaques de l’Íbex, només va aconseguir cent mil vots en les primeres i poc més de seixanta mil en les segones, cosa que va liquidar els trenta anys de carrera de Duran al congrés espanyol i el vell partit. La maniobra va esdevenir una lliçó monumental en tots els sentits. També demostrà de quina manera el règim resol les problemes personals: Duran i Lleida, aquell home que en una famosa entrevista va arribar a dir que no podria viure amb el sou d’un professor, no va tenir cap mania a agafar la porta giratòria i ara viu, feliç, a càrrec d’Aena. Forma part del consell d’administració de l’empresa pública i limita de manera obedient el creixement i l’autonomia de l’aeroport de Barcelona, en una flagrant contradicció amb tot allò que defensava quan feia política de partit.
Sembla impossible d’imaginar que si Duran no va poder de cap manera arribar a trobar aquests tres-cents mil vots ara ho puga fer Marta Pascal. Però en realitat no és qüestió de noms ni de persones. Crec que tant hi fa qui hi posen. Per a ells el problema greu és que l’autonomisme s’ha quedat sense aire perquè la ciutadania que abans votava CiU o el PSC més catalanista, les grans dues bases històriques de l’autonomisme, ha fet un pas cap a l’independentisme que no té marxa enrere i que, també, ha transformat la seua manera d’entendre la política –un detall important que massa gent perd de vista. I no únicament això. Mentre es feia aquest pas, l’estat espanyol ha anat tancant-se més i més i avui la concepció que té de l’autonomia és ridícula, en comparació amb l’autonomia que fou. I no farà cap concessió que puga donar aire –ni justificar-la– a la tesi que anant a poc a poc i renunciant a totes les coses importants nacionalment parlant es puga obtenir cap mena de benefici pràctic per al dia a dia de la gent. La Catalunya autònoma dels anys vuitanta i noranta ha deixat d’existir a la pràctica i no tornarà mai més. El nacionalisme espanyol ha ressorgit i el règim postfranquista s’ha descarat. No hi ha terme mitjà per on circular, com ho feia Jordi Pujol, i encara menys com ho va fer Pasqual Maragall.
A tot estirar, l’autonomisme, explícit, a Catalunya avui el representa el PSOE, però això tampoc ja no es pot comparar amb allò que va ser el passat. Perquè no va del catalanisme nacionalista a la gestió pràctica de la relació amb Espanya, com feia l’autonomisme tradicional, sinó d’Espanya i el nacionalisme espanyol a la gestió de Catalunya per impedir la independència. I això és tota una altra cosa, amb una diguem-ne credibilitat que no causa cap efecte positiu en els qui temps enrere foren partidaris de l’estat autonòmic.
És veritat que el mapa de partits, novament, va ben remogut i que dins el PDECat i Esquerra hi ha sectors antagònics, molt antagònics, que sembla impossible que puguen continuar junts durant gaire temps. En relació amb això, podria passar que a les eleccions vinents assistíssem a una catarsi de la qual sorgiran un independentisme decidit a guanyar i a mantenir la confrontació, un altre de resignat a no guanyar la batalla amb l’estat i cercant per això mateix un camí del mig, pròxim a una certa gestió autonòmica, i finalment un autonomisme autoproclamat que tindrà moltes dificultats en la recerca d’un discurs i un espai inexistent i que comptarà, a més, amb la pressió dels seus dos espais fronterers: el PSOE com a avalador intransigent de l’status quo, i l’independentisme resignat que posarà tant l’èmfasi en la gestió de la Generalitat, en això que en diuen el ‘govern efectiu’, que potser acabarà menjant-se espai i vots a aquest autonomisme explícit que ara intenta traure el cap, cosa que encara dificultarà més la maniobra.
Un apunt final. Aquesta maniobra d’ara és feta a partir d’una visió tan antiga de la política que fa feredat. Els anys del procés, amb la politització extrema que han creat en la població, han arrasat la política tradicional i els seus mecanismes. De fet el procés ha estat una autèntica trituradora de partits, que encara no ha acabat la feina. Sobretot perquè la gent, els ciutadans, han deixat de ser dòcils i les marques i els noms han deixat de ser sagrats. Churchill després de guanyar la guerra als nazis va perdre les eleccions al seu país i va reaccionar amb aquella frase famosa segons la qual la democràcia és un sistema perfecte, amb un sol problema: que la gent, en realitat, sempre vota allò que vol. I això, que per sort passa al nostre país ara, sembla que alguns es resisteixen a entendre-ho.
PS. Ahir VilaWeb es va afegir a la vaga feminista, com ha fet en anys anteriors, informant durant tot el dia tan sols de les mobilitzacions del 8 de març i presentant als lectors un dossier especial amb un grapat d’articles interessants que encara poden trobar a la portada d’avui. Permeteu-me que destaque molt aquest: ‘Em van violar, tenia catorze anys‘. Perquè és un relat colpidor, en primera persona, valent i digne, que captura a la perfecció l’essència de la violència contra les dones. Perquè ens obliga a reflexionar sobre com és possible que a la nostra societat hi haja persones, homes, amb la capacitat de fer tant de mal. Perquè evidencia que és una prioritat lluitar contra aquesta xacra social, no un dia l’any sinó cada dia.
