21.09.2021 - 21:50
“Per alguna raó, que segur que descobrirem quan toque, el PSOE ha decidit de filtrar a El Periódico una informació que diu que la nova llei de l’audiovisual no conté cap element de suport al català, l’occità, el basc i el gallec i, en canvi, conté exigències notables de suport a l’espanyol, concretament de les plataformes digitals mundials. A més, la llei llevarà valor al Consell de l’Audiovisual de Catalunya i el nou Consell Audiovisual valencià, de manera que també recentralitzarà en aquest terreny.”
Aquesta era la frase inicial del meu editorial d’avui, que he hagut de canviar a darrera hora de la vesprada, quan una informació de l’Agència Catalana de Notícies ha fet saber que la llei s’aparcava i que no aniria a la reunió del consell de ministres espanyol de demà. Veurem com acaba la cosa, però el dubte sobre el perquè de la filtració sí que sembla que comença a esvair-se. Pedro Sánchez ha d’escenificar acords amb el govern català i l’ocasió és excel·lent.
Excel·lent sobretot perquè, com deia ahir molt bé Enllaçats per la Llengua, que la maniobra original pretengués emparar-se en les lleis europees era una autèntica barbaritat. Exactament perquè les desobeeix –una vegada més. “Recordem que la directiva europea de serveis de comunicació audiovisual, de què aquesta futura llei ha de significar la incorporació (transposició) a la normativa estatal, indica amb tota claredat que els estats de la UE poden ‘imposar obligacions per a garantir l’adequada prominència dels continguts d’interès general’ i que aquestes obligacions han de respectar la diversitat cultural i lingüística. Una diversitat lingüística que és considerada un dels objectius centrals d’aquesta directiva”, remarcava Enllaçats per la Llengua.
Crec que tots som conscients de la situació greu del català en l’audiovisual i, sens dubte, aquestes decisions que s’havien anunciat i que sembla que s’han aturat l’agreujarien molt més encara –i esperem que no siga així.
En un moment tan canviant com l’actual, en què els atributs de l’estat són sotmesos a una pressió desconeguda fins ara, una de les maneres més segures de confirmar què és un país, fins on arriba, consisteix a constatar on arriben els mitjans propis. El sistema de mitjans és una de les fronteres més estables del món actual, més i tot que les fronteres administratives. I poques coses com l’audiovisual ajuden a construir i projectar un imaginari nacional. Els Estats Units ho van descobrir després de la Primera Guerra Mundial amb l’emergència de Hollywood, una “arma gairebé tan potent com la bomba nuclear”, segons una cèlebre definició. I ara, per poc que estigueu familiaritzats amb les plataformes de vídeo, segur que entendreu fàcilment la importància que tenen per a països com Suècia, Noruega, Israel i Turquia, que han trobat en Netflix, Filmin, HBO, Apple o la resta una manera de projectar la seua imatge al món, fins i tot de manipular-la, si ho voleu dir així, i de reforçar la seua cultura i el seu caràcter nacional.
Aquest efecte és el que va aconseguir aquella primera TV3 de final dels anys vuitanta, que va arribar a ser una veritable i admirable televisió nacional, per ambició i per capacitat, el puntal bàsic de la comunicació catalana. I que, a més, abastava el conjunt de la nació i no solament les quatre províncies que Espanya diu que formen Catalunya.
Però, d’aleshores ençà, i insistentment, els socialistes han estat vinculats sempre a totes les maniobres pensades per a destruir aquell efecte, cosa que crec que ni és anecdòtica ni es pot menystenir. De la liberalització del mercat televisiu, feta sense gens de respecte ni exigència envers cap més llengua que no fos l’espanyol, a la prohibició de les emissions de TV3 al País Valencià, començada pel PP, però executada finalment per José Montilla quan era ministre, la prohibició actual de la reciprocitat –TV3 no entrarà al País Valencià mentre Ximo Puig en siga president– i ara aquesta nova llei espanyola de l’audiovisual que, de la mateixa manera que va passar quan van aparèixer les televisions privades, es fa, també, contra el català.
Els precedents són els que són, però si de veritat s’ha pogut aturar definitivament el disbarat filtrat a El Periódico, és una bona notícia. Significativa, precisament per aquests precedents. Però això i prou: cal ser conscients que caldrà fer moltes coses més, també des dels nostres governs, per posar l’audiovisual en català al lloc on hauria de ser, al nivell on la cultura catalana necessita que siga.
