20.03.2024 - 21:40
|
Actualització: 21.03.2024 - 19:18
Avui el president Carles Puigdemont pronunciarà una conferència a Elna en què explicarà els seus plans per a les eleccions del mes de maig. Sembla lògic que anuncie que es presentarà (quin sentit tindria fer una conferència per a anunciar que no s’hi presenta?), però cal veure si aclareix els dos grans dubtes que poden condicionar la presentació i el retorn: per una banda, com tornarà i, per una altra, amb qui –o de quina manera– es presentarà. I què voldrà fer després.
Tal com va explicar-nos ahir Alexandre Solano en aquesta Pissarreta, ni tan sols la presència de Puigdemont en les llistes pot originar un plebiscit, en el sentit numèric. Amb tres partits en la banda alta –entre 30 diputats i 40–, és molt difícil d’esperar, per exemple que cap supere amb claredat els 40. Igualment, sembla molt difícil que cap baixe dels 25, per dir-ho així. Acostar-se a 40 diputats seria un enorme èxit de Carles Puigdemont o de Salvador Illa, que tot fa pensar que seran els dos candidats que es disputaran la victòria. Cal ser prudents en les expectatives.
Ara, dit això, és evident que el resultat de les eleccions aclarirà moltes coses. Al país i dins el moviment independentista. Perquè fa sis anys llargs que la lluita per la independència ha estat soscavada per la lluita per l’hegemonia política i això podria començar a canviar, segons el resultat.
És cert que hi ha hagut moments, pics circumstancials, en què Esquerra o Junts s’han separat d’una manera important. El president Puigdemont, per exemple, encapçalant la llista de les darreres europees, va aconseguir un milió de vots, que representaven el 28% de l’electorat. I Gabriel Rufián va aconseguir el 24% dels vots en les primeres eleccions espanyoles del 2019. Aquests són, ara com ara, els topalls màxims a què els dos grans partits han arribat i no sembla fàcil ni previsible que puguen anar més amunt. Quant als socialistes, el vot dual continua funcionant i potser com a referència caldria dir que el seu màxim històric autonòmic el va marcar Pasqual Maragall, amb 42 diputats. Tornem-hi, doncs: tres grans partits movent-se en la banda entre 30 escons i 40 no permeten als electors de fer grans miracles.
Però el matís serà molt important. El matís de la distància –si és que n’hi ha– que puga establir-se entre Junts i ERC. El matís d’on se situa la CUP i el matís de si hi entra o no hi entra cap més candidatura. I no ho dic tan sols per la possibilitat aritmètica de formar govern després, sinó sobretot per la capacitat de liderar políticament i culturalment.
I ací és on l’acte d’avui del president Puigdemont –que podreu seguir en directe en vídeo a partir de les set del vespre a VilaWeb– pot donar algunes claus. Primer, cal veure si és clar respecte al seu retorn, segurament la peça clau de la candidatura. No tot depèn d’ell, però si ell estableix amb claredat dies, condicions i possibilitats, una de les preguntes que es fa més gent –possibles votants– es podria aclarir.
Segonament, cal saber si es presenta simplement com a candidat de Junts o si crea un artefacte polític –a l’estil d’aquell Ciutadans pel Canvi de Pasqual Maragall, capaç d’aplegar gent diferent i d’ideologies diverses. Junts l’ha sostingut tots aquests anys i és un partit amb drets electorals consistents, de manera que seria lògica –si es vol tirar cap ací– una coalició entre Junts i una altra cosa. Siga com siga, crec que tots estem d’acord que presentar-se sol amb Junts o amb una coalició d’aquesta mena canvia molt la imatge que transmetrà el president.
I, finalment, la gran pregunta: i tot això per a fer què? Carles Puigdemont té un actiu personal que alhora és la seua creu. Entre el 2015 i el 2017 va ser ell, sobretot ell, qui va empènyer el país cap a la independència. Però també va ser ell qui la va suspendre el 10 d’octubre –una decisió de la qual ha fet una autocrítica dura. I els sis darrers anys a l’exili és obvi que ell ha encapçalat la política de confrontació amb Espanya. Oblidar, amagar o menystenir el seu esforç personal i polític en tots aquests anys no és just. Però en aquest trànsit tan difícil també ha comès errors i ha fet ziga-zagues –la darrera, l’acord amb el PSOE– que per a molts possibles votants reclamen aclariments. Sobretot que aclaresca què farà. Què farà si aconsegueix de ser el primer candidat independentista, què farà si és possible un acord amb ERC i la CUP. Què farà si tot això no és possible.
Poques vegades unes eleccions han depès tant d’allò que un candidat decidesca de fer. I en eixa línia –ho torne a dir–, si bé no hi ha condicions perquè això esdevinga un plebiscit, tothom, i d’una manera molt especial el 130è president, s’hi juga molt.
PS1. Avui a les set del vespre us esperem al Centre Octubre de València per a la tercera sessió de l’Assemblea de Lectors de VilaWeb. És oberta a tothom.
PS2. Després del discurs de Carles Puigdemont us oferirem en directe un programa especial de La tertúlia proscrita, a les 20.30. No us el deixeu perdre.
PS3. Sobre aquest discurs que farà Puigdemont, Arnau Lleonart n’ha escrit una anàlisi: “Tothom dóna per fet que Puigdemont es presentarà a les eleccions, la pregunta és per a fer què“.
PS4. Una notícia terrible, d’aquelles que deixen esbalaït. Gàmbia es fa enrere en la legislació que prohibia l’ablació femenina. Ens ho conten des de Banjul Rachel Chason i Ramatoulie Jawo.
