21.11.2023 - 21:40
Vivim, definitivament, temps difícils. La victòria –sorprenent, per la contundència, sobretot– de Javier Milei a les eleccions presidencials argentines significa un impuls més, però un d’enorme, a l’avanç planetari de l’extrema dreta.
Donald Trump i Jair Bolsonaro, els seus dos ídols i referents principals, no són al poder. Però els sondatges indiquen que hi ha possibilitats que Trump torne a la Casa Blanca l’any vinent. Malgrat l’assalt al Capitoli i els processos judicials. Amb totes les conseqüències que tindria.
Mentrestant, a Europa l’extrema dreta va perdre fa poques setmanes Polònia, però això no és sinó un miratge. Perquè els seus representants ja s’han acomodat entre els tres grans partits; no són forces marginals a Portugal, ni a l’estat espanyol, ni a l’estat francès, ni a Bèlgica, ni a Alemanya, ni a Àustria, ni a Romania, ni a Bulgària ni a Estònia. I governen o formen part del govern a Itàlia, a Hongria, a Eslovàquia i a Suècia, a més de Suïssa.
Fora del nostre continent, en fi, països clau com l’Índia, Turquia, Israel i fins i tot Nova Zelanda –fins fa quatre dies aclamada com a exemplar– han estat també testimonis de l’erupció del volcà ultra. Hi ha un tomb de tendència autoritària a tot el món que no té gens de trellat negar ni provar de disminuir. I que s’agreuja a partir del moment en què la dreta tradicional, la que no era feixista o era dignament antifeixista, ara s’acosta als ultres i s’hi abraça. Fins i tot a Alemanya hi ha sectors de la dreta que comencen a parlar de trencar l’exemplar cordó sanitari que fins ara havia protegit el país de l’avanç extremista.
A parer meu, aquest desastre prové sobretot de la incapacitat de la política tradicional, i particularment dels governs de l’esquerra, de fer realitat les promeses. I de l’allunyament de les elits polítiques, de la política professional, respecte de la població –dos fenòmens que cal recordar que són molt clarament visibles també ací, als Països Catalans.
I això no n’és cap justificació, però en podria ser una explicació. Estic segur que si preguntàssem als nostres veïns si viuen millor avui que fa deu anys, la resposta seria un no multitudinari. I si els preguntàssem si pensen que viuran millor d’ací a deu anys que no avui, probablement també rebríem un no multitudinari per resposta. I és precisament això, aquest pessimisme justificat sobre allò que la societat pot oferir als individus, que alimenta el creixement d’aquells que diuen, pura retòrica oportunista, que cal cremar-ho tot.
Fins i tot si, com en el cas de Milei, són uns excèntrics que podríem arribar a considerar dements. I no ho dic tan sols en termes polítics. Milei ha explicat en públic que el seu conseller més important és un gos mort amb el qual parla mitjançant una mèdium, per exemple. O afirma sentir veus del cel que li indiquen el camí.
Simplement costa de pensar que un personatge tan histriònic pogués tenir cap oportunitat de guanyar si es trobàs davant polítics de talla i sensats, amb projectes seriosos i atenció a allò que pensa, diu i vol la gent. Per això dic que el drama avui no són tan sols tots el Javier Milei del món, sinó també tots els Sergio Massa: aquesta classe política que viu per a ella i el seu confort.
