16.05.2023 - 21:40
|
Actualització: 16.05.2023 - 22:30
A les llistes electorals de Bildu hi ha prop de cinquanta persones que temps enrere van ser condemnades, acusades de ser membres d’ETA o d’haver-hi col·laborat. Són, tots, gent que ha pagat pel que va fer i que tenen els seus drets electorals i polítics perfectament vigents. Per aquesta raó, la seua participació en els comicis ha estat validada per la junta electoral. Però, de sobte, i malgrat que fa catorze anys del darrer atemptat mortal d’ETA, dotze que no hi ha cap atemptat i sis que ETA no existeix, gràcies al PP i Vox tota la campanya electoral espanyola ha començat a girar entorn de l’anomenat terrorisme i Bildu ha acabat anunciant que si són elegits regidors no agafaran les actes.
Ja fa anys que he renunciat a entendre l’estranya deriva de l’independentisme basc, però aquest cas em deixa astorat: tant de puny alçat i tanta consigna revolucionària i ara, tot d’una, s’humilien davant el feixisme negant-se ells mateixos drets que ningú no els hauria de poder negar. Siga com siga, no és dels bascs que m’interessa parlar avui, sinó dels espanyols i dels constants jocs de paraules interessats amb què, per culpa de la feblesa intel·lectual de la perifèria, sostenen la seua dominació.
Acabaré amb el “tot és ETA” que retorna aquests dies, però permeteu-me que comence fent un exercici d’arqueologia semàntica a partir de l’anomenada “guerra civil”. Perquè dir-ne “guerra civil” d’allò que va passar entre el 1936 i el 1939 és la gran victòria política del franquisme i una de les bases més sòlides de la seua pervivència, encara avui.
Allò que va passar entre el 1936 i el 1939 no va ser cap guerra civil –una baralla entre dos on tots dos tenen part de culpa. Va ser una insurrecció militar contra la legalitat democràtica, amb el suport de l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista com a part, ja, com a començament de la Segona Guerra Mundial –és molt interessant, en relació amb això, la visió que aporta el jove historiador David Jorge en el seu llibre Inseguridad colectiva.
De fet, el franquisme, quan va començar la insurrecció armada, no va fer servir mai l’expressió “guerra civil”, sinó “croada nacional d’alliberament”. “Guerra civil” va ser una invenció dels anglosaxons per a intentar de justificar més tard la seua política de no-intervenció, que va contribuir de manera decisiva a la derrota de la república. Tanmateix, el franquisme va entendre perfectament que li convenia parlar de “guerra civil” i, en el moment que l’eix va ser derrotat, va canviar de llenguatge per a ficar dins el cap de la gent aquesta falsa idea sobre com i per què van arribar al poder. Falsa idea que els va servir per a fer una transició a mida i encara avui per a legitimar la seua existència.
(A propòsit d’això, també és interessantíssima la posició del jove historiador Jorge Marco, que ha demostrat en diversos treballs que la guerra de Franco no va anar del 1936 al 1939, sinó del 1936 al 1952, perquè en aquests tretze anys la guerrilla i el maquis van continuar lluitant d’una manera que en qualsevol altre país es consideraria una guerra.)
Dit tot això, crec que tots devem estar d’acord que el franquisme ho hauria tingut molt més difícil per a sobreviure si als anys quaranta el món hagués assumit que la guerra continuava i s’hagués imposat el relat que la insurrecció franquista era el començament de la Segona Guerra Mundial per part de l’eix. O hauria tingut molts més problemes per a emblanquinar-se durant la transició si els demòcrates haguessen estat implacables a l’hora de denunciar el colp d’estat en compte d’acceptar el fals relat de la “guerra civil”.
Van ser oportunitats perdudes, que es van perdre en bona part perquè la colonització mental del nacionalisme espanyol es va imposar no únicament entre els seus, sinó també entre els qui haurien de ser els seus enemics. I al cap de poc temps la força narrativa del franquisme es va intensificar quan ETA va esdevenir la plaça d’Oriente de la democràcia espanyola, l’espai d’adhesió incondicional d’un dels bàndols, l’ariet amb què la dreta manté eficaçment acorralada sempre que vol l’altra Espanya –l’anti-Espanya, que diuen ells–, tal com es va veure ahir al senat en la discussió entre Feijóo i Pedro Sánchez. Els demòcrates espanyols, per la pressió de les poderoses recialles judicials, polítiques i mediàtiques, es van anar desentenent de mantenir una actitud racional sobre allò que passava al País Basc. I el preu que en paguen ara és que han acabat atrapats en un nou parany discursiu espanyolista, capaç d’empènyer-los contra la paret només a còpia d’invocar una organització que no existeix.
Ja s’ho faran –tant els bascs com els espanyols–, però amb aquests dos exemples voldria remarcar que una de les lliçons que els catalans hauríem d’aprendre del 2017 és que per a ser forts i prendre les decisions que cal prendre és imprescindible netejar-nos abans de les toxines que la ideologia espanyolista ens ha inoculat des de xiquets. Per defugir les seues acreditades trampes. Ens cal això que una certa esquerra defineix com un “reforçament ideològic de l’alteritat”, però aquesta vegada centrat en la catalanitat i la seua oposició històrica irreductible i permanent a l’espanyolitat. I això ens cal fer-ho no solament com a exercici intel·lectual d’uns pocs, sinó com un exercici social multitudinari i quotidià. Per sort, el Primer d’Octubre ha significat un terratrèmol que separa èpoques i, crec que, en part gràcies a això, darrerament assistim a una incipient i molt estimulant renovació de la narrativa nacional –tant en llibres com en actituds, i molt especialment entre la gent més jove. Que no ens tornen a fer empassar als catalans cap “guerra civil” ni cap “ETA és tots”; d’això es tracta.
PS. Molta gent em va demanar ahir la versió en català de l’article llarg que vaig publicar en anglès a la revista Horizons. Ací el teniu: “La independència de Catalunya, una gran oportunitat democràtica per a Europa”.
