Al principi fou un filòleg, Josep Maria de Casacuberta i Roger. Nascut l’any 1897, pels seus orígens socials i lingüístics –va aprendre el català després del castellà i l’alemany– res no feia preveure que esdevindria un patriota de pedra picada, un nacionalista pur, un erudit esdevingut mecenes, que va consumir la seva hisenda publicant llibres. És probable que hi tingués molt a veure el fet d’arribar a la Universitat de Barcelona l’any 1913, quan els elements més dinàmics de la intel·lectualitat catalana encapçalaven la renovació dels estudis universitaris, entroncats amb el projecte civilitzador, europeista i reformador del Noucentisme, que capitanejava el catalanisme polític. Un dels seus mentors, per exemple, fou l’hel·lenista i polític Lluís Nicolau d’Olwer. Tot plegat va fer que, de ben jove, Casacuberta s’impliqués en l’obra institucional de la Mancomunitat i l’Institut d’Estudis Catalans, on va arribar a ser director de l’Oficina de Toponímia i Onomàstica, l’any 1921. Hauria pogut ser un dels intel·lectuals funcionaris que van brotar del 1914 al 1923, impulsats per la capacitat d’Enric Prat de la Riba de sumar talent, fos quina fos la seva adscripció política, combreguessin o no amb les seves idees conservadores. Va preferir dirigir el seu compromís amb el redreçament del país i la llengua cap a un nou projecte editorial.

‘Lo somni’ d’un filòleg

“Mai no va defallir, ni va canviar de bàndol, ni es va desviar un mil·límetre dels seus objectius, fos quina fos la conjuntura política. Hi va adaptar el seu projecte, però mai no el va corrompre. Com que anava totalment a la seua i si calia es venia el patrimoni, mai no va haver de transigir o cedir. Personalitat centàurica (meitat activista, meitat erudit), va crear amb l’ajut de la seva dona, Dolors Hostalrich Fa, una empresa editorial en la qual va esmerçar tot el seu saber i energies, i en la qual va ser feliç fent llibres, tal com afirma la seva col·laboradora Roser Latorre.” Són paraules de Faust Ripoll, de la Universitat d’Alacant, en el perfil biogràfic inclòs a la Nadala de la Fundació Carulla dedicat al centenari de l’editorial Barcino, una de les principals branques del projecte de mecenatge creat per Lluís Carulla. De fet, com dèiem, abans de Barcino Casacuberta va treballar al IEC i, en moments de reflexió, rumià la idea de muntar una editorial. O, més ben dit, una col·lecció: els Nostres Clàssics.

Som en un moment d’efervescència editorial: un any abans s’havia fundat la Bernat Metge i el 1922 la Fundació Bíblica Catalana. La Novel·la d’Ara, Catalònia o Proa també són filles d’aquell moment marcat per la dictadura anticatalana del general Primo de Rivera, quan comprar un llibre en català esdevenia un acte de resistència. Si l’ambició de Cambó, Estelrich i Riba respecte de la Bernat Metge era posar a l’abast dels lectors els clàssics grecs i llatins, la dels Nostres Clàssics havia de ser recuperar els clàssics medievals per a un públic no especialitzat, amb la idea de recuperar ensems l’esplendor de la llengua literària de l’edat d’or. I fer-ho com ho feien a la resta de cultures europees, especialment a França. Ho va escriure ell mateix en un full volander publicitari: “Fins ara no s’havia atès suficientment a la divulgació dels nostres clàssics antics. Generalment, els nostres erudits, en editar les obres dels autors medievals, ho han fet amb un criteri purament científic, car llurs edicions anaven destinades a gent especialitzada en els estudis romànics. Creiem, però, que el nostre públic ha arribat a un nivell mitjà de cultura suficient per a comprendre la nostra antiga literatura, i perquè aquest contacte amb els autors medievals li sigui profitós.”

Amb dues mil pessetes, i el suport de Pompeu Fabra, Casacuberta va portar a impremta el primer volum dels Nostres Clàssics, Lo somni de Bernat Metge. Es volia omplir un buit, que la Publicitat, saludant la nova empresa, considerava lamentable. I això requeria no únicament una col·lecció, sinó unes quantes –Col·lecció Popular Barcino, Enciclopèdia Catalunya, Col·lecció Sant Jordi, Clàssics del Món…–, de llibres erudits als més didàctics i divulgatius. Perquè, amb la dictadura desballestant l’obra cultural i educativa de la Mancomunitat, era més urgent que mai posar a l’abast del poble els materials i les eines que asseguressin la continuïtat lingüística i cultural dels territoris de parla catalana. Una qüestió que Casacuberta té clara és que no és una empresa principatina i prou, car bona part dels nostres clàssics són mallorquins, com el patriarca Ramon Llull, o valencians, com Ausiàs Marc, Joanot Martorell, Jaume Roig…

Nascut als primers compassos de la dictadura primoriverista, un assaig de repressió cultural, segons el seu historiador Josep Maria Roig Rosich, Barcino va ser víctima, com tots els projectes culturals del catalanisme, de la política destructora del franquisme. Va haver d’aturar la producció durant anys –només va aconseguir de publicar Recuerdos y bellezas de España, de Pau Piferrer, i les Poesies de Lo Gaiter del Llobregat els primers nou anys de franquisme–, durant els quals Casacuberta es va concentrar en la seva passió verdagueriana, però aprofitant hàbilment i pragmàtica les escletxes que el règim es trobava obligat a anar obrint. Jugant al gat i la rata amb la censura, va aconseguir de reprendre les edicions dels Nostres Clàssics. Els clàssics catalans medievals semblaven inofensius, i Verdaguer no deixava de ser un capellà-poeta molt apetitosament apropiable pel nacionalcatolicisme. El joc va anar fent, fins que, al llindar dels anys seixanta, Barcino creà noves col·leccions i anà ampliant el catàleg.

A espatlles de gegants

És l’any 1972 quan entra en joc la Fundació Carulla, que es fa càrrec de l’editorial, allibera Casacuberta de les responsabilitats de l’empresa i la seva continuïtat, però l’hi manté com a director literari fins a la mort, quan és substituït per Amadeu-Jesús Soberanas, impulsor de les col·leccions Verdaguer, i Renaixença i la dedicada als clàssics moderns, que llavors va prendre el nom del baró de Maldà. La continuïtat de Barcino, que ha estat dirigida pel filòleg Joan Santanach i avui per Oriol Magrinyà, també filòleg i editor, demostra que les intuïcions de Casacuberta eren fonamentades i que els grans projectes són capaços de sobreviure a la mort dels seus creadors.

Barcino acaba de fer cent anys, i, alhora, sembla més jove que mai. No direm que és moda, perquè seria banalitzar-la –i potser el senyor Casacuberta se’ns regiraria a la tomba–, però ha connectat d’una manera sorprenent amb el present, gràcies al compromís amb els clàssics, no tan sols medievals, sinó també del segle XX. En parlo amb l’editor, que em confessa que, tot i que durant la carrera de filologia havia fet servir els llibres de Barcino, va passar anys en què cada vegada se li van fer menys presents en el seu dia a dia. El fet és que, com em diu, l’editorial tenia un gran prestigi acadèmic, però havia anat desapareixent dels aparadors i les taules de novetats de les llibreries i havia acabat arraconada en els espais més acadèmics. Això que els propòsits fundacionals eren acostar-se al públic lector, no solament als filòlegs, i havien sorgit iniciatives tan memorables com la Col·lecció 7 Portes de receptaris històrics, que ha recuperat clàssics de la nostra cuina com el Llibre de Sent Soví o el Llibre del Coc, en un moment d’esplendor gastronòmica al nostre país.

Amb l’encàrrec de tornar a acostar els clàssics als catalans, la dèria de Casacuberta entomada amb determinació per la Fundació Carulla, aquests darrers anys Barcino ha fet un esforç de renovació, sense abandonar el capital històric ni la base sòlida de creativitat i expertesa. D’alguna manera, la Barcino del 2024 camina a espatlles de gegants i, sense abandonar la Biblioteca Barcino o els Nostres Clàssics, impulsa la col·lecció Imperdibles, amb fites com la reedició de Vida privada de Josep Maria de Sagarra o La punyalada de Marian Vayreda; o Mirades, que s’aboca a crear nova tradició literària a partir dels clàssics, encarregant texts de creació a autors diversos perquè reflexionin sobre algun dels grans noms o grans obres de la nostra literatura. Les darreres novetats de Barcino, anunciades a la festa del centenari, són el relleu de l’Avenç com a editors de la revista Els Marges, que enguany també bufa cinquanta espelmes, i l’estrena de noves formes de difondre els clàssics, bé en pòdcast, bé en audiollibre, a més de consolidar tota la tasca feta fins ara i començar a pensar tant a incorporar la tradició del segle XX en el cabal dels nostres clàssics, com a anar a cercar el lector més jove i l’infantil. Barcino, per cent anys més!