Els edificis i les persones

Enguany celebrem els cent cinquanta anys de la inauguració de l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona. Un edifici tan bonic i tan ben situat, però em temo que molt llunyà per a moltes persones, fins i tot les que hi passen cada dia pel davant. Malgrat la democratització i fins i tot la massificació, la universitat continua tenint aquella aura reverencial que en uns altres temps tenien els mestres o els metges als pobles. Per a molts, és difícil acostar-se a la universitat.

Jo mai no havia pensat que aniria a la universitat. De fet, no sabia ben bé què era ni em semblava un lloc on jo pogués anar a parar. Sóc de la generació que va fer créixer el nombre d’universitaris fins al punt d’haver d’implantar uns exàmens de selectivitat per controlar l’afluència i també vaig ser la primera universitària de la meva família. A més, jo volia ser mestra i, aleshores, els estudis de magisteri no eren considerats “universitaris”. Vull dir que no hi havia res que posés la universitat en el meu horitzó. Segurament no hi hauria anat mai si no hagués topat amb l’Eudald Solà.

Un joveníssim Eudald Solà va ser professor meu de literatura quan jo estudiava COU i em va fer veure que allò que a mi m’agradava –llegir– podia anar molt més enllà del simple gust per la lectura. I vaig anar a la Facultat de Filologia amb la intenció d’estudiar literatura. La decepció va ser tan gran que vaig triar el camí de la llengua. Anys més tard, vaig tornar a trobar l’Eudald, aquesta vegada com a company de departament. I en un dels bancs de l’edifici vam tenir la nostra darrera conversa, quan ell ja estava molt malalt, però tots dos crèiem que se’n sortiria.

L’Eudald m’havia transmès també la consciència del llegat de la institució que encarna l’edifici. Molts racons recorden els que ens han precedit, com ara Joan Maragall, Salvador Espriu, Montserrat Roig, i també companys que van deixar una forta empremta com Jesús Tuson i Joan Solà.

Recordo molt bé la primera vegada que vaig sentir Jesús Tuson –era en una lectura de tesina–, però encara vaig trigar a ser alumna seva perquè jo encara estudiava a Alemanya. Amb ell vaig tenir la sort que va saber entendre les meves dèries. Moltes vegades m’he preguntat si sóc capaç, com ell, d’entendre els alumnes que no encaixen en el sistema. Ell, que em va guiar sempre, a vegades ironitzava sobre el meu tarannà i deia que de mica en mica ja m’anaven domesticant. Em va dirigir la tesina i la tesi i durant molts anys vam ser companys de despatx amb la Liliana Tolchinsky. L’espai és una cosa molt cobejada a la nostra facultat i nosaltres érem tres en un despatx per a dos. Recordo escenes dignes dels germans Marx, amb un de nosaltres atenent grups de quatre o cinc alumnes, l’altre parlant amb un doctorand i l’altre parlant per telèfon, tots en aquell espai. I mai no vam tenir cap conflicte. Ara, una aula just davant del nostre despatx duu el seu nom i a mi encara em salta el cor quan veig la seva fotografia.

El Joan Solà a mi m’inspirava un respecte gairebé reverencial. No havia estat alumna seva i tampoc no ens coneixíem, però una vegada que estava repartint tríptics d’una activitat que fèiem, vaig dipositar l’últim a la seva bústia. La meva sorpresa va ser quan el vaig veure entrar per la porta. Quan es va acabar l’acte em va venir a saludar i jo tremolava com un flam. Des d’aleshores, es va convertir en un assistent habitual a les activitats del GELA i vam compartir moltes estones. D’ell em sorprenia la seva naturalitat en el tracte, com escoltava i em feia cas. El seu funeral es va fer al paranimf de la universitat. No sé si ha passat en uns altres casos, jo no ho havia vist mai, però, un altre cop, l’Edifici Històric va ocupar un lloc més en els nostres records, fins i tot els dolorosos.

L’Edifici Històric ha estat un element essencial de novel·les, pel·lícules, sèries. Jo sóc conscient que no conec molts dels seus racons. Sé que és un privilegi poder-hi treballar. No tan sols per l’edifici sinó perquè quan surts de la feina ets al carrer, no tens la sensació de viure fora del món que et donen els campus. L’altre dia, quan es va emetre el Via lliure des de l’aula magna, comentava que els treballadors de RAC 1 tenen el privilegi de les vistes, ells tenen les vistes, és cert, però nosaltres som les vistes. Entrar en aquell edifici és com perpetuar la història. De totes maneres, totes les sensacions, totes les emocions que et desperta estan inevitablement lligades a la gent que hi ha passat i que hi continua passant, sentir que formes part d’una cosa molt més gran que tu. I és que, al capdavall, el millor d’aquest edifici és la gent que hi treballa.