Edicions de 1984 és tot múscul, amb Víctor Hugo i Ezra Pound

Edicions de 1984 clou la celebració dels quaranta anys amb la publicació de dos volums de pes, tant per la qualitat dels autors, títols i traductors, com pel nombre de planes que tenen: d’una banda, Notre-Dame de París, de Victor Hugo, traduït per Esther Tallada (695 pàgines) i, d’una altra, Els Cantos, d’Ezra Pound, traduït per Joan Antoni Cerrato (1.000 pàgines).

L’aniversari començava ara fa un any amb l’edició d’un altre títol indiscutible de la literatura universal, Guerra i pau, de Lev Tolstoi, en dos volums, traduït per Judit Díaz Barneda. L’editor, Josep Cot, ho va dir clar: “Ho hem celebrat amb llibres.” No s’han estat de res i han editat grans obres de la literatura universal. A més de les esmentades, durant l’any han publicat el volum Contes de William Faulkner, que aplega quaranta-dos contes traduïts per Esther Tallada, i la Poesia completa de Ventura Ametller. També s’ha tancat el cicle Platonov, amb l’edició d’En un món preciós i furibund, que és una selecció de setze dels seus millors contes, traduïts per Miquel Cabal Guarro.

A més, Cots ha anunciat alguns dels títols que publicarà l’any vinent, tot brindant per arribar a la celebració dels cinquanta anys. Portaran a Barcelona Elisabeth Strout per presentar Explica-m’ho tot; publicaran dos nous títols de la celebrada escriptora Iris Murdoch, El príncep negre i La campana; i també La festa, de Tessa Hadley.

Traducció nova i necessària de Notre-Dame de París

Editar Notre-Dame de París, de Victor Hugo, era una dèria de Josep Cots, perquè és una obra que sempre ha volgut tenir al seu catàleg. Per això va fer l’encàrrec a la solvent traductora Esther Tallada. Hi havia una traducció d’aquest títol d’Hugo de l’any 1929, de Rafael Folch i Capdevila, que no era res de l’altre món i havia envellit malament. La nova traducció era del tot justificada. Tallada proposa una versió que no és arcaïtzant, segons que ha explicat, tot i mantenir les frases llargues i retòriques, seguint l’estil de Victor Hugo. Aquest clàssic de la literatura francesa, escrit el 1830 i publicat el 1831, és una novel·la històrica situada el 1482, amb el conegut enamorament de Quasimodo, el campaner geperut de la catedral marginat de tothom, cap a Esmeralda, la gitana encisadora que canta i balla pels carrers de París. I la catedral, omnipresent, també és protagonista, com diu Cots, de la novel·la.

Esther Tallada diu: “He intentat seguir l’estil de Victor Hugo i per aquest motiu he hagut de fer molta recerca. Victor Hugo ja en va fer molta, de recerca, per escriure la novel·la, que se situa a l’època medieval. He hagut de buscar els tractaments que es feien servir a l’edat mitjana (el misser, monsenyor, madona…), he hagut de fer tota una recerca sobre quins tractaments es feien servir per a cada estament social i he estudiat les monedes, per exemple. I després, ha calgut posar-hi molta inventiva, o sigui, primer molta recerca i després molta creativitat. Perquè Hugo fa molts jocs de paraules i jo volia aportar solucions pròpies a aquests jocs de paraules; crec que s’han de poder traduir.”

La traducció d’Els Cantos d’Ezra Pound complets

Quant a Els Cantos, d’Ezra Pound, el traductor, Joan Antoni Cerrato, ha destacat que és una traducció inèdita en català i una de les poques traduccions que hi ha d’aquesta obra poètica sencera, perquè inclou els “Cantos pòstums”. Els Cantos és considerada una de les fites més significatives de la poesia del segle XX. L’autor va voler escriure un poema èpic que no es limités a un sol poble i una sola llengua, sinó al conjunt de la humanitat. És una epopeia sense argument, que no s’estructura en una seqüència lògica i cronològica. Parteix d’associacions, lectures i records, i es presenta en un llenguatge àgil, polifacètic i poliglot, que pretén seguir la velocitat amb què neixen i passen els pensaments per la ment. Cerrato ha reconegut les “dificultats lingüístiques” amb què s’ha trobat, per mantenir el ritme i les citacions gregues i llatines, a més de la transcripció de diversitat de noms.

Com a curiositat, Francesc Parcerisas havia traduït fa uns quants anys Els Cantos pisans. Cerrato ha explicat que hauria volgut traduir tots els Cantos excepte aquests, deixant la traducció de Parcerisas, però que això, és clar, no podia ser.