Edicions 62 publica un inèdit de Miquel Bauçà, ‘Nihil obstat’

Avui arriba a les llibreries el llibre de poemes de Miquel Bauçà Nihil obstat, que la censura franquista va prohibir de publicar el 1965 i va restar inèdit. L’edita Edicions 62 en la col·lecció de poesia dirigida per Jordi Cornudella. Al mateix temps, l’editorial reedita i recupera dos llibres de poemes de la primera època: el primer que va publicar, Una bella història, i l’últim d’aquesta primera etapa, El crepuscle encén estels (1992). 

Miquel Bauçà (Felanitx, Mallorca, 1940 – Barcelona, 2005) és un dels poetes més singulars, estranys i brillants de la segona meitat del segle XX. Jordi Cornudella explica a VilaWeb: “El cas de Bauçà és peculiar, perquè quan va aparèixer, a primers dels anys seixanta, va fer una entrada fulgurant. S’acostuma a dir una entrada de cavall sicilià, però en realitat va fer una entrada de ciclista, perquè es va fer conèixer a la trobada de poetes de Formentor, l’any 58 o 59, i ell, que venia de Felanitx, va arribar-hi amb bicicleta. Però, anècdotes a banda, el seu primer llibre, Una bella història (que va sortir més tard, el 1962), té una acollida molt forta i coincideix amb el moment en què publicava Gabriel Ferrater, que es van fer amics de seguida, i que acabava de sortir La pell de brau d’Espriu i Vacances pagades de Pere Quart. Era el moment de renovació de la poesia després de la mort de Riba, i Bauçà de seguida passa a ser un dels poetes que més es destaquen.”

Continua Cornudella: “Però, en sec, està molts anys sense tornar a aparèixer. Una de les raons és que l’any 1965 havia de publicar Nihil obstat, però l’hi van censurar. I quan reapareix, a partir de l’any 1972, és una mica un altre Bauçà. El primer Bauçà, que és el d’Una bella història i de Nihil obstat, l’inèdit que recuperem ara, utilitza una llengua molt viva, molt directa, molt oral, molt felanitxera. En canvi, a partir dels anys setanta, cada vegada fa servir una llengua més construïda a còpia de lectures de diccionari i menys de parar l’orella pel carrer o combinant totes dues coses. La seva poesia fa una evolució, d’una banda lingüística i d’altra banda formal, perquè a partir del 1975 decideix escriure només en versos de sis síl·labes.”

En aquest temps, abans del 1975, Miquel Bauçà havia escrit El noble joc (1972), Poemes (1973), Notes i comentaris (1975) i Les Mirsines: Colònia de vacances (1983). “Aleshores apareix Carrer Marsala (1985), un llibre de narrativa que li publica a Empúries Xavier Folch. Té un èxit fulgurant, li donen el premi Ciutat i la imatge de Bauçà canvia una mica. Folch li encarrega el volum de la poesia completa, però Bauçà reescriu tots els llibres publicats fins aleshores en versos de sis síl·labes, i el 1987 es publica Obra poètica 1959-1983. De manera que aquests primers llibres, a partir del 1985, no es coneixen si no és de la manera que Bauçà els havia reescrit i són llibres que queden oblidats. Encara va fer una altra cosa: a partir del llibre El canvi (1998) comença a publicar una colla de llibres enciclopèdics –Els estats de connivència (2001), Els somnis (2002), Rudiments de saviesa (2005) i Certituds immediates (2007)–, llarguíssims, tots amb versos de sis síl·labes, ordenats per ordre alfabètic, que són les elucubracions i fantasies i malsons d’un individu peculiar que viu a l’Eixample de Barcelona.”

Així, doncs, Bauçà en vida ja va modificar i reescriure els primers llibres. Preguntem a Cornudella què aporta la recuperació ara d’aquests tres llibres oblidats, quin valor té? Diu: “En té dos, de valors, que em semblen concloents. Una bella història, tal com va sortir el 1962, va tenir una importància molt gran en aquell moment i avui encara té molta vigència. És ple de poemes realment molt bons. L’única precaució que he tingut com a editor ha estat d’incloure en el volum les dues versions, la primera de l’any 1962 i la segona de l’any 1987. I en el volum inèdit, Nihil obstat, hem fet una cosa semblant: com que aquest llibre no l’hi van deixar publicar, al cap de set anys, quan publica el llibre següent, El noble joc (1972), hi inclou alguns dels poemes de l’inèdit, que l’any 1987 van sortir reescrits a l’Obra poètica. El llibre inèdit que recuperem ara inclou uns suplements al final amb les versions diferents dels poemes.”

“De què tracta Nihil obstat perquè el censuressin? –afegeix Cornudella–. Jo crec que l’hi devien prohibir pel títol, que és la fórmula que l’església fa servir quan la censura és positiva, per indicar que el llibre es pot publicar. L’informe el va fer un jesuïta de Lleida que feia molts anys que vivia a Madrid, el pare Oromí, i només es va fixar en les quatre irreverències i poca-soltades que hi ha. Per mi, que si s’ho hagués mirat algú altre de la censura, segurament hauria passat. Parla de fets socialment observables, coses que passen al carrer, i mostra una galeria de personatges normal i corrent. Després Bauçà això ho deixarà de banda i cada vegada mostrarà un món més personal i tancat, tot i que aquí ja s’hi veu.”

I Cornudella conclou: “També val molt la pena revisitar El crepuscle encén estels, l’últim llibre de versos publicat per Bauçà abans d’El canvi (que no és, però, l’últim que va escriure: el 1993 va guanyar un premi amb El Feu de l’Ermitatge, que no va sortir fins el 2014 amb un epíleg d’Enric Casasses). És un llibre molt ric, amb un fort component narratiu i construït amb un rigor formal insòlit: els 147 poemes que conté, tots en heptasíl·labs que respecten l’alternança de finals femenins i masculins, constitueixen 21 seqüències de 7 poemes amb un nombre creixent de versos (cinc el primer de cada seqüència, sis el segon, set el tercer, vuit el quart, nou el cinquè, deu el sisè i onze el setè).”