13.01.2020 - 21:50
L’altre dia una amiga, que té concretament cinquanta-dos anys, m’explicava per telèfon que encara tenia ganes de jugar. Jugar en el sentit més ampli o més concret, qui ho sabrà. M’ho deia preocupada i amb vergonya, que potser no feia bé alguna cosa o tenia un adeena defectuós que li impedia complir amb el que se suposa que ha de ser una dona d’edat biològica cinquanta-dos. I és que per més anys que passessin, i ara anava ja de cara als seixanta –ai!–, continuava comportant-se –tot i tenir una bona feina i un bon sou, en aquest cas– com la de trenta que un dia va ser. Sense fills, sense casa pròpia, sense saber què era la crisi dels quaranta o de la menopausa perquè ella n’havia tingut una cada any i, sobretot, amb ganes de no tornar a ser la mateixa demà que avui. Sinó una altra de ben diferent.
Fa un temps les revistes de moda van començar a difondre la brillantíssima idea que els trenta anys eren els nou vint i que els quaranta eren els nous trenta, i així successivament ens anaven donant mini pròrrogues mentals de deu anyets perquè poguéssim continuar sentint-nos joves i comprar caçadores de cuir i texans estripats de dos en dos. Ja sabem que la tercera edat no és un target gaire bo per a vendre seducció i, per tant, calia retardar l’ancianitat. L’excusa de la dècada de saldo, potser va ser pal·liativa durant un temps, però a algunes, aquest pedaç ja no ens fa gaire efecte. Hi ha casos greus, com el nostre. Perquè què passa si ni tan sols amb aquesta propina podem convertir-nos amb el que se suposa que hem de ser? Què passa si volem jugar i tenim la mateixa il·lusió que als vuit anys?
Sovint, quan som a punt de canviar d’edat, fem avaluació de les fites complertes. El resultat quasi mai no ens sembla del tot satisfactori. D’això, d’aquest dèficit crònic de deures fets, d’aquesta disciplina autoimposada, en comencem a tenir consciència un bon dia, quan ja n’acumulem uns quants –potser trenta, potser quaranta– des del moment del naixement. Però tots sentim que l’angoixa s’incrementa quan s’acosta la data simbòlica de pas al calendari. Aquesta xifra ja va seriosament, diem.
Ara bé, el control i les preguntes les hem de suportar, amb més o menys bona cara, durant tota la vida. I si no ens les fan fora, ve l’ombra que habita en algun racó de l’escorça prefrontal i ens fa la pregunta a l’orella, però per dins.
Tens 30 anys i què has fet? Has trobat una feina decent? Estàs convençuda que ets jardinera, mèdium o periodista i que vols continuar sent-ho tota la vida? Tens 40 anys i què has fet? Has estat mare? Tens un lloc per a fer niu que pagues a terminis? Has après a cuidar els geranis i a fer un fricandó? En tens 50 anys. Ja ets una dona sàvia? En tens 80 anys. Has plantat un arbre i has escrit alguna cosa, una novel·leta o unes memòries encara que estiguin al calaix?
I així anem fent, pensant-nos que tenim una cronologia lògica i respectable, tot i alguna relliscadeta sense importància que fa gràcia i tot. Una prehistòria, una edat antiga, una mitjana i una moderna, que va de tal any a tal altre segons els cicles de la natura. I pensem, amb els nostres arguments meravellosos, que hi ha una coherència més que notable entre cada període històric. Que suposadament una etapa ens ha portat a ingressar de manera solvent en la següent. Butlleta plena i peatge en verd. I au, mirant endavant, sempre. Arreglar els quatre desperfectes de salut i tenyir cada mes els cabells blancs i poca cosa més.
Aquesta disciplina de l’edat –que molts la practiquen quan fan el comentari graciós de ‘ens fem grans!’– deu ser una tara humana i col·lectiva bastant efectiva perquè ara que hi penso les civilitzacions properes i les que apareixen als llibres d’antropologia sempre han fet rituals d’iniciació, festes i cerimònies per a marcar aquestes transicions simbòliques, i així, sentir que formaven part d’alguna cosa, del poble, de la comunitat, d’aquella cultura.
Néixer, complir i morir. Com si fóssim tots plegats la caricatura de l’evolució de l’homo sapiens. Perquè el temps sempre corre cap endavant i suposadament ens porta a un estadi superior, en el que sortosament caminarem més drets.
Però no, la cosa no va així. N’hi ha que conduïm cap endavant i tornem mil cops cap enrere, fent i desfent. Quan tornem a la sendera hi ha algun vigilant que pregunta: I on eres tot aquest temps? Què has fet? Després de fer el còmput ràpid, de veure com es descarreguen en el nostre disc dur, darrere uns ulls en blanc perplexos, línies i línies de codi indesxifrable, ens tornem a perdre en la resposta mateixa.
Just abans d’acabar l’article, quan jo anava donant voltes a la dictadura de l’edat, ha sonat el WhatsApp. La Núria, que té un fill de vint-i-cinc i s’acaba de separar, enviava un missatge de veu al grup de les Teresines: Xiques, aquesta nit he somiat que tornava a estar embarassada als meus cinquanta-tres anys i que en lloc del meu marit hi éreu totes vosaltres. A la meva edat!
Potser sí que, encara que sigui amb l’inconscient bramant o amb els texans estripats del dissabte, les edats tornen a tenir (gairebé) totes les possibilitats i ja en som unes quantes més a la dissidència biològica dels ritus de pas. De fet, no caldria ni agafar les barres paral·leles de la pista d’atletisme als noranta anys fent una cabriola impossible per fer callar qui ens vol controlar els tempos.
