28.11.2022 - 19:50
|
Actualització: 29.11.2022 - 10:07
Tots hem pogut veure que la crisi de la covid-19 afectava greument l’economia de la UE i palesava la interdependència de les cadenes de valor mundials. Tot plegat ha demostrat la importància fonamental de disposar d’un mercat únic europeu integrat a escala mundial i que funcioni com cal. Això vol dir que les empreses es puguin beneficiar d’aquest mercat únic reforçat, que no depenguin tant de l’oferta exterior en productes estratègics i que puguin fer una transició ecològica i digital més ràpida. I, alhora, que les pimes siguin destinatàries d’algunes mesures, relacionades, per exemple, amb l’augment de la resiliència, la lluita contra la morositat, el suport a la solvència i la reducció de la càrrega normativa.
Doncs, bé, el 10 de març de 2020, la Comissió Europa va donar forma a aquest desig establint les bases d’estratègia industrial. Era la manera d’impulsar la doble transició cap a una economia ecològica i digital, reforçar la competitivitat industrial de la UE a escala mundial i millorar l’autonomia estratègica oberta d’Europa. L’endemà de la presentació de la nova estratègia industrial, l’Organització Mundial de la Salut va declarar la pandèmia de covid-19.
L’estratègia proposa, per exemple, un canvi substancial en la metodologia de l’anàlisi de l’economia industrial, que consisteix a ultrapassar els límits en què hem treballat fins ara, per sectors, i ampliar-los amb un concepte més inclusiu, els ecosistemes, en què tenen cabuda les activitats necessàries per al funcionament, sobretot de serveis.
A partir d’aquest nou enfocament europeu, l’eurodiputat d’ERC Jordi Solé va encarregar a Carme Poveda, directora d’anàlisi econòmica de la Cambra de Comerç, i al seu equip que elaborés un estudi per a aplicar la nova metodologia europea a la indústria de Catalunya. L’estudi, presentat divendres passat al Col·legi d’Economistes, es titula “Ecosistemes industrials a Catalunya i tendències de futur en el marc de la nova estratègia industrial europea”.
L’objectiu que té el document és precisament de mesurar i identificar els ecosistemes industrials a Catalunya i indicar-ne les tendències de futur en el context de les transicions verda i digital. Aquests ecosistemes, doncs, impliquen una definició dels sectors més àmplia que la tradicional. No s’hi tenen en compte tan sols les activitats industrials transformadores de béns, sinó també activitats complementàries, essencialment de serveis, fortament interrelacionades entre si.
Parlo amb Carme Poveda, que em diu que aquesta nova concepció del treball per ecosistemes s’ajusta molt més a la realitat actual de la nostra economia. I ho justifica així: “Aquí la indústria i els serveis es troben sovint interconnectats, tant en l’àmbit empresarial com en el de les polítiques públiques. De fet, la Comissió Europea ja ha començat a aplicar les mesures de la nova estratègia industrial, i totes aquestes polítiques són monitorades en l’àmbit d’ecosistemes industrials i no pas de sectors industrials.”
Aquest estudi és la primera contribució que es fa a Catalunya per definir l’economia d’acord amb els ecosistemes industrials que proposa la Comissió Europea. Concretament, a l’estudi, després d’una feina ingent, es defineixen conceptualment catorze ecosistemes, que es mesuren en termes d’activitat econòmica, ocupació, salaris i productivitat; i, finalment, se n’analitzen diverses dimensions, com ara el teixit empresarial, la internacionalització, la inversió, la innovació i R+D. Aquesta informació es complementarà amb els projectes dels Fons Next Generation EU que es desenvolupen ací en cada ecosistema i amb les tendències de futur que s’albiren en cada àmbit. Comptat i debatut, és com si s’hagués dibuixat un nou mapa de l’economia industrial catalana.
Els catorze ecosistemes industrials catalans amb què treballa l’estudi són: 1. aeroespacial i defensa; 2. agroalimentari; 3. construcció; 4. indústries culturals i creatives; 5. digital; 6. electrònica; 7. energia–renovables; 8. indústries intensives en energia; 9. salut; 10. mobilitat, transport i automoció; 11. proximitat, economia social i seguretat civil; 12. comerç; 13. tèxtil; i 14. turisme.
Aquests catorze ecosistemes abasten conjuntament un 58% del valor afegit brut (VAB) de l’economia catalana. No s’hi inclouen el sector públic, els serveis financers i assegurances, les activitats extractives ni la major part de l’educació. Però sí aquells sectors que formen part del component horitzontal (serveis jurídics, consultoria, R+D, serveis relacionats amb l’ocupació, fabricació de productes metàl·lics, reparació de maquinària, sanejament i gestió de residus, etc.), en el percentatge d’assignació corresponent. El percentatge del 58% diu ben clarament la importància de la indústria al nostre país, perquè en termes d’ocupació la participació és semblant. Hi ha una primera conclusió evident: la indústria continua essent clau per al futur de Catalunya.
L’anàlisi –que podeu consultar a la web de la Cambra de Comerç– és molt rigorosa, cosa que la fa molt recomanable per als interessats en la matèria. I significa un pas important per a ajudar a prendre decisions d’una manera més ajustada, en vista de les interrelacions que integra cada ecosistema. El resultat final és complex, i, com reconeix el document, les conclusions són molt difícils de resumir, perquè cada ecosistema presenta característiques i desafiaments diferents.
Tanmateix, segons Poveda, s’han palesat quatre idees: “L’economia catalana és força diversificada (cap ecosistema no té un pes superior a l’11% del valor afegit brut total de Catalunya); el sector transversal (o horitzontal) té un pes significatiu que varia segons l’ecosistema; el grau d’internacionalització del teixit empresarial és alt, però amb una dimensió mitjana inferior a la mitjana europea; i Catalunya presenta un potencial tecnològic que encara s’ha de desenvolupar molt més.”
Quant a la importància dels ecosistemes en el conjunt de l’economia catalana, l’estudi els aplega en tres grans blocs, per ordre d’importància.
En el primer, hi ha els quatre principals ecosistemes, en termes de VAB, que són: comerç, construcció, salut i turisme. Tenen individualment un pes relatiu superior al 6% i inferior a l’11% sobre el total català (entre 15.000 milions i 25.000 milions d’euros cadascun). Tots quatre tenen a veure amb un model econòmic cada vegada més orientat als serveis, el lleure i el benestar. L’estudi matisa: “La construcció és un ecosistema específic, a part que no s’ajusta a les característiques dels altres, perquè el model d’estalvi de les llars catalanes i espanyoles tradicionalment és més intensiu en habitatge, fet que sobredimensiona el sector en comparació amb la mitjana a la UE.”
En el segon bloc hi ha sis grans ecosistemes, quatre dels quals tenen com a eix central la indústria productiva. Tenen un pes relatiu en el VAB de l’economia catalana entre el 2% i el 6% (entre 6.000 milions i 12.000 milions d’euros cadascun). En ordre decreixent són: mobilitat, transport i automoció, indústries intensives en energia, economia social, agroalimentari, digital i indústries culturals i creatives.
Finalment, el tercer bloc l’integren quatre ecosistemes amb un pes econòmic força reduït en l’economia catalana, entre 1.000 milions i 3.000 milions d’euros cadascun. Tots quatre representen conjuntament només el 3% del VAB total. Són, en ordre d’importància: aerospacial i defensa, energia-renovables, tèxtil i electrònica.
De la resta de conclusions, es destaca que els ecosistemes amb el percentatge de vendes a l’estranger més alt són l’electrònica (el 54% de les vendes), salut (inclou el sector farmacèutic, amb el 50%), indústries intensives en energia (47%) i tèxtil (43%). I que els dos ecosistemes que més inverteixen en actius intangibles (patents, marques, R+D…) són el digital i el de mobilitat, transport i automoció (gairebé 400 milions d’euros cadascun).
Però la conclusió més important, en vista del pes que té dins l’economia, i més enllà de l’estudi, és que la indústria continua essent l’eix vertebrador de l’economia catalana. Sobre aquest punt, Poveda explica que potser s’hauria de reconsiderar l’objectiu de fer créixer el pes de la indústria fins al 22% del VAB total el 2025, com a pas previ per a assolir un 25% el 2030, que es proposa en el Pacte Nacional per a la Indústria. “Potser és bo de redefinir els límits –diu– i posar-los en línia amb els que utilitzen les polítiques públiques que aplica la UE, en què la base ja no és el sector, sinó l’ecosistema industrial. La logística, el transport, la innovació o fins i tot la distribució formen part de la cadena de valor i les fronteres entre els subsectors són cada vegada més difoses”.
Jo també crec que és més encertat partir d’un concepte més ampli que inclogui totes les baules –o el màxim possible– de la cadena de valor d’una producció. Ara, per aplicar el canvi, hem de pensar que hi ha un problema estatístic molt important a l’hora de fer la transformació d’un concepte a un altre, perquè tot el sistema de dades existent és pensat per a l’anàlisi en el mètode tradicional. Vet aquí la feinada que han fet els autors en aquest estudi pioner.
