15.07.2018 - 22:00
Dedicat a la Simona, en Víctor, en Nicola, en Marco,
la Rossella, en Luca, en Gigi, en Fulvio i la Carla
Per a bona part de l’autoanomenada esquerra d’aquí i d’allà (des dels Comuns i el PSC fins als podemaires), ‘nacionalisme’ és igual a Pujol. ‘Ecs, caca.’ Per a l’autoanomenada esquerra italiana, encara pitjor: el nacionalisme és el dimoni. Sigui allà on sigui (descomptant el llur, és clar: la biga del nacionalisme a l’ull propi no es veu mai). Per als hereus de Gramsci i companyia, el partit comunista més potent d’Europa occidental durant bona part del segle XX, és un tema senzillament fora de discussió. Si et declares nacionalista vol dir que ets de dretes i enemic nostre. La paradoxa és que els suposadament progressistes (sí, fa riure, ja ho sé, però us en recordeu, que hi va haver una època que en dèiem ‘progres’?) són els més dogmàtics. Els de la superioritat moral. Suprematistes d’esquerra.
Per als italianòfils [*], i en som legió, els anys noranta i primers dos mil van ser una travessa del desert. Una nació (diguem-ne nació) com la italiana, un dels miralls on ens inspiràvem, embadocada per un bluf descomunal com el socialisme espanyol. El món a l’inrevés. Eren els temps de Zapatero, i els súbdits de Berlusconi veien en Espanya una pel·li de l’Almodóvar, un paradís de coloraines on els homosexuals no paraven de casar-se, mentre ells no podien ni anar de bracet pel carrer. La bombolla de la crisi hispànica no ha estat res comparada amb la bombolla de la bava transalpina. Amb la tradicional actitud gregària que allà és norma (els viatges d’escoles italianes a l’estranger, per posar un exemple, es reconeixen de seguida perquè tots els nanos porten la mateixa marca de motxilleta), la consigna era ‘Espanya és el top de la modernor i la movida el seu profeta’, i au, a vere qui zapatereja més. Ja et podies escarrassar a explicar-los que les aparences enganyen, que no hi havia res a pelar. Mig país volia fugir del regne de Mediaset, però com que no tots tenien l’edat de fer un erasmus, se n’escapaven amb la fantasia creient-se aquest paradís que retratava el documentari Viva Zapatero! de l’any 2004, o el late show de la MTV Italo-Spagnolo (2006) ambientat en un pis del carrer de la Boqueria. Aquest reportatge ho resumeix molt bé.
L’esclat de la bombolla ha ajudat que darrerament el miratge s’hagi desinflat una mica. Només una mica. Per a ells, per més que ens costi de creure, allò espanyol continua essent un valor positiu. Però s’ha produït una novetat inesperada: comencen a aparèixer veus que rebaten la visió vuitcentista sobre el catalanisme que molts mitjans encara perpetuen (‘la culpa de tot és d’en Mas, un burgès tan repugnant que es pentina i tot, i els catalans són uns adoctrinats egoistes i insolidaris’). Veus de periodistes de renom com Omero Ciai (La Repubblica), Marisol Brandolini (Il fatto quotidiano, autora de Piolín imbavagliato), Concita de Gregorio (RAI, La Repubblica: aquí el bloc personal) o Mauro Vanetti. Fins i tot dos grans tòtems de l’esquerra del XXI com l’escriptor Erri de Luca o el periodista Roberto Saviano han fet declaracions de suport al dret dels catalans a l’autodeterminació.
No està gens malament. Per a un estat amb una consciència nacional encara tan fràgil, és gairebé una revolució. Fa un segle i mig que s’estan ‘fent els italians’, segons la consigna dazegliana, i la inseguretat encara és tan a flor que totes les altres llengües que s’hi parlen són anomenades ‘dialectes’ en públic, no fos cas que presentar-te com a parlant nadiu de napolità, vènet, llombard o sicilià et convertís automàticament en un antipatriota. La lingüista Mariantonia Cerrato celebrava no fa gaire la inversió d’aquesta tendència, ‘i la prova’, deia, ‘és que cada dia les cadències dialectals se senten més a la televisió nacional. Mireu els humoristes, per exemple’. Es referia a l’auge dels programes de monòlegs, on abunden els humoristes del sud, sobretot sicilians, que expliquen els acudits… no pas en sicilià, deunosenguard, sinó en italià amb accent regional (podeu provar aquí i aquí a veure si el trobeu gaire diferent). Imagineu-vos quina gosadia… No us sona una mica a la promoció del gracejo andalús per part de TVE? Ara, la professora Cerrato no va tan desencaminada, perquè precisament la televisió ha estat durant més de mig segle el gran instrument de creació de consciència nacional (i, en conseqüència, de destrucció de varietat lingüística).
Deixo estar la televisió i torno cap aquí. Entre la colònia establerta a Catalunya, com és natural, el fenomen va començar una mica abans. La comunitat italiana, la quarta més nombrosa de les instal·lades a casa nostra (la primera de les europees), no està formada únicament per pizzers i venedors de gelats. Al contrari, perquè els darrers trenta anys han estat una autèntica fuga de cervells. Procedents majoritàriament de l’esquerra (cosa lògica, tenint en compte que fugien de Berluscolàndia). En l’àmbit de la universitat, per posar un exemple paradigmàtic, i més concretament en el camp de les ciències socials, es reprodueix ben bé la mateixa dialèctica: els qui han fet un esforç per entendre la situació i els qui esperen que l’esforç el faci la realitat per adaptar-se al seu credo. Amb el petit detall, ves quines casualitats més casuals, que els uns han après el català i els altres només-faltaria-haver-d’estudiar-dialectes-amb-lo-internacionalista-que-soc. Els suprematistes, com els tifes, sempre són els altres.
[*Aprofito que avui no he fet pausa de publicitat per saludar la llibreria Le Nuvole de Barcelona, un veritable ambulatori d’urgències per a tots els qui patim aquesta síndrome.]
