12.02.2021 - 19:50
Probablement, heu vist un espot televisiu del PP sobre les eleccions en què el candidat, Alejandro Fernández, diu que l’economia catalana està enfonsada, que és la pitjor de l’estat espanyol i la que té més desocupació. I es queda ben tranquil. I els altres partits sembla que també, perquè ningú no diu res. Ningú li recorda que ací tenim el 13,9% de taxa de desocupació, mentre que a Andalusia es troba en el 22,7% i la mitjana estatal és del 16,1%. M’hi he fixat perquè m’emprenyo cada vegada que la veig, però suposo que es deuen haver dit, amb tota impunitat, moltes falsedats com aquesta. I la gent s’ho creu? No ho sé. La gent no ho sap. El 67% dels catalans (enquestats) creu que avui estem tan malament per culpa del procés, com afirmava una enquesta feta per Societat Civil Catalana fa un mes? Vés a saber. Jo no ho crec, ni ningú amb dos dits de front, però queda dit, escrit i repetit. I això ja sabem com funciona.
Malauradament, l’economia tan sols es fa servir com una arma més contra l’adversari. Com si allò que passarà amb les 36.000 empreses amb ERTO de Catalunya o el mig milió de desocupats que tenim avui tingués menys importància que la prova que no s’ha fet el candidat Illa. Sí que té molta menys importància mediàtica, pel que hem vist. Potser, sense adonar-nos, banalitzem el pa de demà de molta gent fins a extrems summament perillosos. L’economia és feta de xifres, però sense posar una cara darrere de cada xifra, no és res. O no hauria de ser-ho. Això ho recordava sempre l’enyorat professor José Luis Sampedro.
Persones i xifres, vet ací un binomi difícil d’entomar. Reconec que l’economia no és fàcil d’integrar dins l’olla de grills en què es converteix un debat televisiu –i més si són nou que criden–, però caldria fer alguna cosa perquè no acabés essent sempre la Ventafocs de l’espectacle. Potser els qui saben més de comunicació creuen que els debats són això, desqualificar l’adversari, i que, en el cas que interessi l’economia, la gent ja té els programes dels partits per a llegir-ho i assabentar-se d’allò que volen fer. Aquesta em semblaria una fal·làcia com un campanar, però tot apunta que deu ser real, perquè es repeteix, elecció rere elecció.
Algú s’ha parat a pensar qui llegeix els programes dels partits? Jo en tinc una lleugera idea. Potser una minoria –molt minoria– de persones cíviques i com cal que creuen que el seu deure és llegir-los. No ho sé, però és possible. Qui segur que els llegeixen són els qui els fan, els correctors i els supervisors dels partits, abans de fer-los públics. Després hi ha els periodistes dels diaris que, pel càrrec que ocupen, els han de llegir i aquells a qui els toca fer-ne els resums. Uns resums que acostumen a ser un malson de fer, i ho dic per experiència pròpia. Seguidament, hi ha la gent de les ràdios i les televisions, que majoritàriament llegeixen els resums que fan els diaris i sobre els quals elaboren els seus comentaris. I probablement alguns ciutadans més, però sempre dins la minoria expressada anteriorment. I para de comptar.
Jo no sé si l’economia hauria de fer decidir una part del 37% de votants indecisos que hi ha, segons les enquestes, una setmana abans de la votació. Veient el que he vist a les televisions, estic segur que no. Perquè en els pocs moments de tranquil·litat en què es parla d’economia, a mi, les coses que diuen em sonen a frases fetes, a paraules ja sentides fa anys i, més greu encara, em fa la sensació que qui les diu no creu que allò hagi de ser decisiu per a guanyar un vot. Potser m’ho sembla a mi i per això no goso extrapolar-ho, però crec que no sóc l’únic que ho pensa.
I aquest oblit s’esdevé en uns moments en què l’activitat del país acaba de caure d’un 11% l’any passat, la pitjor xifra des de la guerra del 36-39. Amb bona part dels ciutadans que tenen l’ai al cor, amb moltes empreses penjant d’un fil i un futur ple de canvis que requereix un esforç d’imaginació com no s’ha fet mai. Un esforç que s’hauria de materialitzar a tot arreu en innovació i que hauria d’afavorir, també com mai, l’activitat d’investigació en tots els àmbits. I no tinc la sensació que hi hagi consciència profunda d’això, malgrat totes les coses que s’han arribat a dir. Però hi ha una cosa clara si hem de sobreviure: no podem continuar essent els cuers d’Europa en aquest camp.
Em sembla que en economia passa una mica com amb la covid-19. Jo vaig fent la meva vida mentre no em toqui de gaire prop. Vaig fent, més o menys escrupolosament, allò que em diuen que cal fer, però ho veig com un fet llunyà. En l’economia, si tinc la mala sort de ser en un dels sectors més castigats, aleshores tinc consciència plena del moment que passem, i si, a més, busco feina, intueixo que alguna cosa molt profunda va canviant, per les habilitats i coneixements que em demanen. En canvi, si sóc dels afortunats que tenen feina i no la veuen perillar, certament veig una situació difícil, però com que no m’afecta directament, el risc l’intueixo llunyà. I tot s’ha de dir, els qui tenen feina són el 80% dels treballadors, mentre que “només” el 20% és a l’atur o amb ERTO. Vet ací un greu error que cometem en tots dos casos. La impossibilitat de veure més enllà del nostre cercle immediat pot acabar fent estralls, en ambdues situacions. Manca de consciència social? És clar que sí, però això no és cap novetat. La novetat rau en el fet que l’entorn i el futur immediat són infinitament més complexos que fa uns anys. I no sembla que ací i avui, ni representats ni futurs representants en siguem gaire conscients. Tant de bo que m’equivoqui.
