L’economia afluixarà el pas durant el 2024

L’última dada oficial sobre el creixement del 2023 la va fornir l’Institut d’Estatística espanyol (INE), que va confirmar el creixement del PIB el tercer trimestre d’un 0,3%, una dècima menys que el trimestre anterior, tal com reflectia l’avanç d’aquest indicador que havia publicat a l’octubre. L’INE també va certificar la dada avançada del creixement interanual d’un 1,8% respecte del juliol-setembre del 2022, i això vol dir dues dècimes menys que el trimestre anterior. Ja vaig comentar la setmana passada (a la Píndola del dijous 21) que l’any s’acabaria amb un lleuger pendent i mirant cap avall.

I així començarem el 2024. Amb plena desacceleració i entomant tan bé com puguem l’herència d’un exercici, que, finalment, haurà estat millor que no es preveia, però que pot tenir efectes retardats. Sembla que, en les previsions, hi ha acord entre els analistes que s’hi dediquen. L’últim a fer-ne una explicació detallada ha estat el Banc d’Espanya, el dia 22. I se’n destaca que el PIB creixerà d’un 1,6% el 2024, dues dècimes menys que no es preveia ara fa tres mesos.

Segons que apunta, hi ha dues raons fonamentals darrere aquesta rebaixa de previsions per a l’any vinent. La primera és que el 2024 serà l’any en què es veuran amb més intensitat els efectes de les pujades de tipus d’interès en els comptes de les empreses i les famílies; i la segona és que es reduirà lleugerament el consum domèstic, que ha estat la principal sustentació de l’economia aquests darrers trimestres, perquè de les exportacions no se n’espera gran cosa, veient les previsions que s’han fet en les cases dels nostres principals clients.

De totes maneres, el canvi més gros en les previsions del Banc d’Espanya respecte de les del setembre té a veure amb la inflació prevista per a l’any que ve. Els nous comptes rebaixen molt fortament els càlculs d’augments de preus, fins al 3,3% el 2024, un punt menys que la previsió feta al setembre. Amb tot, adverteix: “Aquestes previsions estan molt condicionades per l’expiració de les mesures per a contenir la pujada dels preus en matèria energètica.” Respecte de l’extensió d’aquestes mesures de suport, el govern espanyol ja ha dit que sospesa de prorrogar-ne almenys una part, però no ha dit quines mesures concretes.

Si l’economia no creix tant, també s’alentirà el mercat laboral, com ja ha començat a fer aquests últims mesos. Un dels aspectes notables de l’any que deixem és el desajust entre les necessitats de les empreses i l’oferta dels desocupats. La distància és cada vegada més gran. El Banc d’Espanya acaba de publicar una enquesta en què s’observa el nombre màxim de vacants de tota la sèrie històrica, amb 155.000 sense cobrir. I no cal dir que aquest desajust entre l’oferta i la demanda de mà d’obra és inversemblant, atès que la taxa de desocupació és la més elevada de les economies desenvolupades, al voltant del 13%. Es preveu que el 2024 baixarà un puntet, però la taxa estatal probablement continuarà al capdamunt del rànquing europeu.

Els analistes de Funcas, en relació amb la desacceleració del 2024, hi afegeixen un altre motiu: que alguns dels actuals factors de creixement perdran impuls. Parlen de la “normalització” del turisme –no creixerà com enguany– i dels acords de recuperació de poder adquisitiu dels salaris. D’una altra banda, també anticipen que es reduirà l’aportació del consum públic, d’acord amb la pròxima reactivació de les regles fiscals europees, que recomanen de retallar la despesa.

I apunten un fet que em sembla interessant: la cadència del creixement, que seria oposada a la de l’any 2023. L’avanç del PIB, diuen, aniria de menys a més en el transcurs de l’any, cosa que reflecteix la hipòtesi basada en el comportament de la política monetària; les previsions parteixen del supòsit que el BCE no aplicarà noves pujades de tipus d’interès, sinó que s’estimarà més enviar el missatge de mantenir els tipus d’interès alts durant més temps que el que es va anticipar a la primeria.

El cas és que s’apunta que els tipus d’interès es mantindran encara uns quants mesos. Sobre la data per a començar les rebaixes, els mercats preveuen que serà al març, cosa que sembla molt optimista. Els analistes més seriosos pensen que fins a mitjan any no començarà a canviar la inflexió dels bancs centrals, i de manera gradual. És cert que tampoc no s’esperen ensurts, és a dir, noves alces, si no és que hi ha problemes sobtats que puguin repercutir en la inflació.

Ara tenim l’exemple dels rebels hutis, que fan costat a Hamàs i controlen gran part del Iemen, que han advertit que atacaran tots els vaixells que naveguin per la mar Roja amb destinació a Israel. De moment, més de deu companyies navilieres han suspès el trànsit per aquesta zona i prefereixen fer la volta a l’Àfrica pel cap de Bona Esperança, cosa que encareix molt el transport… i les mercaderies. Segons els analistes, això afectarà els preus del cru i el comerç mundial. Veurem quan i com acaba l’episodi.

Sembla clar que el 2024 l’economia restarà subjecta com poques vegades a la geopolítica. La possibilitat que els conflictes afegeixin tensió als mercats de l’energia i de les matèries primeres o a les cadenes de subministrament planetari és ben present. Comencem l’any amb dues guerres –si pensem en les que veiem cada dia als mitjans de comunicació, perquè n’hi ha moltes més–: a Ucraïna i a Gaza. I, més enllà de les conseqüències directes o indirectes, la incertesa també va lligada amb el fet que és un any d’eleccions importants. Als Estats Units, per exemple, on Donald Trump pot tornar a guanyar i, malgrat que no serà fins al novembre, l’olla ja es pot començar a remenar uns quants mesos abans. També hi haurà eleccions al Parlament Europeu el mes de juny, en uns moments en què la ultradreta pren posició de fa temps. Són les dues més importants, dins una munió que hi haurà per tot el món.

En definitiva, ens arriba un altre any molt difícil per a fer previsions i quantificar-les. Si bé és veritat que el relat sembla que ha de seguir una lògica en què hi ha una certa unanimitat, si no hi ha ensurts, és clar, la manera com es pot arribar a la mitjana de consens en la taxa de creixement del PIB (1,6%) és molt diferent. Només cal mirar les previsions de Funcas –que es basen en les de dinou serveis d’estudis privats– per adonar-nos de la incertesa que hi ha en alguns epígrafs. A la inversió en maquinària i béns d’equipament, per exemple, davant una mitjana del 3%, hi ha un màxim del 8,1% i un mínim del 0,6%. La diferència és tan gran que desvirtua la representativitat de la mitjana. O en les exportacions, en què la mitjana és de l’1,8%, però amb una màxima del 5,7% i una mínima del -3,4%.

Més enllà de les quantificacions, hi haurà un increment menor d’activitat, pels efectes negatius que continuaran tenint en empreses (inversions) i famílies (consum) els elevats tipus d’interès, que probablement continuaran encara uns quants mesos. I amb la dificultat de millorar les exportacions, per la situació dels països que són principals clients, amb creixements inferiors a l’espanyol. Amb uns preus de tendència més apaivagada i amb un mercat laboral més alentit. I resta la incògnita sobre el repartiment dels fons europeus, que fa pocs dies la consellera d’Economia, Natàlia Mas, va denunciar amb claredat. De si arriben o no, o d’on van a parar, en dependrà també l’evolució de l’activitat que tindrem l’any vinent.