19.11.2019 - 21:50
El president valencià, Ximo Puig, arriba a una festa del Foment per defensar, diu, els interessos de les empreses valencianes, perquè, sosté, si les coses empitjoren per a Catalunya, també empitjoraran per a l’economia valenciana. No s’ha estat de dir, igualment, que cal cercar ‘enteniments i aproximacions dins l’estat de dret, l’estatut i la constitució’, i ha posat la via valenciana com a exemple de ‘via autònoma de progrés que pensa en l’interès general’. En conseqüència, cal que ‘desfronteritzem [sic] la política, abandonem els blocs, tant en l’eix nacional com en el de dreta/esquerra’. Finalment, no tenia cap intenció de veure’s amb el president Torra –el dia que el jutjaven per haver mantingut la dignitat de la presidència de la Generalitat–, que entre altres coses pitjors defensa, diu Puig, uns ‘irreals Països Catalans’. Ai, els capricis de la geografia i de la història, com s’exclamava un periodista acudint a un acudit d’un geògraf valencià, defensor del corredor mediterrani amb aquella fe en les estructures que ajuden a establir ponts…
Recordo bé que, entre 1975 i 1977, el Congrés de Cultura Catalana va adoptar una perspectiva de Països Catalans sense embuts i, a més, amb gent que després va engrossir el sistema polític sorgit del transvestiment franquista en monarquia parlamentària. Un paper d’aquella època ens recorda que el març del 1976 va tenir lloc una trobada de Ciències Humanes i Socials dels Països Catalans a Perpinyà, amb l’assistència d’uns quants protagonistes de la política catalana i espanyola d’uns anys després. I encara l’octubre del mateix any hi va haver a Barcelona unes jornades de debat sobre els Països Catalans on destacats socialistes d’aquell moment van fer gala d’un fervorós pancatalanisme. El paper protagonista dels catalans del nord en el tall del Pertús i el Voló d’aquests dies no és un producte dels ‘capricis’ de la geografia, sinó d’una voluntat nacional viva. Com ho és la solidaritat del País Valencià amb els detinguts i empresonats del Principat, que tampoc no és un producte dels ‘capricis’ de la història. I el recompte abasta Mallorca en idèntic sentit.
El País Valencià ha estat un terreny estratègic de la guerra a llarg termini d’Espanya contra Catalunya. I és a València on hi ha hagut els pronunciamientos del segle XIX i l’ofensiva borbònica contra la base social del republicanisme federal a partir de la Restauració: conjurar el republicanisme federal significava abolir tots aquells elements d’identitat al si dels Països Catalans sota pretext d’anul·lar tant carlins com federals. No pas per casualitat, la constitució de 1978 prohibeix expressament cap possibilitat de federació entre autonomies. Ara no sé pas com estan les coses, però, en algun moment, la legislació espanyola prohibia expressament el trasllat de professors valencians que volien exercir al Principat i a l’inrevés. Per posar un exemple de la mentalitat induïda per aquella estratègia anihiladora, cal recordar que, en el bienni 1980-1981, a les comissaries era sospitós tant el fet d’haver estat a Perpinyà com el d’haver travessat l’Ebre amb intencions polítiques (i.e., anar expressament a Madrid a fer campanya contra les eleccions de 1977). Des d’aquells llunyans anys setanta, la qüestió Països Catalans va restar políticament congelada, en aparença, mentre la realitat valenciana cremava amb el blaverisme atiat i, òbviament, tolerat per la conjunció d’interessos entre la dreta anticatalana i l’estat central d’Alfonso Guerra i de Fernando Abril Martorell. (La claudicació històrica dels socialistes és a la vista, amb l’ascens de Vox a les eleccions d’aquest 10-N.) I així arribem al 23 de febrer de 1981, amb els tancs de Milans del Bosch sostenint l’últim dels pronunciamientos. A tall de recordatori ominós, cal dir que l’any 1975 la blavera era una ensenya municipal; que el 1978 va esdevenir ‘provincial’ de la mà de la UCD; i que, amb els socialistes al poder, fou proclamada bandera ‘regional’, en un seguit de concessions sistemàtiques que abonava la no catalanitat del valencià, arma de primera importància per al blaverisme, i anticipava la grotesca baralla ‘País-Reino-Comunidad’. La por, que tot ho congela. I, naturalment, la mentalitat catalunyesades del Principat, estimulada pel culturalisme cosmopolita barceloní cap a les Olimpíades i per la mesquinesa dels interessos d’una burgesia merament regionalista que, a canvi de fer pactes amb Madrid, sacrificava tot allò que molestava l’estat –com va succeir amb el discret abandonament dels Països Catalans a la Gran Geografia Comarcal de l’etapa autonomista quan la Gran Enciclopèdia Catalana dels temps franquistes n’havia fet bandera.
Com és natural, el dèficit valencià amb l’estat en tots els terrenys no podia sinó estimular un conat de concòrdia economicista dels empresaris d’allà amb els d’aquí i el corredor mediterrani com a eix vertebrador. Que ho facin, si els deixen. Entretant, els ‘capricis’ de l’economia ja feien negar a historiadors de renom la possibilitat de reunir la nació sencera amb l’excusa dels distints ritmes del desenvolupament. Però, com podem comprovar amb la ‘crisi catalana’, l’economia no ho explica tot, ni ho limita tot, ni ho justifica tot.
