09.03.2019 - 21:50
Ja fa uns quants anys, del 2013 ençà, que l’economia catalana s’ha redreçat. De fet, la producció (PIB) ha crescut d’un 16% i ja és superior a la d’abans de la crisi. En termes d’ocupació, aquests darrers cinc anys s’han creat 450.000 llocs de feina, si bé encara en tenim uns 250.000 per sota de la xifra assolida el 2008, la major part de la qual –tot s’ha de dir– correspon al sector de la construcció. Tanmateix, no cal ser un economista gaire eixerit per a adonar-se que, malgrat aquests cinc anys de bon creixement, molta gent es continua exclamant… i amb raó.
D’entrada, una simple operació aritmètica ens diu que si la massa salarial entre el 2013 i el 2017 (última dada coneguda) ha crescut d’un 11,3% i el nombre de treballadors en el mateix període ha pujat d’un 15,7%, el salari mitjà per treballador ha baixat. I aquí parlem de xifres sense deflactar, perquè si hi apliquem l’efecte dels preus hi hem de restar encara un 2,2% –que ha estat la puja de l’IPC– per tenir la dada real en termes de poder adquisitiu.
Segons un informe que ha fet públic l’Ajuntament de Barcelona aquesta setmana, ‘Els salaris a Barcelona’, amb dades de l’any 2017, resulta que el poder adquisitiu mitjà dels assalariats barcelonins entre el 2010 i el 2017 ha baixat d’un 4,2% i el dels catalans, d’un 3,3%. Ben entès que parlem fins ara de xifres mitjanes, i això vol dir que molts no es troben en aquesta situació negativa, però molts estan pitjor. En concret, en el cas de Barcelona, més del 60% del total no arriben al salari mitjà. I l’informe va encara una mica més enllà: un 28% del total d’assalariats residents a Barcelona va rebre a tot estirar uns ingressos salarials de mileurista; un percentatge que s’enfila fins a més de la meitat entre els assalariats menors de trenta anys. Tot i que són uns percentatges molt elevats, alhora són inferiors als d’un any enrere, a causa del repunt experimentat per les remuneracions mitjanes el 2017, que va ser especialment intens entre els més joves.
Precisament, un dels fenòmens que ens ha dut la crisi és una onada de desocupats molt elevada, que ha fet que els salaris baixin. Ja ho sabeu, allò de l’oferta i la demanda. Abans de la crisi, per exemple, ser un mileurista es veia com a molt poca cosa. Avui, malauradament, ja no és així, com acabem de comprovar. Hi ha una dada important que sempre cal analitzar quan parlem dels salaris: la participació global dins el PIB. Pareu-hi esment. Abans de la crisi, l’any 2008, la part de la remuneració dels assalariats sobre el PIB era del 50%. El 2013, any en què la crisi toca fons, era del 46,7% i el 2017, després de quatre anys de recuperació, era del 46,0%. És a dir, malgrat el creixement fort, la part dels salaris continuava baixant. Al conjunt de l’estat espanyol, les xifres són semblants. Un 50,1% el 2008 i un 47,3% el 2017. Alguna cosa falla en el procés de distribució de les rendes. El professor Oriol Amat, explicava molt bé la necessitat d’augmentar els salaris en una entrevista de fa una setmana a VilaWeb.
És bo de recordar ara un informe de Funcas de fa un parell d’anys en què s’analitzava com els nous contractes signats el 2015 –no crec que hagi canviat pas gaire la situació– implicaven una reducció dels ingressos, en termes reals, del 12% en comparació amb els signats el 2008 en els mateixos llocs de treball. Aquesta remuneració menor no té a veure ni amb la temporalitat (també existia abans de la crisi), ni amb un suposat biaix cap a sectors de baixa productivitat. Senzillament el fet que els guanys fossin més baixos reflectia les noves condicions del mercat de treball, que retribueix pitjor que abans la mateixa ocupació. Cal dir que l’anàlisi de Funcas abastava tot l’estat espanyol.
De segur que tots tenim present un informe recent d’Intermon Oxfam, també de tot l’estat, que deia que, de mitjana, un primer executiu d’una empresa de l’Íbex 35 guanyava 132 vegades el sou mitjà de la companyia i 301 vegades el sou més baix. Aquesta escletxa, que només es refereix als salaris dins les empreses, encara seria més gran si abastés les subcontractacions i externalitzacions, com més va més freqüents i nuclears en l’operativa de les grans empreses.
I no tan sols això. Avui sentim queixes de manca de gent preparada en un seguit de feines, sobretot tecnològiques. Ho hem sentit, per exemple, fa ben poc al MWC. Molts empresaris deien que no trobaven la gent adient. Aquesta gent tan buscada rep unes ofertes molt generoses i fa que les empreses lluitin les unes amb les altres –a l’àmbit internacional– per no perdre aquest talent. Però no ens enganyem: ara com ara són una minoria en el mercat laboral. Per tant, molts s’han de conformar amb uns salaris que amb prou feines serveixen per a anar tirant. En aquest sentit, la taxa de risc de pobresa en la feina –un concepte que em sembla vergonyant– el 2017 era del 12,2% a Catalunya, però és que el 2013, l’any que toquem fons en la crisi, era de l’11,4%.
Tot plegat alimenta la pitjor xacra de la societat postcrisi: la desigualtat. Aquesta desigualtat es fa palesa amb la ratio S80/S20, que mesura la proporció dels ingressos totals percebuts pel 20% de la població amb ingressos més alts i la percebuda pel 20% de la població amb ingressos més baixos. Evidentment, com més alts són aquests valors, més alta és la desigualtat. Doncs bé, a Catalunya el 2017 aquesta proporció era del 5,7, la mateixa que l’any 2013 i gairebé un punt per sobre del 2008, que era del 4,8. Per situar-nos, a tot l’estat espanyol, el 2017 és del 6,6 i el 2008 era del 5,6. Per tant, a l’estat espanyol hi ha més desigualtat i creix una mica més que a Catalunya, però això no ens hauria de ser cap consol. Què voleu que us digui, m’estimo més mirar cap a països com ara Finlàndia, on fa deu anys la proporció era del 3,7 i ara és del 3,5…
