04.01.2020 - 21:50
Les últimes setmanes del 2019 es van caracteritzar per l’aparició d’alguns indicis, encara molt incipients, d’estabilització del ritme de creixement mundial. Aquests senyals hauran de ser confirmats els mesos vinents, però després de l’empitjorament que s’havia anat observant d’ençà de la primavera del 2018, aquests indicis una mica més favorables han estat molt ben rebuts pels mercats, perquè marquen una certa moderació del grau d’incertesa que havia anat creixent en els focus de risc escampats pertot arreu. D’una banda, les autoritats xineses i nord-americanes han anat llançant missatges que fan preveure una certa distensió en el conflicte comercial entre tots dos països. Finalment, dimarts el president dels EUA, Donald Trump, va declarar que la signatura de la ‘fase 1’ de l’acord comercial amb la Xina a la Casa Blanca es faria el dia 15 de gener.
D’una altra banda, en relació amb el Brexit, el resultat de les eleccions britàniques sembla haver reduït, de moment, la probabilitat que es faci efectiva l’opció més desfavorable d’una sortida de la UE sense un acord previ amb el Regne Unit. Amb tot, només el tancament d’un nou acord comercial –que no serà ni senzill ni ràpid– podrà dissipar aquest focus d’incertesa. Segons que apunta el Banc d’Espanya en el darrer report trimestral, aquests són els dos punts més problemàtics en què haurem de centrar l’atenció aquests mesos vinents.
De moment, la conseqüència d’aquestes millores ha estat que el Ministeri de Finances alemany hagi dit abans d’acabar l’any que probablement l’empitjorament de la indústria ha tocat fons i que s’esperen un estancament i lleugeres millores d’ara endavant. De fet, l’indicador dels gerents de compres (PMI) del mes de desembre, que vam saber dijous, sembla anar en aquesta direcció. De totes maneres, probablement fins al segon semestre no es notarà el canvi. I si és abans, millor. No cal insistir que és molt important què passi a Alemanya, per a la marxa d’Europa i –via exportacions– per a la salut del nostre teixit industrial, que de fa quatre trimestres es manté en situació de creixement negatiu.
De fet, si bé és cert que no han desaparegut totes les amenaces, encarem l’any nou amb la idea que la part pitjor probablement ja s’ha evitat, sobretot perquè Alemanya no ha entrat en recessió. Per una altra banda, la decisió dels bancs centrals europeu i nord-americà d’abaixar les taxes també ha estat valorada com un ferm propòsit de les autoritats monetàries de donar suport a l’activitat econòmica amb tots els instruments a l’abast, que, tot sigui dit, ja no són gaire abundosos. Ah, i no oblidem que Donald Trump es voldrà presentar a les eleccions lluint un any més –el que farà onze– creixement a l’economia americana. Què està disposat a fer per assolir l’objectiu no crec que hi hagi avui ningú al món que ho pugui saber. Ve’t aquí un altre factor de risc…
Queda clar que el front exterior serà una de les claus decisives dels mesos vinents. Veient les rebaixes en les previsions que s’han fet arreu, llevat d’alguns països emergents, tot fa pensar que a Catalunya continuarà la desacceleració que va començar el segon trimestre del 2018. Recordem que l’any 2017 el Principat va créixer d’un 3,3%; el 2018, d’un 2,6% i el 2019 haurà tancat al voltant del 2%. Per això, per a enguany hi ha un cert consens que es mantindrà l’alentiment de les principals magnituds de l’economia catalana i tancarem l’exercici amb un creixement de prop de l’1,7%. La conseqüència principal del menor creixement ja la vam veure l’any passat. L’ocupació va frenar el ritme de creixement, al mateix temps que l’activitat. Aquí l’alentiment ha estat una mica més important que no pas a la resta de l’estat espanyol perquè la indústria –on el pes dins l’economia és més important– és el sector més frenat. Malgrat tot, el ritme de creixement de l’ocupació és del 2%, unes dècimes per sota del d’Espanya, tant en l’EPA com en les afiliacions a la Seguretat Social. Tanmateix, la taxa de desocupació ha continuat i continuarà baixant, però també a un ritme més moderat.
Cal destacar, en aquest punt, un fet tan important com el fort ritme d’augment de la població activa (gent disposada a treballar) aquests últims trimestres a Catalunya. El ritme de creixement és més del doble de l’estatal. Val a dir que els últims quatre trimestres de cada 100 noves persones actives que hi ha a l’estat espanyol, 37 surten de Catalunya, majoritàriament estrangers. Això ha influït en el fet que el mercat laboral hagi alentit el ritme de disminució del nombre de desocupats, perquè no pot absorbir la forta entrada de gent activa en un període curt de temps. En canvi, la construcció i els serveis fins ara no han notat gaires canvis, perquè al tercer trimestre creixien al 3,5% i 3%, respectivament. El risc a la construcció és que la inversió pública es freni, perquè fins al juny només s’havia executat un 20% de l’obra. I el risc dels serveis és que la indústria empitjori i pugui encomanar-li la seva ‘malaltia’. Dins els serveis, el sector del comerç ha estat dels menys galdosos. La competència de plataformes com Amazon s’ha notat i mantindrà la mateixa evolució.
I, parlant del comerç, val a dir que el consum de les famílies ha tingut un protagonisme important dins el PIB el 2019, però amb taxes decreixents. Ara com ara, no sembla tenir gaires motius per a revifar-se. Cal pensar que el ritme de creixement es mantindrà semblant a la segona meitat d’enguany –al voltant de l’1,5%– i més per la puja registrada als salaris que no pas per la nova ocupació que es pugui generar. A més, no hem de passar per alt que la confiança dels consumidors, segons les enquestes, minva pels riscs que veuen en el futur immediat de l’economia, alguns dels quals –tot s’ha de dir– són sobredimensionats per les bestieses que s’han arribat a dir sobre una possible recessió, que no hi serà. De fet, això ja ha passat aquests últims mesos, i n’és l’indicador més evident l’augment de la taxa d’estalvi familiar, després –això sí– d’haver arribat a uns nivells de mínims històrics la primavera passada.
I falta veure què faran les empreses. Ja hem dit que la creació de llocs de feina no serà res de l’altre món, i resta la incògnita sobre les decisions d’inversió. En principi, aquesta magnitud clau per al futur de la competitivitat hauria de mantenir-se alentida –si més no, durant els primers mesos–, mentre els empresaris actuïn amb prudència i mantinguin una estratègia de ‘wait and see‘. La que no haurien de frenar és la que anés destinada a la transformació digital. Aquí s’hi juguen massa.
Sembla clar, doncs, que enguany la nostra economia és, en bona part, en mans d’allò que passi Pirineus enllà. La partida d’escacs es juga entre les grans potències econòmiques mundials i nosaltres en sortirem més ben parats si el joc acaba en taules, és a dir, si cap dels contrincants no fa escac i mat a l’altre. Per això em sembla agosarat de fer gaires pronòstics avui, amb les incerteses que hi ha davant. Probablement, durant el 2020, les institucions que s’hi dediquen hauran de fer unes quantes revisions sobre allò que han previst fins ara. A l’estat espanyol, n’hi ha un bon exemple amb el grup d’experts Funcas, on dinou serveis privats d’anàlisi diuen la seva sobre què passarà el 2020. En un apartat, concretament en la inversió en béns d’equipament, el ventall de previsions va d’un creixement de l’1% fins al 7,5%. Quan les diferències entre els analistes són tan grans, vol dir que no hi ha pas una idea gaire clara de què passarà…
Cal afegir-hi tan sols com es resoldrà el pressupost de l’estat espanyol i el de Catalunya. Quant al primer, només sabem el programa de govern que han presentat Sánchez i Iglesias, amb un clar accent social i que no agradarà gens ni mica a molts empresaris. Veurem d’on surten les misses per a finançar-ho tot plegat, tenint en compte que Brussel·les té l’estat espanyol en observació pel dèficit del 2019 –que haurà ultrapassat el llistó previst– i pel deute –que continua vorejant el 100% del PIB. Pel que fa al de Catalunya, en sabem més. El pacte amb els comuns ha forçat uns augments en la recaptació fiscal que no m’agraden gens ni mica, perquè penso que no ajudaran a l’economia. Però ho veig com l’últim recurs que hi havia per a aprovar-los. I ara com ara aquesta, tinguem-ho present, era la necessitat prioritària.
