Ecologisme lingüístic

A Catalunya, l’ús oral del català era del 46% el 2003, 35,6% el 2008, 36,3% el 2013 i 36,1 el 2018. El del castellà era del 47,2% el 2003, 45,9 el 2008, 50,7 el 2013 i 48,6 el 2018 (dades de la Generalitat). Hi ha un salt molt negatiu entre el 2003 i el 2008; després, els usos varien poc, però sense que el català recuperi una posició de fortalesa. L’existència d’un bilingüisme asimètric (tots els catalanoparlants saben castellà, però al revés no) penalitza el parlant bilingüe, l’únic que pot canviar de llengua: un sol castellanoparlant pot fer que tot un grup s’acabi relacionant en castellà. La importància global de l’espanyol i el contacte lingüístic fan que la supeditació del català ja sigui estructural. Per això, en l’actual estat autonòmic la pervivència del català (o de l’aranès) és impossible.

En teoria això es podria evitar si catalanoparlants i castellanoparlants tinguessin a Espanya els mateixos drets. És a dir, si el català fos la llengua de l’estat (al costat del castellà), si fos l’únic idioma oficial al seu territori, i si l’estat vetllés per la seva projecció internacional i la cohesió de les regions que el parlen. És, amb algunes particularitats, el sistema del Canadà, Bèlgica o Suïssa. Però l’experiència dels últims segles demostra que l’estat espanyol, amb més o menys virulència –a vegades, amb tota la virulència–, ha obrat sempre contra això.

En una Catalunya independent és possible actuar d’una manera més garantista que a l’estat espanyol. El català és la llengua específica del territori, la que el singularitza, i això li dóna una fortalesa inicial. L’espanyol també pot tenir reconeguda l’oficialitat, però assegurant que el català, com a primera llengua del nou estat, manté una posició com a mínim igualitària en tots els àmbits, amb actes de discriminació positiva per garantir-ne la pervivència. Aquestes mesures de defensa, basades en l’ecologisme lingüístic, s’hauran de prendre amb el suport del parlament, per evidenciar que tenen l’acceptació de la majoria de la població.

Albert Rossich
Catedràtic de filologia catalana (Universitat de Girona)

VilaWeb publica cada dia un article de la sèrie “El futur del català”, impulsada per Carme Junyent (vegeu-ne el text introductori).

Heus ací els autors de la sèrie:

1. Josep Murgades: ‘Situació de la llengua o llengua de la situació’
2. Joan Peytaví: ‘Perdre el nord?’
3. Maite Puigdevall: ‘Tots els colors de la llengua’
4. Joan Pujolar: ‘La llengua com a factor de producció’
5. Carles de Rosselló: ‘Minoritzats, però propositius’
6. Albert Rossich: ‘Ecologisme lingüístic’
7. Montse Sendra: ‘La reconstrucció necessària’
8. Enric Serra: ‘El català no ‘cunde’ prou’
9. Ramon Sistac: ‘Parlar o saber parlar’
10. Natxo Sorolla: ‘Activem els sensors de la llengua’
11. Albert Turull: ‘La llengua incerta’
12. Carme Vilà Comajoan: ‘No hem complert mai un decret de fa vint-i-vuit anys’
13. Xavier Vila: ‘Una estratègia completa per a la llengua’
14. Lluís Barceló: ‘El català a les Illes Balears enfront de la saturació d’informació (en castellà)’
15. Albert Bastardas: ‘Avaluar, (re)pensar i fer’
16. Alà Baylac: ‘Ressuscitar el català a Catalunya Nord’
17. Marta de Blas: ‘Per què parlem de multilingüisme quan volem parlar del català?’
18. Emili Boix: ‘Banderes vermelles’
19. Eugeni Casanova: ‘Som Cartago a mans de Roma’
20. Llorenç Comajoan: ‘Assumeix que la gent no és idiota’
21. Mireia Farrús: ‘Sobirania tecnològica, també’
22. Avel·lí Flors: ‘Pel català, de l’acció individual a l’acció col·lectiva’
23. Jordi Ginebra: ‘L’estat del català. Voleu dir que n’hi ha per a tant?’
24. Andreu González: ‘L’agonia del català’
25. Narcís Iglesias: ‘Ambivalències en un context de transformacions’
26. Xavier Lamuela: ‘El present del català’
27. Mercè Lorente: ‘Llengua i responsabilitats’
28. Josep Martines: ‘El futur del català i la creativitat lingüística’
29. Vicent Martines: ‘La sociolingüística una eina necessària’
30. Marina Massaguer: ‘Adoptar el català: la importància dels afectes’
31. Brauli Montoya: ‘Cal una llei de llengües de l’estat espanyol?’