Ecofeminisme: per què les dones poden salvar la Terra?

El 1983, la diputada dels Verds Petra Kelly va entrar al Bundestag amb un ram de flors. Era la primera vegada que el partit entrava al parlament alemany i Kelly encarnava les lluites ecologista i feminista, i ho resumia amb aquestes paraules: ‘Les feministes que treballen en moviments per la pau i l’ecologia de vegades són vistes com una mena de mares Terra protectores, però això és un estereotip massa còmode. No som submises ni febles. Estem enfadades, per nosaltres mateixes, per les nostres germanes i pels nostres fills que pateixen i per tot el planeta, i estem decidides a protegir la vida a la Terra.’

Ara les lluites feminista i ecologista són en un moment d’eclosió, de repensament. A les manifestacions del 8 de març es podien veure pancartes ecologistes, i a les manifestacions convocades pel moviment #FridaysForFuture, n’hi havia, també, de feministes. El feminisme ecologista, l’ecofeminisme, sorgeix com a moviment interseccional necessari per a unir forces en ambdues lluites per arribar a la justícia social.

Per visibilitzar casos en què les sinergies entre ecologisme i feminisme han tingut èxit i per donar claus per a un futur més igualitari, Raig Verd ha publicat Per què les dones salvaran el planeta, un recull de vint-i-quatre articles ecofeministes de vint-i-set autores d’arreu del món que tracten qüestions com l’educació, els refugiats climàtics, l’urbanisme i la política. El llibre és la traducció feta per Josefina Caball del llibre Why women will save the planet (editat per Friends of The Earth i C40 Cities), del qual s’han suprimit quatre articles, i se n’hi ha afegit un, l’últim, de Yayo Herrero. Laura Huerga, editora de Raig Verd, explica que ha publicat el llibre per acostar a la gent la mirada ecofeminista, perquè ‘ser ecofeminista és la recerca de la igualtat de gènere (i de raça, i de classe…) en la lluita per protegir el planeta i, d’aquesta manera, aconseguir la justícia social.’

Què és l’ecofeminisme?

L’ecofeminisme –ecofeminismes, segons que explica l’activista Yayo Herrero– denuncia la manera com l’economia i la política ‘s’han consolidat en contra i fora de les bases materials que sustenten la vida, com si els cicles vitals humans i els límits ecològics no hi tinguessin res a veure’. La mirada ecofeminista combina les problemàtiques de totes dues lluites per trobar-hi solucions comunes. Herrero, al llibre, explica que els ecofeminismes ‘contribueixen a desmuntar aquest abisme que separa fictíciament la humanitat de la naturalesa; estableixen la importància material dels vincles i les relacions; se centren en la imminència i la vulnerabilitat dels cossos i de la vida humana, i capgiren les prioritats per situar la reproducció natural i social com a elements indissociables entre si i crucials per al metabolisme econòmic’.

En què es combinen, però, ecologisme i feminisme? Tots dos moviments volen posar la vida al centre. Lluiten per la causa de la vida: ‘No es pretén donar la vida per una causa major, sinó que la causa és la vida mateixa.’ Laura Huerga explica que s’entrellacen de moltes maneres, per exemple, en el cas dels desastres naturals, les dones són les més afectades perquè ‘tenen menys mobilitat, més arrelament a la terra i la càrrega de les cures, a banda que no són en els col·lectius de presa de decisions en cas de desastres naturals’. A més, per exemple, a l’Àfrica, ‘la consciència de la dona envers la natura ha estat sempre molt important perquè hi ha una tradició al darrere i han estat les dones, més que no pas els homes, les que han sabut mantenir-la. És això el fa que es tradueixi en polítiques ecologistes molt més fàcilment a través d’elles que no pas d’ells.’

Això és perquè, a més, les feines reproductives i de cures, històricament fetes per les dones, també solen ser més respectuoses amb l’entorn, els espais i els cossos. El feminisme, i l’ecofeminisme, busquen una divisió més justa d’aquestes tasques reproductives, sigui remunerant-les o repartint-les, i que es tinguin en compte en tots els àmbits de la vida, per aconseguir que sigui més justa, més respectuosa i més igualitària. Com explica Huerga, a l’Àfrica es pot veure més clarament aquest vincle entre feminisme i ecologisme per les feines que tenen les dones d’alimentar, dur aigua i tenir cura de les seves famílies. Un exemple és el moviment ecologista de dones somalis –Shukri Haji Ismail Bandare i Fatima Jibrell–, que ha centrat en la perspectiva de gènere el treball per a unes comunitats locals més sostenibles i respectuoses amb el medi ambient. Un altre, l’organització de les dones de Durban (Sud-àfrica) per a la gestió de residus i l’exercici de polítiques ambientals a la ciutat, amb alts ritmes de desenvolupament, que explica en un article la seva batllessa, Zandile Gumede.

Tots dos moviments són esmenes a la totalitat al sistema capitalista. ‘El capitalisme promou l’explotació, i la primera cosa que explota és la natura i són les dones’, explica Huerga. ‘Ens gestiona un sistema que promou la nostra pròpia explotació’ i també la dels recursos naturals, que es van esgotant. Un exemple paradigmàtic d’aquesta doble explotació es troba a la indústria de la moda en països en vies de desenvolupament, on són majoritàriament dones les qui treballen, en condicions d’explotació, en aquestes fàbriques que vessen químics a les aigües i emeten molts gasos contaminants.

La ciutat ecofeminista

Un dels àmbits en què es veu més clarament la mirada ecofeminista al món occidental és l’ordenament urbanístic. L’urbanisme feminista és, en essència, també ecologista, perquè cerca ciutats de distàncies més curtes, no pas pensades per al vehicle privat sinó per al transport públic, amb espais públics i verds per a crear comunitat i que no generi problemes de salut, com els derivats de la pol·lució de les grans ciutats.

Les dones fan servir més el transport públic que no pas els homes, ‘són ells els qui solen tenir cotxe, i les dones se solen moure en un àmbit d’espai més pròxim’, explica Laura Huerga, i afegeix que, en general, les dones, ‘si no tenen cap més opció, en compte de trigar 45 minuts per arribar a la feina, en triguen el doble i després han de gestionar altres desplaçaments, com anar a l’escola o anar a buscar l’àvia sense transport privat i amb un transport públic que no funciona’. Per aquest motiu, una bona xarxa de transport públic, a banda de ser beneficiosa per al medi ambient, també és beneficiós per a les dones i les persones encarregades de les tasques de cures, perquè les ciutats, diu Huerga, ‘són pensades per als cotxes’ i també per a la producció.

En un dels articles, Susan Buckingham, geògrafa feminista, evoca una imatge molt clara per a exemplificar un model urbanístic pensat fora dels límits naturals i de les necessitats reproductives: les zones residencials –americanes– on hi ha tot de cases amb el seu jardí i el seu aspersor. No hi ha ni serveis, ni botigues a distàncies curtes, per la qual cosa és indispensable agafar el cotxe per anar arreu. La mirada ecofeminista rebutja totalment aquest model perquè és perjudicial per al medi ambient –aigua i pol·lució– però també perquè dificulta de teixir xarxa i generar vincles. Tot i que aquest és el model americà, Huerga adverteix que s’hi comença a tendir. Per exemple, també, amb el model de ciutat capital pensada per al turisme que ‘expulsa els veïns i és molt contaminant.’

En aquest sentit, un dels exemples que posa Yayo Herrero en el seu article per a parlar de l’ecofeminisme en el nostre entorn és el de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca i els moviments en defensa de l’habitatge. Aquestes organitzacions, explica, estan formades fonamentalment per dones organitzades que denuncien ‘el fracàs de la política de tenir cura de la gent i de fer-se càrrec de la vida de les persones.’ És una lluita ecofeminista perquè ‘el capitalisme expulsa la gent dels seus territoris, en aquest cas del territori més proper: casa teva i el barri en què desenvolupes la teva vida’, explica Herrero, que rebla: ‘Les dones del moviment en defensa de l’habitatge ens expliquen que, quan et fan fora de casa, no et treuen només del recinte tancat en què dorms i cuines, sinó que t’arrenquen d’un marc de relacions, vincles i estructures de suport mutu.’

Política, feminisme i ecologisme

Per aconseguir canvis reals que beneficiïn tant les dones com el planeta, és imprescindible que hi hagi dones en política, en òrgans amb capacitat de decisió sobre la vida de les comunitats. No solament perquè són més conscients dels problemes que poden trobar-se les dones, sinó perquè més dones en política també significa més representativitat de la societat en què viuen.

També és necessari que l’ecologisme i el feminisme siguin a l’agenda política. Huerga adverteix que molts partits polítics ‘s’apropien de les paraules “ecologisme” i “feminisme” per buidar-les de sentit’ i que per això és important fer una mirada crítica de la política perquè la lluita no es dissolgui en el llenguatge. Per exemple, si una política anomenada “ecologista” per un partit polític es tradueix en una empresa de reciclatge que beneficia les elèctriques i que una part d’allò que recicla acaba perjudicant l’ecosistema, per Huerga no podem parlar pas d’ecologisme, és una altra cosa. Igualment, en el cas del feminisme, quan es parla de ‘feminisme liberal’.

Educar per a un futur sostenible i igualitari

Per aconseguir tot això és fonamental que hi hagi una bona educació de les nenes, perquè elles mateixes puguin pensar en ciutats feministes i en projectes ecologistes. En un dels articles, Atti Worku, fundadora i consellera delegada de l’ONG Seeds of Africa (Llavors de l’Àfrica), explica que, per arribar a la igualtat de gènere i un futur sostenible, l’educació és clau: ‘Quan tots els infants tenen accés a una educació de qualitat fonamentada en els drets humans i la igualtat de gènere, es multipliquen les oportunitats que repercutiran en les generacions futures, i per això l’educació és clau per a un futur sostenible.’

De dones arquitectes, enginyeres, ambientòlogues, científiques, etc., n’hi ha un percentatge molt baix respecte dels homes. Un dels clams del Dia Internacional de la Dona i la Nena a la Ciència és, precisament, que es visibilitzin els referents femenins en aquests àmbits perquè les nenes s’hi vulguin dedicar o no tinguin por de fer-ho. Per a l’ecofeminisme, és fonamental tenir dones expertes en aquests camps per a repensar l’ordenament urbanístic i pensar projectes d’energies renovables, de sobirania alimentària i d’economia verda. En definitiva, que hi hagi més dones en posicions de lideratge. Perquè, com explica Worku, ‘les dones en posició de lideratge se centren a crear comunitats resilients que s’allunyin dels mitjans de subsistència sensibles al canvi climàtic i que inverteixin en estratègies de mitigació i d’adaptació’, i, per tant, són una clau que pot salvar el planeta.